 |
Premi Terra de Fang. Deltebre |
M'he enganxat a la lectura de la novel·la d'idees en primera persona Funes, el meu nom és Toni Funes, de Josep Masanés (Barcelona, 1967). El jo literari és un vell escriptor desmemoriat que redacta l'últim soliloqui, sense intenció que el que escriu sigui publicat ni tan sols llegit per ningú. És més, com que el text té per funció convocar la memòria, desitja que un cop no hi sigui es facin desaparèixer els folis. Ho fa amb certa formalitat, encara que la puntuació vagi per lliure: "ordenar el món és saber viure integrar-se en el caos ser caos". No obstant això no és la transcripció d'un text oral, com ho podria ser el monòleg de la Molly Bloom de l'Ulisses de Joyce. ¿I què recorda, Funes? Suposaríem que el relat recull moments viscuts, detalls, mirades, tactes, situacions. Doncs, no. Es despatxa a gust de tal manera que el monòleg es converteix en literatura d'idees, que sempre inicia amb una sentència, "L'estoïcisme és un absurd', i la desenvolupa. No sabrem gran cosa del protagonista tot i que va deixant rastres aquí i allà que el lector haurà de retenir per fer la composició del personatge. Els seus llibres han ocupat portades de diaris i ara no sap si ha estat casat ni si és melòman; viu amb una cuidadora, ha tingut una filla que ara es morta, té quatre germans, dos dels quals bessons i no sap si són vius.
M'ha interessat en especial la part formal d'aquest relat que va d'un assumpte a l'altre, amb unes transicions imperceptibles (agraïm l'índex conductor de cada capítol). Funes és un personatge que ha dimitit del món exterior i ara enllaça idees sense connexió aparent, amb la senzillesa de qui s'explica per a ell mateix i no li valen la pedanteria ni la supèrbia. No té necessitat de dir els títols ni els autors dels llibres que llegeix —que tracta amb familiaritat— i dedicar-se, en canvi, a anotar la interacció amb la seva cuidadora i la presència constant de la immediatesa: "M'he hagut d'aixecar pel soroll de la pluja i de l'aigua sobre el teulat", que m'ha recordat Coral romput de l'Estellés. Potser és més difícil creure que Funes s'obsessiona per allò que ha oblidat. En conjunt, però, el relat és versemblant. "Escriure com respirar", sabem de què va.