La Fira de Santa Llúcia de Barcelona celebra el 225è aniversari. Enguany els firaires també han escampat l'olor del bosc davant de la catedral. És, però, una olor enxubada i trista, l'olor de la mort: de la resina dels avets escapçats, dels pans de la molsa escatada a la terra, de les branques d'eucaliptus tallades, del galzeran i del grèvol florit del sotabosc. Després de Reis, les brigades de Parcs i Jardins recolliran una petita part d'aquests vegetals ja secs i, un cop trinxats, retornaran a la terra com a adob. No tinc clar que valgui la pena fer créixer arbres i plantes per destinar-los a una decoració efímera.
Les establies artesanals són un altre element important a la Fira de Santa Llúcia barcelonina i també les barraques de figuretes que se situen a les escales de la catedral. N'hi ha de totes qualitats: obres d'art de fang, de mig metre, amb pintura de qualitat, fins a les miniatures de plàstic. Em sembla que tant de les unes com de les altres els paradistes en fan una venda residual si ens fixem en la cara de fastiguejats per la riuada de gent que toca les peces i no les compra. Segurament, cada vegada més, els ciutadans ja no esperem a comprar a la Fira el pastor, la bugadera o el pont que ens falta al pessebre. Els comprem als establiments regentats per xinesos o als supermercats. Ara em sembla que els ciutadans només anem a la fira a olorar el bosc (i a comprar el caganer del personatge mediàtic més cèlebre.)
Llegiu en aquest mateix blog els posts: