OVIDI MONTLLOR DIU ESTELLÉS

Pocs minuts després d'haver penjat el post de l'obra de teatre Poseu-me les ulleres, basat en la biografia i en l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés, que es pot veure fins al dia 23 al Romea, rebo uns quants correus de lectors que també recorden l'apassionat poema narratiu Coral romput per la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (disc del 1979).
Escolteu un  fragment de Coral romput i altres emocions compartides: paraules de Vicent Andrés Estellés, veu d'Ovidi Motllor, guitarra de Toti Soler.

 

Poema: Els amants.

Poema: Coral Romput (fragment)

Poema: M'aclame a tu.

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu

POSEU-ME LES ULLERES

Poseu-me les ulleres
Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arévalo
Companyia Micalet Teatre
Teatre Romea, Barcelona

Imatges: © Blai Tomàs

Llegit, rellegit, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). L'hem escoltat recitant els seus propis poemes i en la veu d'Ovidi Montllor acompanyat per la guitarra de Toti Soler.

"Poseu-me les ulleres", era un desig per l'hora de ser enterrat. La mort, sempre present en la seva obra: les piles de morts anònims de la guerra, la mort violenta de l'avi, la mort de la filla de tres mesos. L'actor Enric Juezas interpreta el monòleg biogràfic de Vicent Andrés Estellés. Esplèndid. Al seu costat, a la taula d'un bar antic de Burjassot, un home amb guitarra (el cantant Miquel Gil), en una altra taula, un entrevistador que no vol revelar la seva identitat al poeta per tal que s'expressi més lliurement i, a la barra,  la mestressa del bar. Tots coneixen la seva obra. El poeta se sent com a casa, desgrana els records d'infant, d'adolescent, de les lectures que l'han marcat,  del  pas pel diari «Las Provincias»... tot un retaule vital, un anecdotari sucós, adolorit i irreverent.

Al fons, darrere d'un tul, la néta del poeta (Isabel Anyó Estellés) dansa en sincronia  amb el que passa davant d'aquest teló translúcid i es complementa amb la projecció d'imatges de Burjassot, de València, de l'horta del País Valencià i entrevistes (prescindibles) en format documental amb familiars i estudiosos de l'obra del poeta.

A banda del relat biogràfic del protagonista, esperàvem més poemes. Miquel Gil hi ha assajat versos i ha cantat sencer el poema M'aclame a tu. M'agrada molt com canta Gil, per l'esqueixament rabiós de la seva veu. Però, aquí, he trobat a faltar Ovidi Montllor. Aquesta nit, els versos de Coral Romput rebotien per les parets del Teatre Romea i es volien fer sentir en la seva veu.

 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ARQUITECTE

L'arquitecte

Autor: David Greig. Traducció: Cristina Genebat

Direcció: Julio Manrique
Teatre Lliure Montjuïc, sala Fabià Puigserver

Foto: © Ros Ribas

L'autor, el dramaturg escocès David Greig, diu que la gènesi de L'arquitecte es troba en les múltiples notícies de suïcidis d'arquitectes que no poden suportar veure els seus edificis acabats. Però, el tema va més enllà d'aquesta anècdota, L'arquitecte és una obra complexa sobre l'acceptació del fracàs en diversos fronts. L'actor Pere Arquillué interpreta l'arquitecte i pare de família que fracassa tant en l'àmbit familiar com en el professional.  El seu entorn és el reflex d'una societat desarrelada. S'enfonsa la seva família i s'enfonsa el barri de gratacels socials que va dissenyar. És un idealista a qui se li enfonsa el projecte de vida. L'arquitecte m'ha semblat una obra melangiosa, d'una tristesa commovedora.  El director, Julio Manrique, ha sabut transmetre en tota la companyia la tensió de la individualitat de cada personatge.  

Aquell estiu vaig veure l'enderroc de l'edifici Basil Spence's Queen's Court a  Glasglow. La multitud era enorme [...] L'enderroc tenia una atmosfera més pròxima a una execució pública que a un reordenament urbà.

