Escultura de bronze "Colometa" (1984), de Xavier Medina Campeny
a la plaça del Diamant a Gràcia.
Aquest mes de març fa 50 anys que Mercè Rodoreda publicava la novel·la La plaça del Diamant al Club Editor, de Joan Sales. Ara l'acabo de llegir. L'he rellegida per quinzena vegada, pel cap baix. Aquest cop l'he llegida sense la pressió d'haver-la de comentar en cap classe i he acabat corpresa com la primera vegada que la vaig llegir. I també enrabiada per la Natàlia, l'antiheroïna sense amor propi, que té una visió del món adolorida, esfereïdora. Un monòleg introspectiu que sedueix pel realisme, per la senzillesa del personatge que explica els fets sense fervor, sense rancúnies.
La plaça del Diamant Adaptació teatral: Joan Ollé i Carles Guillén
Direcció: Joan Ollé Intèrprets de la Colometa: Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom Teatre Borràs, Barcelona, 2004
La plaça del Diamant
Adaptació teatral: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Toni Casares
Intèrpret de la Colometa: Sílvia Bel
Teatre Nacional de Catalunya, 2007
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda té una pel·lícula, dos muntatges teatrals (2004, dirigit per Joan Ollé, Teatre Borràs; i 2007, dirigit per Toni Casares, Teatre Nacional de Catalunya), una escultura, múltiples reedicions, traduccions a més de vint idiomes diferents. Orfebre de detalls, l'autora hi fa un monument a la llengua col·loquial, densa i dúctil, amb l'astúcia implacable de l'art. L'acabo de llegir i ja torna a estar pendent de relectura.
Distingida senyora: M'he passat
la nit en blanc llegint el seu manuscrit.
No el podia deixar.
JOAN SALES
Escolteu la cançó La plaça del Diamant, de la banda sonora de la pel·lícula dirigida per Francesc Betriu
