Sant Antoni dels rucs

(Ruquet de cal Sedó, als trossos de cal Patró, Duesaigües. Foto: © Paüls, 2010)

Dia 17 de gener, sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics i de treball. A Duesaigües només queda el ruquet de cal Sedó (vegeu foto), que fa poc va desaparèixer tres dies, i ja torna a ser a l'estable. El seu amo, que té vuitanta anys llargs, el cavalca enfilat en una cadira. Diu Josep M. "Vicari" a Notes etnològiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular, que el poble coneix el sant fundador dels eremites amb diferents noms: "Sant Antoni de gener per distingir-lo del de Pàdua; Sant Antoni del porquet, per la seva iconografia; i Sant Antoni dels ases, pel seu patronatge sobre els animals de ferradura." i que tal dia com avui, "era considerat també dia festiu pels arriers i pagesos."

Explica que "a Duesaigües, com a tots els pobles veïns, el dia de Sant Antoni Abat, els fadrins d'abans, després d'una missa ben solemne, es posaven davant de la porta de l'església per a beneir els animals, bo i cavalcant-los, i els feien lluir els millors arreus i portar un vistós llaç a la cua. [...] Després de la benedicció, s'afanyaven a correr tots, donant un tomb pel poble."
Montse G. recorda que la plaça de l'església s'omplia del veïnat que hi duia els rucs ben raspatllats i amb les morralles noves. La canalla hi anava amb els gats i els gossos sota el braç. En canvi, no recorda el costum de repartir panets o coques beneïdes en record del pa que "segons la tradició, un corb portava cada dia a sant Antoni." Possiblement es tracta d'un costum molt antic i que va deixar pas als panets o galetes de la Candelera, d'aquí a quinze dies.

Figuretes de vidre

A la Sala Muntaner, en sessió de nit, anem a veure Figuretes de vidre, de Tennessee Williams, traduïda pel doctor Bonaventura Vallespinosa. N'hem vist unes quantes versions d'aquesta obra, basada en l'autobiografia de l'autor, i el discurs sempre sorprèn. Qui ens la serveix, ara, és la companyia Fènix Teatre d'Arenys de Mar. El director, Jordi Poins-Ribot, converteix l'autor en protagonista que narra els fets a través dels seus records. Només el text i, al seu servei, una posada en escena austera, la il.luminació i el so que subratllen les interpretacions subtils de Gemma Sangerman (germana minusvàlida), Andreu Banús (l'autor), Lluïsa Sala (mare) i David Ortega (amic i suposat pretendent de la germana.)

Tota la força estructural es concentra en Laura, la germana coixa de l'autor, que reflecteix els somnis en el seu tresor de figuretes de vidre, entre les quals hi ha un unicorn, símbol fàl·lic que es trenca coincidint amb punt zenital del drama. "El drama resideix en l'aparició passatgera i il·lusòria de la felicitat", diu Vito Pandolfi.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA MONEDA D'AMERICAN BUFFALO

Cartell d' American Buffalo,
de David Mamet.
Espai Lliure


 
Sessió de tarda a l'Espai Lliure. Julio Manrique hi dirigeix la tragicomèdia American Buffalo de David Mamet, traduïda per Cristina Genebat. Julio Manrique —admiradíssim com a actor i director d'èxits— va dirigir d'aquest escriptor, guionista i realitzador, Els boscos a la Sala Beckett.