DAVID GREIG 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

CROADA ANTICAQUES

No són regals de xocolata. 
Ara, pels pobles i per les ciutats catalanes no hi ha cabres que adobin els carrers de terra; tampoc a les cases ja no hi ha comunes que desemboquin directament als corrals ni tan sols que es recuperin com a adob. Ningú amb dos dits de seny es creu que els carrers bruts siguin el tret distintiu entre un poble i una ciutat. Les caques de gos no replegades distingeixen un "poble brut" d'un "poble net"; una "ciutat bruta" d'una "ciutat neta".
L'espai públic és per definició d'ús comunitari tant en un poble com en una ciutat. Hi juguen criatures, hi passegen vells amb bastó i visualitat deficient, hi circulen gent de totes les edats que no volen relliscar ni sentir males olors.  Avui no és admissible ni en un poble ni en una ciutat que els propietaris de gossos els treguin sense cadena o els aviïn de l'espai privat (casa)  perquè surtin a pasturar lliurement a l'espai públic (carrers,  jardins, entorn de passeig.) Una constatació: no hi ha cap propietari de gos que cregui que els excrements de la seva mascota siguin beneficiosos, altrament se'ls faria acumular davant de la pròpia porta.
Molta gent recorda, a Duesaigües, una ciutadana que cansada de les tifes dels gossos al seu carrer, les recollia i les apilava davant de l'ajuntament. Amb aquest acte feia evident la passivitat de l'entitat municipal. Avui no s'hi atreveix ningú a fer-ho, malgrat que es parli d'aquesta iniciativa per places i pedrissos. Però és que, avui, les eines per fer una crida al civisme són unes altres. El fill d'aquesta ciutadana n'ha recollit el relleu i  no defalleix, des dels articles a «Duesaigües. La revista», a promoure la campanya "Nets i polits." Cada dia s'hi apunta més gent. Ens en sortirem.

 
Iniciatives anticaques a la via pública: 
Dispensador de bosses,  rètols diversos.
Banderes denúncia («Operació cacòmetre» a Manresa.)

NELLY BLUE AL CAPITOL

Nelly Blue

Autors: Marta Pérez, Xavi Mira i Albert Ribalta
Direcció: Marta Pérez
Companyia T de Teatre i Los Tigres
Club Capitol, de Barcelona

Xavi Mira i Albert Ribalta, dos reconeguts actors còmics, interpreten uns personatges situats a la Barcelona de primeries dels anys setanta que tenen en comú la passió per la música melòdica. Com a teló de fons hi ha el tema de  la traïció d'una amistat que veiem néixer dalt de l'escenari, quan Ximo (Mira) es resguarda de la pluja a la perruqueria de la Rambla regentada per Rocco (Ribalta). L'espectacle es converteix de forma natural, a mesura que va avançant la trama, en un musical sense parafernàlia: no hi ha coreografia ni ballarins que es deslloriguin.   La gran sorpresa d'aquest viatge en el temps ha estat la força interpretativa amb què els dos actors han emprès la imitació dels cantants del moment: Nino Bravo, Carosone,  Celentano, Modugno... Esperàvem bisos. I no.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

¿BLOC O BLOG?

«Us diré breument les tres raons que fan que em decanti per blog; i vosaltres, si voleu, hi dieu la vostra. 1) Prefereixo blog perquè és una paraula que no vol dir res més. I sempre és bo que per a un nou significat tinguem un nou significant. I això encara és més cert en el cas dels derivats. Escriure blog ens permet bloguejar sense bloquejar ningú. 2) Prefereixo blog perquè és el terme internacional, el que en un mitjà tan cosmopolita com internet tothom reconeix. 3) I, sobretot, prefereixo blog perquè és una paraula ben formada en català: el català té un munt de paraules acabades en g i acostuma a adaptar els estrangerismes respectant aquesta g. De fet, el català basa importants oposicions semàntiques en aquesta g final. No és el mateix un reg que un rec: l’un és sinònim d’irrigació i l’altre és un solc a la terra. Tampoc és el mateix grog que groc: l’un acaba pujant al cap i l’altre, en principi, no (obvieu Van Gogh)»  ALBERT PLA (resposable lingüístic del diari ARA, ho ha estat durant vint anys de l'AVUI)

Llegiu l'article sencer Això és un blog

L'ALTRE ESPÍGOL I ELS "NOSTRES" PUGONS

Espígol dentat. Foto: © Paüls

Al gener, al jardí de llicorella no hi ha cap altra flor que les de color blau de les mates d'espígol dentat (Lavandula dentata.) A diferència del seu espectacular parent [lavandula angustifolia], les espigues no són gaire flairoses. En canvi, les fulles dentades de color verd-gris són molt aromàtiques, però no s'utilitzen en perfumeria. Aquesta varietat ens la va plantar el Cisco "Carrascle" i ha resultat molt agraïda de conrear en el terreny pedregós del nostre jardí de secà. 

Confesso el meus dubtes ecològics quan sento a dir que és una planta beneficiosa per les plantes que l'envolten perquè la flaire de les fulles espanta els pugons. He arribat a la conclusió que els nostres pugons són defectuosos. No tenen desenvolupat el sentit de l'olfacte.

L'ESCOLA ARA I AQUÍ

En resposta a la sentència del Tribunal Constitucional que qüestiona el català com a llengua vehicular a l'escola, el diari ARA ha regalat en adhesiu la reproducció del cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana que va crear el pintor Josep Obiols el 1920, modificada amb el lema "L'escola en català, ara i sempre".

Segons diu el fill del pintor, el polític socialista Raimon Obiols,  l'autor del cartell hauria adoptat la modificació amb entusiasme. Noranta anys després ens trobem al mateix lloc: la societat civil s'espavila sola.

Un fracàs no s'improvisa. 

JOAN FUSTER