El model de llengua que empren els mitjans de comunicació públics és un fet polític. Una vegada més s'ha posat de manifest la deixadesa de TV3 en la responsabilitat que sobre aquest tema li pertoca acomplir. El vídeoclip de felicitació de TV3, "El caganer", és signat per Albert Pla. El mosaic de cares, (Albert Pla, Quimi Portet, Gerard Quintana, Estopa, Joan Miquel Oliver i Manel) que interpreten la cançó inèdita, de ritme encomanadís, es barreja amb les figures i els decorats de pessebre. El text de la cançó reivindica la figura del caganer: "No us oblideu mai més que en un pessebre hi ha d'haver, en un pessebre hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer."
Hi ha d'haver-hi? "És un pleonasme" llegeixo en un missatge a la pàgina de TV3. No. No és una repetició del pronom feble. És un calc del castellà de la perífrasi d'obligació: Hay que + infinitiu, disfressat amb la preposició de. És a dir, no es resol —només— suprimint el segon pronom feble.
Era tan fàcil d'evitar aquesta construcció que sobta que s'hagi permès deixar-la. No deu haver passat per les mans del meu col·lega Ernest Russinés, altrament hauria fet la perífrasi verbal d'obligació correctament: haver+ infinitiu o caldre + infinitiu o que.
Era tal senzill, com això: "En un pessebre, cal que hi hagi un caganer." Fer-ho notar, com han fet molts televidents, és titllat per d'altres com a "filòlegs de pell tan fina com la de la princesa del pèsol." Possiblement tenen raó. Perquè el problema no es troba en fer notar una incorreció sinó qui la reprodueix i qui la promociona. El problema és la transmissió massiva en un mitjà públic del model incorrecte, tal com escriu en un missatge un professor, a la pàgina de TV3:
Hi ha d'haver-hi? "És un pleonasme" llegeixo en un missatge a la pàgina de TV3. No. No és una repetició del pronom feble. És un calc del castellà de la perífrasi d'obligació: Hay que + infinitiu, disfressat amb la preposició de. És a dir, no es resol —només— suprimint el segon pronom feble.
Era tan fàcil d'evitar aquesta construcció que sobta que s'hagi permès deixar-la. No deu haver passat per les mans del meu col·lega Ernest Russinés, altrament hauria fet la perífrasi verbal d'obligació correctament: haver+ infinitiu o caldre + infinitiu o que.
Era tal senzill, com això: "En un pessebre, cal que hi hagi un caganer." Fer-ho notar, com han fet molts televidents, és titllat per d'altres com a "filòlegs de pell tan fina com la de la princesa del pèsol." Possiblement tenen raó. Perquè el problema no es troba en fer notar una incorreció sinó qui la reprodueix i qui la promociona. El problema és la transmissió massiva en un mitjà públic del model incorrecte, tal com escriu en un missatge un professor, a la pàgina de TV3:
- "Cada cop que sento la nadala em sento més decebut i enfadat perquè no us podeu pas imaginar com costa evitar que un error lingüístic d'aquest tipus es generalitzi. En la meva feina (mestre) fem esforços per aconseguir que la correcció sigui un valor i, acceptant que tots fem errors, hem de mirar d'evitar-los i no promocionar-los."
- "La meva filla Neus de 3 anyets ja la canta i fa els gestos amb les mans amb tota seriositat. Ara té el caganer de casa al davant de tot del pessebre."