El temps que estiguem junts. Dramat. i direcció: Pablo Messiez Traducció: Marc Artigau. Espai Lliure, Barcelona
Dues realitats comparteixen un espai. No, no és això. Comparteixen el temps, però no són realitats parel·leles. Tampoc. Dues històries transcorren paral·leles al mateix espai, sense interferir-se (no queden els plats bruts de l'una a l'altra, ni res fa pensar a cap de les parts que existeixi l'altra), fins que... tatxan!, hi ha una escletxa i una protagonista de cada banda es comuniquen. ¿Són dues sensibilitats esmolades? ¿És espiritisme, potser? Tan complicat és d'explicar-ho, com d'articular-ho sobre l'escena, suposo. El resultat, en canvi, és nítid, fins i tot ens arriba l'energia al públic i poden arribar a creure'ns que és possible. Bravo, Pablo Messiez. Bravo, Kompanyia Lliure per aquesta joia rara. 8/10
La tristeza de los ogros. Autor i director: Fabrice Mugia. Adapt. a l'espanyol: Borja Ortiz de Gondra. Teatre Lliure de Gràcia
La notícia de fa una setmana d'un tiroteig en un institut a Florida perpetrat per un alumne de dinou anys aficionat a les armes que assessina companys seus no és un cas aïllat. L'any 2006 dos casos van tenir difusió mediàtica i són la base del conte oníric del muntatge La tristeza de los ogros, de Fabrice Mugia. D'una banda, Bastian Bosse (interpretació versemblant de Nacho Sànchez) un estudiant alemany de 18 anys va disparar als seus companys i després es va suïcidar. Va deixar escrit un blog amb tot de detalls de la seva desesperació, material que ha aprofitat l'autor. De l'altra, va entrevistar Natascha, la jove austríaca de 18 anys (interpretada per Olivia Delcán, delicada i precisa) que va poder-se alliberar-se després d'estar vuit anys captiva en un soterrani. La versió espanyola de Borja Ortiz de Gondra inclou el segrest, violació i assassinat de les tres adolescent d'Alcàsser, el 1992. I, per fer-ho més proper als espectadors catalans, hi afegeix una referència al passatger mort a la L3 del metro barceloní, del qual ningú es va adonar durant moltes hores.
Segons relata l'ogressa narradora, un personatge fora del temps, representat per una nena gòtica o potser una núvia ensangonada (Andrea de Sant Juan, brillant) els nens o adolescents que fan aquests actes és que no s'han sabut adaptar al temps. Només que haguessin esperat una mica més haurien viscut l'odi des d'una altra perspectiva, diu. Una obra pertorbadorament bella. 9/10
Llibres per cremar (Les combustibles). Autora: Amélie Nothomb. Traducció: Roger Batalla. Direcció: Blanca Bardagil. El Maldà, BCN
Al carrer cauen bombes, la ciutat està assetjada. Un professor universitari té refugiats un alumne i una alumna a la seva casa gèlida. S'ha acabat el combustible. Només els queden les cadires i l'estufa buida. I la biblioteca. Amélie Nothomb (Etterbeek,
Bèlgica, 1966), va escriure Les combustibles (aquí traduïda per Llibres per cremar) el 1994, possiblement pensant en el setge de Sarajevo.
De fet, és precisament la guerra que fa que tot es trastoqui. Els tres personatges són víctimes d'un setge exterior i ells mateixos s'assetgen entre ells. A mesura que els dies passen i el fred els tortura, cadascú mostra la part fosca sense contemplacions. Activen l'instint de supervivència i fan valdre el poder sobre els altres. El fred, el fred que ho envaeix tot portarà al sexe no desitjat a canvi d'una estona d'escalfor. Cada llibre sacrificat a l'estufa pot elevar un grau la temperatura de l'estança. ¿Quin serà el primer llibre cremat? ¿I el darrer? ¿Allò que diu el millor dels escriptors val més que no morir de fred? Però els llibres també s'acabaran i el destí és deixar-se anar pel carrer a la recerca d'un obús que acabi el fred pel seu compte. 8/10
L'altre tresor eren els llibres que en altres temps ens havien fet companyia. Seleccionats per cremar, amb dolor, apilats, ara, en un armari tancat amb clau. En un altre armari, també tancat amb clau, dins un paner, anàvem separant amb recança guardes, sobrecobertes i fulls rebregats. No seria la fi, encara, mentre poguéssim escalfar-nos amb papers dins d'un perol i la casa s'omplís de fum ofegador. Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure?
Fa uns quants dies d'aquest poema que ens va donar a conèixer Ramon Muntaner en musicar-lo. I, tanmateix, resona tan actual que difondre'l es converteix en acte reinvidicatiu. Tenim tots els discos de Muntaner, hem assistit a concerts seus i tenim en gran estima la seva feina com a compositor i cantant. Més de vint anys absent dels escenaris, amb nul·la presència als mitjans —com tants d'altres— trobem ben poca informació a la xarxa. No és el cronista de la Corona d'Aragó. Afegiu a la recerca el segon cognom i descobriu cançons delicioses que us en faran fan: Ramon Muntaner i Torruella.