American Buffalo narra la història de l'amo d'una botiga de quincalla que, quan s'adona que ha venut una moneda per sota del seu valor, ordeix un pla per recuperar-la. L'ajuden el seu aprenent i un amic. La pista central que envolten els seients de l'Espai Lliure es converteix en una realista botiga d'antigalles amb un apilament d'objectes heterogenis. Rondant entre aquest garbuix d'objectes, els personatges dialoguen amb una forta càrrega d'ambigüitat, cosa que fa l'obra complexa perquè l'espectador ha d'anar reconstruint-los a mesura que avança l'acció. American Buffalo, diu Manrique, "parla de moltes coses: traïció i lleialtat, amistat i negoci, honradesa i mercat." I calen tres bons actors. Aquí hi són: Ivan Bet (Don), Pol López (Bob) i Marc Rodríguez (Teach.) Els tres saben fer anar les eines que l'autor americà diu que han de tenir els actors: immediatesa, entusiasme i coratge. Al final els objectes van per terra. L'endemà l'amo recompondrà la botiga de quincalla i tornaran tots tres personatges a la seva miseriosa existència. Aplaudiments entusiastes.


Llegiu-ne aquí una crítica més completa a «Clip de Teatre.

Riure de por, a l'Apolo

El Teatre Apolo de l'avinguda del Paral·lel es converteix per unes setmanes en la Mansió anglesa de Mandacrest. L'obra que s'hi representa és un vodevil de misteri que es titula Una pareja de miedo, un clàssic de Broadway i que els dos actors —Josema Yuste (Martes y Trece) i Fèlix Álvarez ( A tu lado Tele 5, Mira quién baila) porten representant durant tres anys per tot l'Estat. Lord Edgar, un eminent egiptòleg de finals del segle XIX, després de la mort de la seva primera esposa en estranyes circumstàncies, s'ha tornat a casar amb una actriu. A la mansió hi viuen amb el criat escocès de sempre i la majordoma enamorada secretament del lord i que no pot veure ni en pintura la nova mestressa. Una nit de llamps i trons la majordoma explica a la mestressa una història terrorífica que va passar a la mansió. L'escenografia és realista i ben realitzada; la il·luminació i la banda sonora aporten una atmosfera torbadora al conjunt; els dos intèrprets fan els quatre papers amb energia i talent. M'hi sobren els afegits escatològics, l'humor ranci i barroer. Però, deu ser precisament això el que han vingut a veure els espectadors que aquest vespre han pagat entrada a platea. Riuen de gust les gracietes que a mi no em diuen res. Amb tots els respectes.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Els malvats, plagiant Hitchcock

Anem al Versus Teatre a veure la comèdia Els malvats, de Biel Perelló, a càrrec de la companyia Viuda de Iguana e Hijos. L'obra és una paròdia (el programa de mà en diu "plagi") dels guions de Hitchcock i les pel·lícules d’intriga i misteri dels anys cinquanta, amb gestualitat i encarcarament inclosos. La ironia directa que es produeix en el contrast de paraula i accions, aconsegueix des del primer moment la complicitat dels espectadors. Una quarantena de personatges tòpics a càrrec de vuit intèrprets que fan un extraordinari exercici de fregolisme, una història laberíntica de veritats a mitges, un ritme trepidant en un escenari gairebé buit, una acompanyament musical intrigant, una caracterització eficaç i sòbria. Tot plegat, una entretinguda joguina teatral de petit format servida amb habilitat professional.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Almeria Teatre, a Gràcia

Un nou teatre a Barcelona: Almeria Teatre. És al carrer Sant Lluís, 64 al barri de Gràcia, a un pas de la boca de metro Joanic. Als magatzems s'hi va establir la Casa de Almería (d'aquí ve el nom) i, últimament, hi havia un bingo. La sala és moderna i ben equipada. En canvi té problemes d'accessibilitat a causa d'un tram d'escales dretureres que, de moment, no tenen baranes ni cadira de rampa per a minusvàlids.
L'inauguren amb un musical: The Black Rider, una òpera no lírica signada per Wilson, Waits i Burroughs, presentada amb les cançons en anglès i alemany i les introduccions parlades en català. Tracta el tema clàssic de Faust, amb un protagonista que es ven per amor l'ànima al diable, amb la contrapartida tràgica inevitable. Aquí el diable és una mena de showman de cabaret (vegeu foto) que té darrere el luxe de tres músics en directe. La traducció al català és de Lluís-Anton Baulenas que ha fet uns rodolins molt creatius, dits per tot l'equip amb la malícia justa. De fet, la interpretació tant pel que fa a la part actoral com a la musical de tot l'elenc són afinadíssimes i fan mantenir el públic amb el somriure permanent. Però, tot i això, la resposta final només ha estat d'aplaudiments de compromís. Goso dir que l'espectacle podria comprimir-se en un quart de menys. I, aleshores, perfecte.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Apunts a Internet

