 |
El temps i els Conway. Autor: J. B. Priestley. Traducció: Joan Sellent. Música: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, TNC |
1919. Comencem amb la celebració dels 20 anys d'una de les quatre filles de la vídua Conway (Màrcia Cisteró, quin encert!). La representació és en una altra sala, davant nostre trien les disfresses. Tot és gatzara, ara que ha acabat la Primera Guerra Mundial i el fill predilecte de la senyora Conway és a punt de tornar a casa. Hi torna i, sense preàmbuls, demana els primers diners a la mare. "Per comprar-se roba nova a Londres." És un avís. El noi gran té un passament mediocre de funcionari i és l'únic que no té ambicions. Tota la resta de família s'imagina un futur pròsper i feliç.
Aquesta sumptuositat de la primera part contrasta amb el desballestament general de la casa, amb els quadres en blanc i negre de la reunió familiar de vint anys després. En aquest temps d'entreguerres s'ha produït la davallada econòmica i moral dels Conway. El context és important i els Conway han jugat en tots els fronts: mals matrimonis, matrimonis frustrats, la mà foradada del fill predilecte, la falta d'inversions a les propietats, el crac del 1929, el nazisme puixant i la Segona Guerra Mundial a la porta.
La direcció d'Àngel Llàcer deixa empremta en totes i cadascuna de les parts del conjunt. Ha focalitzat la part de festa i la part dramàtica de cada seqüència amb equilibri de mestre. Ha matisat el treball interpretatiu de cada personatge aconseguint naturalitat i bellesa, donant relleu a un text brillant. I ha tret el millor partit de la tècnica disponible al TNC. El resultat és un espectacle esplèndid de fons i de forma. 10/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
i/ o escolteu:
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY