JOANA L., EL RELAT A L'ENGRÒS

Detall del carril de taula de Joana L. regal a Montse G. de Duesaigües. 
Foto: © Paüls

La Joana L. diu que sovint parla en veu alta quan és sola a casa. Ara bé, quan troba algú disposat a conversar, ella s'explica amb intenció exhaustiva, com en les novel·les del segle XIX. Els seus relats no comencen mai in media res, sinó que parteixen des de l'inici amb una gran riquesa descriptiva, amb múltiples ramificacions en la trama i, això, és clar, comporta temps. Però no l'estalvia, encara que hagi d'apuntalar el cos amb el bastó que ara ja no abandona. Sigui quin sigui el tema de conversa, la Joana sempre el porta cap a l'autobiografia. Pot començar a parlar del temps, passant pels records de la guerra i la joventut a la cotilleria i acabant pel seu gran amor i desfici: la seva filla i el seu nét.

Ens hem tractat sempre amb confiança i deferència. L'he coneguda quan encara tenia una rialla fàcil amb tothom. La seva nena, de petita, era un adorable coet pèl-roig que venia a jugar (amb la Laura i l'Anna de ca la Gala) moltes tardes d'estiu al nostre jardí de llicorella, entre els ametllers joves. Si era l'hora de berenar i no la trobaven ja sabien on l'havien d'anar a buscar. Alguna vegada, quan no és a Duesaigües, li he telefonat al seu pis de Barcelona. Li tinc respecte a aquesta persona coratjosa, a qui ningú ha regalat mai res. Que sap el que vol dir arreglar-se la roba a casa, que ho recicla tot sense que li calguin decrets, que fa brou per a tota la setmana per estalviar.

En canvi, és generosa amb el producte del seu treball manual. Tinc fetes d'ella unes bossetes de ganxet folrades (vegeu-ne foto.) Més en volgués, però sap que la padrina me'n va fer de diverses mides. A la seva amiga Montse G. li regala magnífics carrils de taula que ja va començar la seva àvia i que ella va acabar (vegeu-ne detall a la foto.)
Actualment, li costa més riure, a la Joana, però a mi em desperta tendresa l'humor egocèntric que encara alguna vegada gasta, com el relat del carret del supermercat, que em va explicar no fa gaire. Va pensar que la dona que anava davant d'ella a la caixa havia comprat el mateix i resulta que era el seu. No és un acudit, però explicat amb el torrent verbal de la Joana ho sembla.

Les noies s'allunyen del llenguatge de les mares 

i només hi poden tornar, si els dóna la gana, a través de la literatura.

MONTSERRAT ROIG, Digues que m'estimes encara que sigui mentida.