André Bouchard. No sé on tinc el cap. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Quentin Blake. Editorial Combel-Casals. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 6 anys.
Els lectors d'aquest àlbum il·lustrat coneixem el cas del pare que perd el cap a causa de l'encaparrament en un projecte del despatx on treballa. Explica la nena de la família que, quan el pare arriba sense cap a casa, tots es posen a buscar-lo per tots els racons. Però, el cap no surt per enlloc. La mare s'obsessiona pel que diran. Per calmar-la, el fill i la filla en fabriquen un de postís amb paper de diari pintat. Les il·lustracions mostren amb minuciositat el procediment i l'entusiasme que posen a fer la bola i guarnir-la amb un nas de pastanaga i uns cabells de llana. El resultat de tanta dedicació és que obtenen un pare més afavorit que l'original, però incapacitat per pensar.
A partir que el pare porta el cap postís, la resta de la família viu una sèrie d'avantatges: el pare no renya el fill i la filla si fan maleses; com que no té cervell, fa sense replicar les feines de casa que la mare aprofita per manar-li sense aturador; s'estalvien de sentir els seus roncs; el fan comprar coses increïbles i dubtosament necessàries i ell, seguint el costum, com un autòmata, pica el codi secret de la targeta de crèdit, que treu fum. Però, passa el que era previsible que passés en una persona tan enderiada en la feina: un dia també s'oblida el cap postís a casa. Corren a portar-li el cap i, amb les presses, cauen a damunt del pare mentre feia fúting, amb tan mala fortuna, que li abonyeguen el cap de paper. I amb el cap abonyegat hauria continuat, si no fos que un dia l'home torna a casa amb el cap original recuperat i amb una amnèsia absoluta sobre el període que va passar amb el cap perdut. Tot i les imperfeccions, la família el rep amb entusiasme.
Quentin Blake (Londres, 1932) fa una interpretació del text amb els dibuixos plans, realitzats amb plomins bruts i oberts, traç tremoladís i taques de color que caracteritzen aquest il·lustrador. Blake és conegut internacionalment pels dibuixos de l'obra de Roald Dahl i per les seves aportacions a la il·lustració de més de tres-cents llibres per a infants, que li van valer la medalla Hans Christian Andersen, el 2002. A No sé on tinc el cap, Blake recrea els personatges lleugerament estrafets per la comicitat sobre el fons blanc. Les seves accions —seguint una seqüència lògica molt ben travada— se situen en diversos espais suggerits a partir de detalls maliciosos. Una vegada més els dibuixos de l'autor londinenc fan créixer un text en humor i tendresa, i hi dialoguen amb constants picades d'ullet als lectors d'aquest conte on el sentit figurat "perdre el cap" pren forma literal.