Un recurs norai: l'assertivitat

Norai —pilar de ferro, a la riba del moll, on s’afermen 
les amarres de les naus—. Moll de la Fusta de Barcelona. Foto: Paüls©, 2009

Un comentari radiofònic referit a les sobretaules conflictives de Nadal i uns articles molt ben argumentats de la publicació Duesaigües. La Revista, núm. 2, em fan pensar en un procediment decisiu per a l'entesa comunicativa: l'assertivitat.
Les respostes o les actuacions agressives no són desitjables. Tampoc no ho són, però, les actuacions passives o les respostes que fugen d'estudi.
Davant d'algú que manifesta una opinió desfavorable o davant d'una situació comunicativa difícil, tots coneixem persones que s'hi enfronten amb agressivitat. Són persones que se senten a gust en les situacions de tensió. L'opinió dels altres no els afecta ni la tenen en compte, mantenen el seu punt de vista impertorbable i fan les maniobres que calguin per imposar-lo. El conflicte és servit.

És clar que també coneixem persones que actuen en sentit contrari: defugen el conflicte. Són persones amb una personalitat feble, amb comportament passiu. Eviten la tensió de manera que, de seguida que poden, donen la raó a l'altre, sense perdre temps a defensar els seus propis punts de vista.

El control amb serenitat de les situacions és una tècnica comunicativa: l'assertivitat. No tothom en té la competència natural, però es pot aprendre. La persona assertiva és capaç de plantejar i defensar un argument. Sap defensar-se d'una crítica i mantenir una postura des d'una actitud de confiança en ella mateixa, encara que contradigui el que diuen els altres. Sempre intenta tenir en compte l'opinió dels altres. Intenta evitar l'agressivitat i la tensió, però no en fuig. Però, ja ho he dit, és una tècnica, i es pot aprendre.
No és mai tard per practicar algunes tècniques i estratègies assertives. Recursos norai.

Joguines per a reis i reines

Es diu Ingabire. És una nena rwandesa. "El que porta és la seva nina feta amb trossos de draps agafats de l'associació de costura que ens fa els uniformes i un cordill o herba lligat al coll. Són feliços amb tan poca cosa! Són creatius en fer-se joguines. [...] La nena, Ingabire, és del camp. És molt calmada i em segueix arreu. No saps bé com n'estava de satisfeta d'ensenyar-me aquest tresor que és la seva nina."(Correu de M. Carme M., 14.XII.2009)

"Entre els nostres infants supermimats i sovint dèspotes amb els seus pares exigint tants capricis, i l'explotació d'aquests nens africans, hi hauria un terme mig que afavoriria tots. Oi que tu també ho creus?" (Correu M. Carme M., 23.XI.2009

(Foto superior Ingabire, amb una nina. Fotos inferiors: a l'esquerra: nens construint-se una pilota. A la dreta: nena amb un tambor de llauna. © M. Carme M., 2009)

Campanya nets i polits

A la majoria dels carrers de Duesaigües no hi ha voreres. El seu lloc l'ocupen algunes construccions adossades a les parets de les cases a mode de jardineres amb terra on hi creixen plantes enfiladisses, magraners, rosers... També hi ha cases amb torretes penjades i d'altres al portal que conformen una mena de pati exterior a l'abast del gaudi de tothom. Pep "Carrascle" en un article a la publicació Duesaigües. La revista, núm. 2 reclama més col·laboració ciutadana a l'hora d'embellir el poble. Diu que podria ser "un fet diferencial: tenir els carrers nets i guarnits" i proposa, entre altres actuacions, de posar "alguna torreta amb una planta agradable de les moltes que sobreviuen als voltants, una farigola, un romer, una hortènsia o, si es vol, una argilaga."

Aturem-nos aquí i fixem-nos en les plantes que recomana: les dues primeres —la farigola i el romer— són plantes aromàtiques boscanes, que no necessiten reg. L'hortènsia s'adapta bé a l'ombra que trobarà als carrers. I, finalment, l'argilaga, la inclusió de la qual hem d'interpretar amb ironia, en el sentit que cadascú planti a les torretes el que li vingui de gust, fins i tot aquest arbust humil les flors de ginesta del qual defensen les espines. M'adhereixo a la proposta del Pep, i en faig campanya des d'ara.

