Vegeu aplegades en aquest apunt cinc creacions artisticoliteràries col·lectives que tenen com a singularitat que han estat pensades per ser publicades en línia i, alhora, interrelacionades amb diferents disciplines artístiques en ser presentades in presentia.
Dins de cada crònica, hi trobareu els noms de les persones que han format part de cada projecte i qui ens ha acollit ja sigui en espais ciutadans o difonent les performances de presentació. Hi falta l'auditori, que ha estat nombrós, com es pot veure en els diferents àlbums de fotografies de cada crònica.
Vint proses poètiques basades en obres de Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván/Nené, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. Pròleg de Mònica de Dalmau Mommertz. Paraules dites per les rapsodes Antònia Farré i Alba Closa, moviments coreogràfics de Carme Andrade, Laia Espallargas, Teresa Llorach, Sara Mauri, Martina Rius Mauri i Fina Veciana. Música: Cristina Duran. Guió de la performance: Carme Andrade. Direcció artística: Fina Veciana. Vegeu la Crònica de la performance de Bombes de llavors.
Trenta-sis proses poètiques inspirades en pintures de Fina Veciana. Pròleg de Carme Andrade. Paraules dites per la rapsoda Antònia Farré, moviments coreogràfics de les ballarines professsionals Meritxell Blay i Laia Domingo, la poeta i performer Mònica de Dalmau Mommertz i la música Cristina Duran. Vegeu la crònica Síntesi poètica de #mestimo, un regal excepcional.
Textos basats en la pintura 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván. Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez, Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Lena Paüls, Victòria Rodrigo, Anabel Sáiz Ripoll. Vegeu: Crònica del making of
Amb Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina, Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés, Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó, Cori Torroja i Fina Veciana. Coberta de Joan Tharrats. Pròleg d'Eduard López. Vegeu-ne informació i booktrailer.
Gol? A punt de ser gol, segur! Sèrie 'Match', 2018
Filmin acaba d'estrenar Match, una sèrie televisiva noruega, creada per Martin Lund el 2018. Una proposta singular que, per ara, consta de dues temporades de deu episodis cadascuna. És una comèdia romàntica, però té un afegit que la fa diferent de tota la resta: les peripècies del dia a dia de l'Stian, un jove de vint-i-tants anys en constant crisi sentimental, són retransmeses en directe per dos comentaristes futbolístics. Els té enganxats sempre seguit i tot el que fa el xicot és objecte de descripció des de l'èpica esportiva, ja sigui quan fa exercici o la vida sexual en la intimitat. El fil conductor del relat és la relació tipus estira-i-arronsa amb la Mia i altres parelles potencials. Les situacions quotidianes explicades amb èmfasi desorbitat pels comentaristes voyeurs ens fan riure a cor què vols perquè contrasten amb el posat de tòtil del protagonista.
Hem acudit a la cita històrica que tenim a Arts Santa Mònica: l'exposició de gran format Llach. Com un arbre nu comissariada pel director de cinema, guionista i director artístic Lluís Danés. Poques vegades ha lluït tant aquest espai expositiu. Potser s'hi acosten pel contingut les exposicions Raimon, al vent del món (2012) o Serrat, 50 anys de cançons (2015), però no tenen comparació pel que fa a la presentació, excepcional, en el cas de Llach.
La mostra commemora els 50 anys que Llach va començar a cantar. Els eixos temàtics són la llibertat, la defensa de la cultura i la curiositat artística i vital de l'autor, explicats en vuit àmbits amb títols de cançons:
1. Jo hi soc si tu vols ser-hi (A la rampa d'entrada: discografia completa).
2. Amor particular (Pirulins publicitaris: el públic com a protagonista. Grans concerts. Dimensió social i política del cantant).
3.Alè (Una foguera de Sant Joan a l'espai central. L'interior és una capsa de música gegant on una banda sonora de deu minuts repassa fragments del repertori de Llach i, a mesura que sonen, s'il·luminen uns objectes significatius de cadascuna de les cançons).
4.L'estaca (A l'entrada de l'espai s'hi reprodueix un portal com el de la cançó i una fotografia de mida natural de l'avi Siset. A l'interior, diverses estaques decantades i un piano amb la partitura. La banda sonora són 30 de les adaptacions de la cançó a diferents idiomes).
5. El Cafè Antic (S'hi reprodueix l'ambient del cafè de Porrera, poble del Priorat on Llach va conviure amb Miquel Marti i Pol. Junts van crear Un pont de mar blava, Germanies o Món-Porrera. A les parets hi ha fotografies dels altres 8 autors que el cantautor ha musicat).
