 |
| Esperant Godot, de Samuel Beckett. Traducció: Josep Pedrals. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona |
El dramatug Samuel Beckett va imaginar una espera sense fi. Dos indigents esperen un home anomenat Godot. No arriba, però envia un missatger, un noiet de pocs anys que avisa que «Avui, tampoc no vindrà. Potser demà» Si arriba, potser els deixarà dormir a la palla i menjar alguna cosa bona. No aspiren a gran cosa, però només pensar-ho ja és un gran què. I mentre l'esperen, distreuen la gana com poden, ja sigui arrepegant uns ossos del dinar d'un explorador passavolant o jugant a imaginar-se que es pengen a l'únic arbre de la contrada. Però no tenen ni corda. Més val saber-ho, Godot, aquest personatge que suposadament ha de resoldre els mals dels dos indigents, no vindrà ni avui, ni demà ni l'altre.
He vist l'obra en diverses traduccions, unes quantes vegades i la paciència es torna teatre electritzant a les mans dels grans intèrprets. És difícil d'oblidar el Vladimir interpretat per Anna Lizaran, en la traducció de Joan Oliver, digirida per Lluis Pasqual. En aquest cas, Nao Albet (Estragó o Gogó) i Pol López (Vladimir o Didí) despleguen un registre còmic tirant cap a la tendresa, que fa que els descobrim de nou i que ens arribin un altre cop al cor. 9/10