Ramon Muntaner i Torruella (Cornellà de Llobregat, 1950) ha posat
música a poemes de Miquel Martí Pol, de Josep M. de Sagarra, de Joan
Salvat-Papasseit, de Pere IV, de Joan Ollé..., és l'autor de la banda sonora de
la pel·lícula La plaça del Diamant. Ha apropat la poesia al gran
públic, servida amb música. En deixar els recitals
en directe es va dedicar professionalment a la gestió cultural.
Actualment és el delegat a Catalunya de la Societat General d'Autors i
Editors (SGAE).
Al Teatre Joventut de l'Hospitalet —10 de febrer de 2018—, en el marc del Festival Barnasants han homenatjat Muntaner en un concert antològic, sota la direcció artística de Joan Isaac, amb la participació entre d'altres, de Joan Manuel Serrat, Roger Mas, Joan Isaac, Sílvia Comas, Enric Hernàez, Gemma Humet, el Grup Coses. Han recuperat la seva obra, se l'han feta seva i la interpreten radiants, sense complexos. Segurament que els cantants joves incorporaran al seu repertori les cançons de Ramon Muntaner, un clàssic.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix. Aquesta remor que se sent, Miquel Marti i Pol
Albert Nobbs. Direcció: Rodrigo García. Irlanda, 2011
Irlanda, segle XIX. La protagonista, Albert Nobbs (interpretat per Glenn Close), fa de cambrer en un hotel de luxe a Dublín. Òrfena de molt jove, s'ha hagut de fer passar per home per sobreviure, però després de trenta anys fa un pensament i s'embolica en un complicat triangle amorós. La inexpressivitat, gairebé de careta i l'encarcarament corporal de Glenn Close dona relleu al fet que el personatge vol fer un canvi vital, però no sap com fer-lo, empresonat com es troba en el seu paper. En canvi, Hubert Page, l'altre personatge que es troba en situació similar (Janet McTeer) ja fa anys que ha assumit com ha de viure de cara al món i ho ha resolt amb naturalitat. He trobat més profund i ben acabat aquest personatge que no pas el de la protagonista, rígid i sense gairebé evolució. El guió es basa en la novel·la The Singular Life of Albert Nobbs, de George Moore. 7/10
Durant quatre dies el poble de Duesaigües (Baix Camp) ha tingut rondant un estol multitudinari d'estornells (confirmat per l'ornitòleg Màrius Domingo de Pedro). L'estada en un espai habitat d'un estol d'ocells no és cosa menor per les conseqüències que comporta. S'hi han estat tants dies, abans no han continuat el viatge, perquè la temperatura no ha sobrepassat els sis graus i ha fet un vent a ratxes molt fred. Arribaven al circ resguardat que representa la serra de l'Argentera i els boscos d'Escornalbou cap a les onze del matí i no marxaven fins a quarts de quatre de la tarda, en direcció a Salou, però potser passaven la nit pels voltants del pantà de Riudecanyes. Durant aquest temps anaven d'un costat a l'altre del poble, abraonats en massa als olivers (per sort en aquesta època només hi quedaven els fruits dels camps perduts), arrasant els horts i abeurant-se als barrancs. Avui, diumenge, el temps ha canviat i ja no han comparegut.
El pas de quatre dies d'aquest estol ha deixat els carrers, els pedrissos de conversa, els nínxols, els cotxes aparcats i les façanes de les cases completament enllardats de defecacions negres. Diuen que ens portaran sort. Esperem-ho. De moment, ens han deixat feina llarga, tot el poble a punt de neteja i pintura. Alguns conreus irrecuperables. Res del que han malmès no ho cobreix les assegurances.
Fotografia: Javier Aguirre. Repartiment: Joseba Usabiaga,
Eneko Sagardoy, Ramón Agirre, Iñigo Aranburu,
Aia Kruse, Iñigo Azpitarte. Direcció: Jon Garaño i Aitor Arregi.
Handia, una història dramàtica que emociona, a l'entorn del respecte i l'estimació. Visualment delicada, esplèndida. Recomano la versió original en euskera. Ens situem al segle XIX, en un caserio basc. Els membres d'una família malviuen de parcers d'unes terres quan apareix l'exèrcit carlista i recluten el fill gran. En acabar la guerra, quan el xicot torna a casa, el germà petit ha crescut desmesuradament. Per sortir de la misèria, els dos germans s'embarquen en un viatge pel món mostrant el germà afectat de gegantisme. La pel·lícula es basa en la historia real de Miguel Joaquín Eleizegui Arteaga.
Deu premis Goya i Premi Especial del Jurat al Festival de Sant Sebastià, entre d'altres.
Reportatge i tràiler sobre l'espectacle La maternitat d'Elna, del Projecte Galilei
Documental El llegat de la maternitat d’Elna (TVC, 60 minuts) sobre el que va significar per a les dones embarassades refugiades aquesta institució creada el 1939 per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.