6. Viatge a Ítaca (Maletes obertes, cada maleta un referent. Homenatge a les persones que han ajudat Llach a formar-se com a artista i com a persona).
7. Rar (Aprofundint territoris desconeguts més enllà del món de la cançó d'autor: compositor d'espectacles de teatre i dansa, cantant líric, director de la passió de Verges, escriptor, polític, vinyater...)
8. Com dibuix fet al vent (presència virtual del cantautor, recreació amb tecnologia 3D)
Sortim de Santa Mònica amerats d'aquesta experiència artística i multisensorial singular. Amb ganes de parlar-ne i de recomanar-la.
Exposició oberta fins a l'abril de 2020
Prorrogada fins al 27 de setembre de 2020
Una sèrie televisiva —Die Neue Zeit— i una pel·lícula —Lotte am Bauhaus— commemoren el centenari de la fundació de la Bauhaus, l'escola més influent que va marcar l'arquitectura, l'art i el disseny del segle XX. Les dues propostes incideixen en la dificultat amb què es trobaven les dones amb vocació artística fins i tot en l'àmbit renovador que eren les avantguardes.
Die Neue Zeit (Bauhaus, una nova era)
Sèrie televisiva dirigida per Lars Kraume. Alemanya 2019
Cap als anys seixanta, Stine, una periodista de la revista «Vanity Fair», entrevista Walter Gropius, el fundador de la Bauhaus, retirat als Estats Units. Gropius havia inaugurat la institució el 1919 a Weimar, fent una abrandada defensa de la igualtat de gènere. A la pregunta: «¿Com viu amb la mentida que els homes i les dones rebien el mateix tracte a la Bauhaus?». Gropius revisa a través de flashbacks els primers anys de la Bauhaus, a Weimar, fins al trasllat a Dessau el 1925, des de la seva perspectiva i amb l'alumna Dörte Helm com a fil conductor.
Una revisió en clau feminista que posa de manifest, amb complexitat de matisos, que la majoria d'homes de l'avantguarda eren tan revolucionaris en l'art i la política com conservadors en els seus privilegis de gènere. Mostra les maneres de generar inseguretat per part d'alguns mestres (com per exemple, Johannes Itten, teòric del color i gurú del culte Mazdaznan) o la redirecció de les estudiants cap a les disciplines que es consideraven femenines, com el tèxtil (precisament Dörte Helm es va especialitzar en grans tapissos)
Tràiler:
***
Lotte am Bauhaus (Bauhaus)
Pel·lícula dirigida per Gregor Schnitzler. Alemanya 2019
Drama històric que recorre les aules de l'escola Bauhaus, el 1919, després que Alemanya ha perdut la guerra i en pateix les conseqüències econòmiques i socials. La pel·lícula explica la història d'una jove estudiant —basada en la vida de la dissenyadora Alma Siedhoff-Buscher— a l'escola a Weimar, els primers anys de la fundació. L'alumna formaria part d'una generació d'artistes que no estaven disposats a rendir-se, volien posar fi a l'estancament de l'imperi alemany i il·luminar una nova era.
La petita Capmany. Guió i intèrprets: Elsa Lluch i Ariadna Matas Música: Lluís Cartes. Direcció: Adrià Aubert. Teatre Romea
La petita Capmany, la protagonista menuda d'aquest conte, és l'escriptora Maria Aurèlia Capmany Farners, filla del folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»— El monstre de l'Oblit assetja la nena fins que comprèn que per preservar la memòria ha d'escriure tot el que ha après del seu pare: refranys, fraseologia, festes populars, creences i costums. Un conjunt ben integrat en una història seqüenciada amb precisió on les intèrprets manipulen un estol de material com ara titelles grans, bestiari, cap gros i titelles per a guignol. En Banyeta, esclar, rep una bona pallissa, fan fora el rei i els nuvis criden 'Visca la República'. Música tradicional i original de Lluís Cartes. Les guionistes i intèrprets Elsa Lluch i Ariadna Mats i el director Adrià Aubert aconsegueixen que tot llisqui com una seda. Bravo! 10/10
Dos divas y un destino. Piano: kiko Nomoto Direcció: Angela Lorite. Teatre Gaudí Barcelona
Espectacle de butxaca on dues exquisides intèrprets —Alba Martínez (soprano), Angela Lorite (mezzosoprano)— canten tretze àries d'òpera, que actuen de guió del muntatge que es defineix com a “Xou Líric Còmic i Interactiu”. A la primera part: La Favorite de Donizetti, passant pel Rigoletto i Don Carlo, de Verdi, al Romeu i Julieta, de Gounot, un «Epíleg» d'Enric Granados, el Cosí fan tutte i Les noces de Fígaro, de Mozart. A la segona part: Els contes de Hoffmann, d'Offenbach, la Carmen, de Bizet, La flauta màgica, de Mozart, El barber de Sevilla, de Rossini, La Traviata, de Verdi, i La dansa de la por, de Manuel de Falla. La pianista Kiko Nomoto interactua amb el duo de cantants, i també alguns espectadors amb accions ben integrades en el conjunt. Només intercanviant gestos, la complicitat de les intèrprets acaba com el rosari de l'autora. Benvingut regal d'aquestes intèrprets de veus privilegiades i de sòlida formació artística. 9/10
Mrs. Dalloway. Autora: Virginia Woolf. Versió: Michael De Cock, Anna M. Ricart i Carme Portaceli.
