Llegint la trajectòria vital que explica el protagonista no deixava de preguntar-me si era un heroi o un assassí. De fet, m'ha posat en guàrdia la citació de Victor Hugo: «Moltes vegades l'heroi no és més que un individu de la classe dels assassins.» Masanés dona veu a Rafael Torelló, corsari de ficció nascut a Ciutadella de Menorca el 1770, i li fa explicar en primera persona la seva atzarosa vida de corsari per netejar, diu el protagonista, la imatge d'un col·lectiu a qui es permet robar i matar sota el paraigua del poder públic. El ciutadellenc parla des de la vellesa, arrencant amb una anècdota de cavall sicilià, d'aquelles que fan agafar ganes de continuar la lectura: el seu net és fosser i fa servir les làpides velles de la catedral per fer caminets a l'hort familiar. A veure on ens porta. Continuem...
El protagonista explica la seva experiència des que als deu anys treballa en un taller d'avarques, però es deleix per viure aventures. S'allista a l'Armada de la corona espanyola i com que no té l'edat el retornen a casa. Sovint va al port per si pot enrolar-se en algun vaixell cors i, a partir que ho aconsegueix, el trobem participant en maleses al Mediterrani i a l'Atlàntic, d'empresonaments i tornem-hi. Maó, Gibraltar, l'Havana, Tànger, Cadis, Càller, Liorna, Tortosa, Còrsega i retorn sempre al port de Ciutadella. Entremig es casa amb el seu amor d'infància: «el nas insigne proa, les orelles com veles descarregades» i tenen vuit fills; s'enrola com a polissó, viu naufragis, és ferit i víctima de la febre groga...
Però Rafael Torelló no recorda només fets privats —sovint en paral·lel als del seu amic i compatrici Felip Mesquida—, sinó també lleis que regulaven els assalts i les lletres de corsaris, el tracte que rebien els presoners o l'ambient d'hospitals des de la seva mirada de finals del XVIII. Però, el que compta en una novel·la perquè sigui versemblant són els detalls que van definint una atmosfera que aporta gruix de cosa viscuda i fa creïbles les paraules. En aquest aspecte Josep Masanés inclou rituals, cures, creences, estratègies d'abordatge —que recorden Tirant lo Blanc—tot un conjunt ben documentat que trava amb mestria al fil de la història, amb una prosa a voltes poètica, com la descripció d'una tempesta:
«Aquests mars de llamps poden ser infinits i si t'hi trobes al centre, en la foscor de la nit, ha de ser quelcom semblant als càstigs infernals: gronxats per monstres, banyats amb sal, amenaçats amb el foc del llamp i les pedres dels trons.»
Una lliçó d'història molt amena sobre el mar i els corsaris, explicada per un vell corsari filòsof que ha llegit Robinson Crusoe (1719) i Tristam Shandy (1759-1767), i fa reflexions d'aquesta mena:
«Cal tenir somnis petits si es vol aconseguir la victòria. Qui vol aconseguir la Lluna, el màxim que obtindrà és tapar-la amb un dit. Fer-la desaparèixer per uns instants Viure una il·lusió.»