Deu universitats de Catalunya i la Universitat Jaume I de Castelló han publicat a la xarxa nou-cents documents de reflexió i pràctica docents produïts a les universitats. MDX (Materials Docents en Xarxa) es presenta com "un repositori cooperatiu que conté materials i recursos digitals resultants de l'activitat docent que es porta a terme a les universitats membres. La finalitat d'MDX és augmentar la visibilitat i la difusió de la producció docent de les institucions participants, tot contribuint a la innovació educativa, d'una banda, i a l'accés lliure al coneixement, de l'altra." Entesos. L'objectiu és potenciar la publicació i l'edició de la producció docent en suport electrònic i aquests nou-cents documents en són la primera pedra: una pedreta.

ESTACIÓ DE TREN DUESAIGÜES-L'ARGENTERA

Vint anys de reclamacions  Entre les dues fotografies superiors i les dues inferiors hi ha vint anys de reclamacions a tots els estaments. Cartes, correus electrònics, instàncies... No només nostres, ens consta que d'altres persones també han fet palanca. Finalment vam rebre un correu d'ADIF, en resposta a un últim correu on incloíem fotografies de l'estat lamentable de l'estació. El correu d'ADIF deia que en breu es concretaria una rehabilitació de l'estació. No ens ho vam creure, és clar.


Al cap d'uns mesos vam rebre, també per correu electrònic, un pressupost d'ADIF. Amb el detall del que es faria a l'estació. Insòlit. Potser sí que ara anava de debò. I, efectivament. Un any i mig d'obres. L'estació fa goig.

Objeccions a la rehabilitació

L'estació fa goig, però als usuaris no ens cau la bava. D'entrada, vam haver d'aixecar el crit al cel, perquè ara que hi havia la sala d'espera amb condicions, estava tancada amb l'excusa "per tal que no gixin les parets." Assumpte s'ha resolt. Però, ara, si els usuaris callem, els responsables es pensaran que no ens adonem:

• Que hem perdut l'ombra de les moreres.
• Que a les papereres no hi ha bosses de plàstic i que per tant hauran de treure a mà les deixalles (que ara ja puden.)
• Que les papereres no són d'aquelles que giren (i, si un cas giressin, no tenen el lloc suficient, perquè estan massa arrecerades a la paret.)
• Que falta un banc dins de la sala d'espera.
• Que han caigut dues plaques del sostre de la sala d'espera tot just acabades de posar.

Ara, el sentit comú

Ara esperarem que el sentit comú dels responsables dels dos ajuntament valorin posar —o demanar a qui en tingui la responsabilitat— al final de les escales un rètol lluminós (per menut que sigui) que indiqui quin poble hi ha a cada banda de carretera (no hem de suposar de cap manera que només arriben en tren viatgers que ja saben on van!)

Ara esperarem que, qui correspongui, prengui el compromís de la neteja de les escales amb periodicitat regular, no cada vegada que algú estigui a punt de trencar-se l'espinada perquè no hi ha possibilitat de posar els peus als esglaons de tanta brutícia acumulada.
Ara esperarem que, qui correspongui, atengui la sol·licitud que, amb bon criteri, ha fet una persona de Duesaigües. Demana encimentar o posar en condicions de transitar un vehicle el camí dreturer, per tal de poder arribar amb cotxe fins dalt de l'estació. Per sentit comú. I, perquè hi tenim dret. A veure.