Direccció: Carme Portaceli. Sala Gran TNC
La novel·la Mrs. Dalloway de Virginia Woolf és un monòleg interior que en aquesta versió teatral es presenta embolcallat en un muntatge grandiloqüent. Clarissa Daloway (interpretada per l'actriu Blanca Portillo), una dona insatisfeta, de mitjana edat, de bona posició, repassa durant tot un dia els preparatius a casa seva d'una festa amb amics i coneguts [el públic, un recurs massa utilitzat], sense que celebri res en especial si no és el fet d'estar vius i junts. L'obra conté traces biogràfiques que l'autora anticipa en personatges secundaris i aquesta versió les filtra i transposa en d'altres. Intranscedents diàlegs entre personatges que sembla que passin per casualitat per la Sala Gran i hagin entrat a escena. L'única idea interessant és sobre el sentit no dramàtic del suïcidi, i ens arriba dita i no dita. 7/10
Regalar art i artesania és invertir
en interrogants.
Què? On? Com?
Quan? Qui? Per què?
Per a qui? Per a què?
Inaugurat a Reus el mercat d’artesania Calaix de Sastre, que per setè any consecutiu s’instal·la al vestíbul interior del Centre de Lectura de Reus. Regals fets amb materials sostenibles i tècniques ancestrals: creacions fetes amb fang, ganxet, macramé, brodats, sabons, perfums, sedes pintades, pintures originals sobre diversos suports i litografies.
L'artista reusenca Fina Veciana hi presenta pintures de petit format, postals, quadrets de viatge, llibretes amb una pintura original a la tapa, xapes poètiques... A Calaix de Sastre hi trobareu, també, el Calendari 2020, les 12 imatges del qual vam ajudar a triar una munió d'instagràmers.
I una novetat molt interessant que fa l'art assequible. Es tracta d'un pack de dotze postals que reprodueixen —amb una qualitat extraordinària—les pintures procedents del treball Quadern de l'Emile que no van obtenir la màxima puntuació per al calendari.
¿Quina olor fa la peça acabada? ¿A quina atmosfera em transporta? ¿Quina música se sent en aquest quadre? ¿Què hi ha darrere/davant/al costat/submergit en cada peça? ...
«Reiseführer». Creació i direcció: Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc.
Trio de monòlegs simultanis, d'una versemblança que diríem que formen part d'una conversa espontània que mantenen amb uns amics (el públic). Els actors Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla fan una masterclass sobre el viatger i/o turista contemporani. Abans de sortir de casa, diuen, ja hem vist el paisatge o el monument que pretenem veure creuant mig món. Si un monument no es pot fotografiar de tanta concurrència com l'envolta, el fotografiem igualment i, posteriorment, amb l'aplicació adient traiem el personal de la foto. De fet, quan mirarem la fotografia, sempre ens vindrà al cap la multitud esborrada. En començar la representació només hi ha dos baguls a l'escenari. En treuen peces d'un trencaclosques i, mentre expliquen experiències, munten un trencaclosques gegant. El públic ajudem a col·locar les peces finals. Sense artificis (aparents). 9/10
El Museu d’Història de Barcelona (plaça del Rei, casa Padellàs) ha estrenat una nova exposició permanent. És ‘Barcelona Falshback’, un projecte innovador que presenta, en una hora de recorregut, una lectura història de la ciutat mitjançant un centenar d’objectes de diverses èpoques. Alguns dels objectes exhibits ara no havien estat mai exposats i d'altres provenen de donacions particulars. Tots ajuden a entendre millor la història de la ciutat.
