 |
| Puigmarí-Duesaigües, 2000 © Bartomeu Llebaria. Nadala 2017 |
La nadala del poeta i aquarel·lista Bartomeu Llebaria Grau és una institució a Duesaigües. Amb la seva felicitació, durant anys, ha arribat aquí l'esperit de Nadal abans que en cap altre lloc. En les nadales, Llebaria Grau empra els seus recursos en art pictòric i literari com a excusa vital per transmetre sentiments i impressions.
El Nadal passat la nadala consistia en un poemari recopilatori, on combinava poemes intimistes amb els de tipus crític. Molt bé. Però, no és aquesta la nadada que quedarà per a la història. És la del Nadal de 2007. L'aquarel·la es titula Puigmarí - Duesaigües, 2000, i és l'evidència de com els nostres governants han autoritzat l'espoli del paisatge. "Tantes coses ja no queden!", diu en un vers que acompanya la pintura. I amb la tria d'aquesta aquarel·la, pintada fa anys, engega una santa bufetada a la gent sensible. El puig encara era viu a l'enquadrament del seu quadre datat l'any 2000. Hi era quan el va pintar, i hi serà per sempre en el seu univers simbòlic perquè Bartomeu L. va rebre el puig en patrimoni visual i emotiu, des de la memòria perduda en el temps. I, ara, el puig ha anat desapareixent a miques carregat en camions d'empreses constructores. El símbol del poble venut pedra a pedra. La pintura de Bartomeu L. ens ho recorda i ens fa mal. I també, el crit d'un dels seus versos: "El progrés, mancances pel demà."
Gairebé simutàniament, jo escrivia el següent poema, encapçalat per una citació d'una obra d'Ibsen. Per la coincidència temàtica de la segona estrofa, el vaig dedicar al Bartomeu L. Es troba reproduït a la meva pàgina web i, per ara, no tinc previst que formi part de cap recull:
El Nadal passat la nadala consistia en un poemari recopilatori, on combinava poemes intimistes amb els de tipus crític. Molt bé. Però, no és aquesta la nadada que quedarà per a la història. És la del Nadal de 2007. L'aquarel·la es titula Puigmarí - Duesaigües, 2000, i és l'evidència de com els nostres governants han autoritzat l'espoli del paisatge. "Tantes coses ja no queden!", diu en un vers que acompanya la pintura. I amb la tria d'aquesta aquarel·la, pintada fa anys, engega una santa bufetada a la gent sensible. El puig encara era viu a l'enquadrament del seu quadre datat l'any 2000. Hi era quan el va pintar, i hi serà per sempre en el seu univers simbòlic perquè Bartomeu L. va rebre el puig en patrimoni visual i emotiu, des de la memòria perduda en el temps. I, ara, el puig ha anat desapareixent a miques carregat en camions d'empreses constructores. El símbol del poble venut pedra a pedra. La pintura de Bartomeu L. ens ho recorda i ens fa mal. I també, el crit d'un dels seus versos: "El progrés, mancances pel demà."
Gairebé simutàniament, jo escrivia el següent poema, encapçalat per una citació d'una obra d'Ibsen. Per la coincidència temàtica de la segona estrofa, el vaig dedicar al Bartomeu L. Es troba reproduït a la meva pàgina web i, per ara, no tinc previst que formi part de cap recull:
Es rifa un parc eòlic.
¿Qui diu que vol
escuradents de ferralla
a la carena?
El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.
Demà al matí t’escapçaran
altres orugues.
Resistiràs el dur embat
de tancs i pales
i t’oposaràs al botí
de pans de llicorella.
¿Qui diu que vol
escuradents de ferralla
a la carena?
El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.
Demà al matí t’escapçaran
altres orugues.
Resistiràs el dur embat
de tancs i pales
i t’oposaràs al botí
de pans de llicorella.