S’hi pot trobar des del rètol lluminós de la botiga Vinçon fins a una cabina telefònica, passant per una torxa olímpica, la figura del Cobi, un vitrall del prostíbul de Madame Petit, segells, monedes, la clau de la Ciutadella i tota mena de documents.
Desvariacions d'Otel·lo. Creació: Alba Sarraute. El Maldà
La pallassa Alba Sarraute (Argentona, 1982) ha creat i interpreta una versió de l'Otel·lo shakespearià ben singular. L'amor que es tenen Desdèmona/sol i Otel·lo/lluna serà vençut per la gelosia que infon el malèvol Iago a Otel·lo. Sarraute s'apropia de la història i la presenta en síntesi amb acrobàcies, música, ombres, titelles, màscares, petits autòmats i la interlocució directa amb els espectadors/Desdèmona. El mocador vermell també hi és, però de mida petita, com aquest espectacle de butxaca. 8/10
Posaré el meu cor en una safata. Creació i direcció: Carla Rovira. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelonal
La dramaturga Carla Rovira (Barcelona, 1982) ha ideat i dirigit Posaré el meu cor en una safata, un muntatge multidisciplinari per parlar de la mort i fer-hi participar activament el públic, preguntant-nos si ja tenim el testament vital signat i fins i tot recomanant-nos que el fem perquè es compleixin els nostres desitjos i, alhora, estalviar feina als que queden «1, 2, 3 i... et mors!». I l'espectador enfocat, decanta el coll. Assistim a un recull de rituals de la mort desacralitzats, però, tot i així, ens remeten als formats convencionals de metges que han de donar mals diagnòstics, funerals, dols, del nostre entorn més proper. Faust hi aporta el toc literari, en una versió irònica. Aquí, a canvi de ser etern, ven a Mefistòtil el cor, no l'ànima! La companyia ens recorda que la mort és un fet natural i en sortim amb la recomanació que cal preparar-nos per a l'esdeveniment que, al cap i a la fi, diuen, no és tan dramàtic. 8/10
«Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona
L'espectacle Un viatge en el temps va ser creat i dirigit per Carlos Raluy i estrenat en homenatge seu, una setmana després del seu decés, al Circ Històric Raluy, al Moll de la Fusta. N'ha agafat el relleu el seu germà Francis Raluy. L'espectacle visual comença en l'estesa caravanes antigues, amb dibuixos de circs modernistes que hi ha aparcades al voltant de la carpa. A dins ens esperem els números de la nissaga Raluy i d'altres de troupes emparentades que ja hi són assídues. En total, una dotzena d'artistes a la pista.
Presenten números ben resolts, elegants, alguns dels quals amb una certa narrativitat. Sandro Roque s'encarrega dels números còmics en les transicions, de durada diversa, sense gaire parafernàlia però molt eficaços. El seu germà Saulo, contorsionista, protagonitza dos números totalment oposats: el de la granota, el més sofisticat d'il·luminació verdosa i d'entortolligament de cames i braços, i el més simpàtic, amb el titella de fil, un Pinotxo que surt d'un bagul i que el mestre de pista, l'italià Jessy fa moure amb els fils amb una sincronitzacio perfecta. A les cordes aèries, l'hongaresa Loreta Hantal i la parella Ugo Togni, o els malabars (pilotes, arcs i bitlles) de la parella Willy Colombaioni. Números espectaculars i recuperats del passat com la de l'Home Forçut, amb Enrico Robinson —fill del també forçut i ja desaparegut Arthur Robinson, que va estar al peu de la pista fins als 70 anys i de qui Enrico manlleva el número d'estirar la corda amb voluntaris del públic— o repenja a coll una enorme barra de ferro fent de gronxador on aguanta el pes de les dues ballarines de pista, i el número que obliga a mantenir l'alè en suspens de tota la carpa quan doblega la barra de ferro a la cuixa de ple al múscul femoral central o quan rep l'impacte d'una bala de més de 30 quilos disparada des del canó a poca distància del seu pit.
Francis Raluy i una nena petita de la família protagonitzen el final pòetic de l'espectacle. Interpreten un músic ambulant a qui ningú deixa cap moneda a la gorra. La petita regala una nina de drap a una criatura del públic, i surten de la pista. Desfilada de comiat. 10/10
Còmplice, aliada del sol,
començaves la dansa dels braços al matí
quan la canalla era a l'escola i l'home al tros.
Una força oculta et feia
remullar, ensabonar, fregar, esbandir,
i esprémer, esprémer, un cop i un altre la roba...
Tu, aliada del sol, bugadera per als teus
i també per encàrrec,
acabaves la bugada amb el cor a mil,
els cabells enganxats al front, a l'estiu
i les mans vermelles, insensibles, a l'hivern.
«Si demà plou no aniré als rentadors»,
deies, tu, bugadera, aliada del sol.
I, l'endemà al matí, bufava aquell mestral
que fa volar les pedres, però tot i així,
emprenies el camí de baixada, amb la roba al coll,
i el tornaves a pujar amb més pes al ribell,
perquè amb el vent furiós no havies pogut
estendre a les canyes del barranc
ni al filferro de la bassa del Quelo.
Avui no. I t'emportaves la roba rajant.
«Hauré d'escórrer-la més, encara», et deies.
I tornaves a fer una passada a les tovalloles
i als llençols retorcent-los fins a escurar
tanta aigua com la teva força et permetia.
Sí, començaves la dansa dels braços de bon matí
quan l'home anava al tros i la canalla era a l'escola.
Sí, no saps quina força oculta et feia
remullar, ensabonar, fregar, esbandir
i esprémer la roba fins perdre l'alè.
Però, quan algú els preguntava si treballaves,
deies un «No» avergonyit i t'imaginaves que eres
com la poma beneïda que s'anava arrugant a l'armari.
I, ara que hi penses, en la distància,
anar als rentadors i compartir-los
estiu i hivern amb altres dones,
cantants de boleros, aliades del sol,
remeieres, cuineres, sàvies naturals...
va ser la teva escola de vida.
Als rentadors hi vas viure les millors hores de cada dia.
A quinze dies vista de Nadal la majoria de pessebres ja estan muntats. La dona que renta no hi falta. És hivern, també, a Betlem. La figureta se sol situar de cara al curs d'un riu i es representa agenollada picant una peça de roba amb la pala. És un personatge humil que renta per a tota la família i potser per a d'altres. Sempre és una dona.
Duesaigüenca d'adopció, la Dolores Alberto Llombart no era un personatge del pessebre. Ha estat una dona ben real. Molts matins d'hivern, la Dolores i les altres dones de la seva generació havien de trencar la capa de gel del rentadors públics de Duesaigües i l'aigua gelada els cremava les mans.
Estimada Dolores, et veig als rentadors i et veig acompanyada per algun dels teus nets, quan ja no hi veies i encara anaves a comprar a la botiga de Duesaigües. Ja no t'he conegut anant a l'avellana ni a l'oliva ni a fer feines al camp, però t'hi veig també, feinejant, movent-te, sempre activa. També et veig votant per la República. Tu ja no la veuràs, però saps que no renunciarem a continuar endavant. Moltes gràcies, per haver-nos acompanyat un bon tros del camí de la nostra vida. No oblidarem mai el que ens has ensenyat.
Esperant Godot, de Samuel Beckett. Traducció: Josep Pedrals. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona
El dramatug Samuel Beckett va imaginar una espera sense fi. Dos indigents esperen un home anomenat Godot. No arriba, però envia un missatger, un noiet de pocs anys que avisa que «Avui, tampoc no vindrà. Potser demà» Si arriba, potser els deixarà dormir a la palla i menjar alguna cosa bona. No aspiren a gran cosa, però només pensar-ho ja és un gran què. I mentre l'esperen, distreuen la gana com poden, ja sigui arrepegant uns ossos del dinar d'un explorador passavolant o jugant a imaginar-se que es pengen a l'únic arbre de la contrada. Però no tenen ni corda. Més val saber-ho, Godot, aquest personatge que suposadament ha de resoldre els mals dels dos indigents, no vindrà ni avui, ni demà ni l'altre.
He vist l'obra en diverses traduccions, unes quantes vegades i la paciència es torna teatre electritzant a les mans dels grans intèrprets. És difícil d'oblidar el Vladimir interpretat per Anna Lizaran, en la traducció de Joan Oliver, digirida per Lluis Pasqual. En aquest cas, Nao Albet (Estragó o Gogó) i Pol López (Vladimir o Didí) despleguen un registre còmic tirant cap a la tendresa, que fa que els descobrim de nou i que ens arribin un altre cop al cor. 9/10
La popularíssima Fira de Santa Llúcia ja funciona a ple rendiment a la plaça i a les escales de la catedral de Barcelona i, enguany, a més, s'ha inaugurat una fira nadalenca espectacular al Moll de la Fusta. Al barri de Sant Antoni, Pessebres Puig ja fa un mes que té oberta la botiga. S'hi poden comprar figuretes de fang i de resina, construccions de suro, caganers de col·lecció i tots els accessoris imaginables per començar un pessebre, o bé per regenerar-ne el familiar. Des de 1933 que són al Poblenou i aquesta botiga fa cinquanta anys que obre exclusivament novembre i desembre.
Ara, a Barcelona (cruïlla del carrer Banys Nous amb el carreró Ave
Maria), la firma alemanya Käthe Wohlfahrt ha obert botiga —permanent—
de Nadal. És la firma de decoració nadalenca més famosa del món i té la
seu principal a Rothenburg. Té un catàleg de cinc mil referències i, en
especial a la botiga de Barcelona, s'hi sumen els caganers de mides
diverses.
No m'imagino comprant gairebé res del que hi ha en aquesta botiga, però serà un bon lloc per passejar a l'estiu. La frescor artificial ens farà imaginar que som dins d'un conte als boscos de Bohèmia o de Saxònia i, caminant caminant entre avets de plàstic i rellotges de cucut, alguna cosa caurà al cistell abans de sortir-ne. I, tot seguit, passarem a firar-nos per Torrons Vicens del carrer Petritxol, naturalment.
La Fina Veciana és una artista generadora d'idees per fer assequibles les seves creacions, per aconseguir que el seu art formi part de la vida de cada dia de moltes persones. No és l'estratègia de màrketing el que em sedueix és, sobretot, l'esclat d'imaginació i d'il·lusió
encomanadissa amb què l'artista dissenya cada pla d'acció per difondre la seva obra.
Ara presenta el Calendari 2020, un projecte en el qual hem participat en l'elecció d'imatges molts intagràmers. Per a les 12 imatges, una per cada mes de l'any, va oferir cada dia a la nostra consideració tres obres seves procedents de les 365 pintures del 'Quadern de l'Emile', per tal que triéssim les que ens agradaven. El resultat és d'una qualitat memorable. Per les pintures i per la reproducció. No en va les ha imprès una de les millors impremtes del país: Arts Gràfiques Rabassa, de Reus. És d'aquells calendaris que un cop passat l'any ningú llença, és més, a mesura que girem fulls pensem a emmarcar-nos les obres. Suposo que l'autora ja hi compta!
Guió: Jack Torne. Fotografia: Asley Rowe Direcció:Sandra Goldbacher. Regne Unit, 2019
S'acaba d'estrenar The accident, una minisèrie britànica que posa al descobert la responsabilitat social, empresarial i personal en cadena en un accident en un poblet gal·lès. Moren 8 adolescents i un adult en l'ensorrament d'una fàbrica en construcció que havia de salvar l'economia dels habitants de la zona. Les víctimes són el guardià i els joves que hi havien entrat a fer gatzara, animats per l'única adolescent que en surt viva. En un complicat judici s'intentarà aclarir qui és el culpable d'una tragèdia que a poc a poc es propaga més enllà del dolor de les famílies. Un guió mil·limètric, delicat en els detalls foscos de la societat britànica, protagonitzat per dues grans actrius, la versemblança de les quals commou: Sarah Lancashire (Polli) i Sidse Babett (Harriet). 9/10
Veus: Mònica de Dalmau Mommertz, Antònia Farré i Andreu Sotorra.
«I en llançarà els pinyols
al mar perquè neixin noves illes»
W. Shakespeare
Els projectes els impulsen, els fan avançar o els encallen les persones. Són les persones qui els donen sentit. És una obvietat que s'ha fet patent a la performance de Bombes de llavors, un projecte artisticoliterari que pretenem que deixi marca per allò que diem i per com ho diem. «Us convidem a viure una experiència multidisciplinar de l'art que obre interrogants», vam dir als que volguessin acompanyar-nos. Fons i forma, efímer per fora, dens per dins. No ens hi posem per poc.
L'objectiu d'aquest vespre és mostrar com vint llavors artístiques que han arrelat en les meves paraules, trauran llucs, floriran i fructificaran interpretades amb la força expressiva de les veus, la sensualitat dels cossos, els subratllats musicals i els silencis significatius. Volem compartir preguntes, ens hem preparat per formular-les bé i en volem gaudir.
Foto: Mònica de Dalmau Mommertz
Abans d'obrir portes, passem una a una per una dutxa de divuit mans i hem pogut palpar des d'aquell instant una tranquil·litat lluminosa en les performers Laia Espallargas, Teresa Llorach, Sara Mauri, Martina Rius Mauri, en les rapsodes Antonia Farré i Alba Closa i en la música Cristina Duran. Irradien serenitat, la Carme Andrade i la Fina Veciana, guionista i directora de la performance, respectivament.
Acaba d'arribar la Mònica de Dalmau, l'autora del pròleg i de l'epíleg, i fotografia les que ja hem arribat. El coautor Josep Lomas també ha vingut molt abans de començar i ocupa el lloc que té destinat, abans que entri el públic. A l'assaig general d'ahir va portar el transistor antic, ametlles amb clova que guarda la Laia i les fulles seques que ara ja són al seu lloc a l'escenari. Parlem del Marc Pérez Oliván que es perdrà la presentació perquè a la mateixa hora inaugura exposició a València. Tampoc hi poden ser la Rosa Virgili, convalescent, i la Cesca Toledano, que va seguir l'assaig general d'ahir.
Va com va, minut 17:03 .
..tel espurnejat per punts contrastants de color
viu i animat com són la canalla, la llum, la festa
o el moment present, a més de la sempre mirada
positiva de l'esperança com si fos estam.
Mònica de Dalmau.Del pròleg.
Mitja hora abans de començar, a l'escenari hi ha la petita Martina que balla amb un cercolet del Ball de Cercolets infantil, la Cristina percudeix un zenko amb unes baquetes, i una performer amb màscara blanca, que diríem que és la Carme. L'Alba i l'Antònia assagen els textos. La Fina i jo a cada costat de l'empostissat a punt de respondre les preguntes que ens farà la periodista Ariadna Escoda, en una connexió en directe per a la Xarxa de Comunicació Local, connecti.cat. Encara que no surti a la fotografia, a la sala del fons, la Sara té exposat els fulls del guió i els materials preparats per a cada acció artística.
En el ritual poètic, els objectes actuen com mèdiums
per assolir un estadi festiu encara que no exempt
de gotes de pessimisme, —les mínimes— i d’aquesta manera
A fora, al bar, es van acumulant les persones que viuran amb nosaltres l'aventura creativa. Les rep la Martina i els lliura els punts de llibre on hi ha l'enllaç del llibre digital i una llavor de llimoner. N'hem fet setanta i queden curts. Els darrers que entren reben una aglà d'alzina surera dels boscos d'Escornalbou.
La performance s'inicia amb la introducció «L'art no és mai innocent. L'art no és mai neutral».
Cadires per a tothom, com si les haguéssim comptat. Setanta-cinc. I, puntual, arrenco amb quatre minuts i mig d'introducció, la síntesi de la qual és aquesta:
«La cultura sempre està en relació amb la societat del seu temps. En aquesta època inquietant de vulneració de drets, de repressió i de censura, l'art i la literatura tenen més sentit que mai, perquè ens conviden a reflexionar i ens desvetllen preguntes. Bombes de llavors, amb un oxímoron per títol, 'bomba' ens remet a destrucció i 'llavor', al tresor de la vida latent. La combinació és explosiva a favor de l'esperança activa. Prenem com a referent aquesta arma pacífica i l'emprem en sentit figurat. Imatges i paraules fusionades, esclataran plàsticament, al voltant de la idea d'esperança, a favor de crear horitzons, d'obrir interrogants. El projecte creatiu Bombes de llavors no hauria estat possible sense tantes sinergies inspiradores com les que es desplegaran aquí».
I, sense deixar respirar l'auditori, l'Alba diu la citació de Shakespeare i la Carme puja a l'empostissat amb un vestit llarg de color pedra i, davant de la seva aiguada xinesa Dempeus sempre, fa el gest de la Dona treballadora de l'escultor reusenc Ramon Ferran. Rebrega un foli-llavor fent-ne una bola i el col·loca junt amb els altres trenta-nou que duu al cistell de sota del braç. L'Antònia i l'Alba diuen un fragment de la prosa poètica, que acaba així: «Dempeus sempre. I si us decanteu, que sigui per la càrrega de grana. Sembrada a punt»
I a partir d'aquesta primera acció sembrada, anem enllaçant les dinou obres d'art amb les dinou proses poètiques de la resta del recull, amb transicions musicals de la Cristina. Us remeto al reportatge gràfic (fotografies i vídeos):
Els assistents han taral·lejat L'estaca de Lluís Llach, s'han penjat la pluja groga als cabells, a l'espatlla, per collaret i, per cloure la performance, la Fina demana que despleguin les llavors —vint folis amb les imatges i vint folis amb les proses poètiques—, que les aparellin i les pengin al fil de l'esperança que hi ha preparat al fons de la sala.
L'esdeveniment es clou amb la Martina i alguns assistents desplegant pancartes "La llibertat per créixer, florir, fruitar".
«Les màscares i els antifaços participen d’una festa
de disfresses on no amaguem només rostres vells i
cansats; també les pors, el desig, el bes no donat,
la carícia només dibuixada... En aquest ball res
no es manté quiet. Tot belluga en l’ànsia de llibertat
les dunes que plora la tempesta. Fes i calla.»
Mònica de Dalmau. De l'epíleg
Mosaic fet en col·laboració amb Mariona Rabascall Francisco
A l'estiu, quan publicava el llibre digital amb la portada dissenyada per la Fina i amb pròleg i epíleg de la Mònica, pensava en un format no convencional de presentar-lo. El que hem aconseguit amb tantes sinergies ha superat les meves expectatives. No estem col·lectivament millor que el dia 17 d'octubre, quan vam ajornar la presentació per respecte als presos polítics que tres dies abans rebien la sentència venjativa, però no podíem defallir. «La cultura sempre és subversiva», ens recordava la Mònica. Alhora que la Carme i la Fina es feien seu el projecte, hi aportaven contingut plàstic i l'omplien de sentit conjuntant totes les sensibiliats a l'entorn de la idea d'esperança activa:
També en l'etapa prèvia de difusió, Bombes de llavors ha estat protagonista de sinergies benvingudes: Marta Ferré, directora i presentadora del progama 'Va com va', al Canal Reus TV ens ha entrevistat dins la secció 'Entre pinzells', que coordina la Fina. Vegeu-ne aquí el vídeo. La Marta va gestionar la connexió en directe al programa Connecti.cat, de la Xarxa de Televisions Locals.
També el diari Més, a la contraportada, ens va dedicar una entrevista realitzada per la periodista Cristina Serret.
I les accions de la performance han estat fotografiades i n'han fet vídeos: ASA, Farners Casas, Josep Coca, Francesc Corpas, Mònica de Dalmau, Joan Ferrando, Humbert Ferré Cervera, Elena Giménez, Sara Mauri, Lena Paüls, Núria Olesti, Cesca Toledano i Fina Veciana.
Al Centre d'Art Cal Massó hem comptat amb l'exquisida professionalitat de Marta Grau, gestora de l'espai, i amb el suport tècnic de Marta Tersol. Des de l'inici del projecte, ens han ajudat a difondre'l, ens han acollit a l'espai i han estat amatents tothora dels aspectes tècnics. Un regal.
Em sembla que no m'equivoco si dic que qui hagi viscut aquesta experiència creativa trigarà a oblidar-la. Tot el que vivim intensament ho aprofitem com a recurs vital i m'agradaria que aquesta presentació hagi estat una eina de reflexió per obrir l'horitzó de potencialitats a d'altres creadors.
«La llibertat va a concurs. Facin joc, posin preu, comprin
butlletes, la tómbola no tanca mai. Els besos s’oculten
als soterranis de les cases, les carícies estan dibuixades
a la paret de les cel.les, estem fora de la llei, ens vam
passar de la ratlla, de la SEVA ratlla, quan els nens i les
nenes conillets amagadets construíem castells de sorra
a la platja del desig, quan jugàvem a la cluca sota un cel
Europa Bull. Autor i director: Jordi Oriol Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya
Teatre escrit aquí, ara mateix, per al públic d'aquí, d'ara mateix, que tingui l'esperit crític esmolat. És d'aquelles obres que em fan dir: deixa tot el que estiguis fent i estudia què pots fer per anar-la a veure. Crec que ara es reposa (es va estrenar al Festival Temporada Alta) per pocs dies, però vist l'entusiasme amb què l'acull l'auditori, auguro que hi ha Europa Bull per moltes, moltíssimes reposicions més. Si no us en refieu i voleu saber-ne alguna cosa, obriu l'enllaç i llegiu què en diu el meu crític teatral de capçalera. 10/10