Postals de Barcelona

(Carro publicitari arrossegat per bous, davant l'edifici de la Pedrera, al passeig de Gràcia, ©Lucien Roisin, 1915)

Viena edicions acaba de publicar un llibre de postals del fotògraf Lucien Roisin, amb imatges inèdites de Barcelona fetes entre 1897-1936, amb edició comentada de Daniel Venteo.

Un jove parisenc, Lucien Roisin, va fundar La casa de la Postal a Barcelona, on va editar més de 40.000 postals seves, bona part de les qual són introbables en l'actualitat. El llibre La Barcelona de Roisin té un interès especial perquè mostra la Barcelona que estava a punt d'experimentar una gran transformació a causa de la guerra.

PEDRISSOS

A la foto, d'esquerra a dreta: Manel "Guixaire", Àngel, 
Joan Baptista amb l'Estel a la falda i Francisca. Pedrís de cal Pasqual, 
plaça de l'Església de Duesaigües. © Paüls, 2009

Aquest pedrís es troba en un lloc privilegiat. N'hi ha uns quants més a Duesaigües: el cantoner de quatre seients de la Carmeta; el de cal Josep Vicent; el que té forma de jou, de cal Mendio, la pedrassa de cal Victorino... N'hi ha de fixats amb ciment i d'altres solts. Són una mostra de la vida comunitària al carrer. Un dels més sol·licitats és aquest de cal Pasqual, a la plaça de l'Església. És un pedrís llarg que el fa apte perquè s'hi asseguin ben amples tres parroquians adults. Té un petit replà on es poden enfilar els menuts agafats, si convé, a les reixes del finestral. A més té l'avantatge que des d'aquí es poden observar les anades i vingudes de molts conveïns. En el temps de fer la fotografia, s'han aturat a conversar la Pepita C. i l'Àngela amb els que en aquest moment l'ocupen. Com si fossin espectadors d'un partit de tennis, els caps es giren tots alhora, a dreta o a esquerra, quan hi ha algun moviment inesperat, com per exemple, ara mateix, que l'Isaïes manipula una escala o en un altre moment, quan arriba la furgoneta de teixits del "Pela". Als pedrissos s'hi asseuen els vells a prendre el sol i a controlar el dia a dia de l'actualitat del poble; als pedrissos hi juguen la canalla a nines i a curses de cotxes de miniatura; als pedrissos s'hi arremolinen, en converses sorolloses, grups de joves que aprenen a conviure. Però, també hi ha moments màgics, on uns i altres compartim plegats aquest patrimoni que s'hauria de declarar d'utilitat pública.

Llegiu en aquest mateix blog els següents apunts:

PEDRISSOS NOUS A DUESAIGÜES

PEDRISSOS (MULTI) OCUPATS

PEDRISSOS (MULTI) OCUPATS-2

M. del Mar P. i la innocència recuperada

(Refugi de la Vinyeta, jardí de llicorella,
gerra d'oli
cuita, possiblement,
en un forn àrab. Foto: ©Paüls, 2009)

M. del Mar P. és una blanenca d'adopció, discreta i afectuosa, que somia en Viladecans, la ciutat on va néixer. És una persona activa i complidora de tots els compromisos. L'he vista fer quilòmetres per abastar una oportunitat. Allà on arribi un transport públic, no troba que sigui lluny. Aprofita els viatges per llegir i preparar classes.
L'any 1994 vam reflexionar plegades sobre la convivència amb els immigrants que començaven a arribar amb comptagotes —del Magrib, sobretot—. La nostra conclusió era que, com a acollidors, havíem d'aspirar a l'ideal de la interculturalitat. En un espai comú, suposàvem, que totes les parts ens influiríem mútuament. I en sortiríem guanyant tots. Amb deu anys, la població immigrada s'ha disparat. El botiguer paquistanès l'establiment del qual sovintejo, em mira esbalaït cada vegada que obro la boca. Després de set anys d'entrar-hi a comprar, no sé quina llengua es deu imaginar que parlo. ¿Com puc interactuar amb aquest botiguer que ha venut en matrimoni la seva filla de dotze anys? ¿Com puc interactuar amb la iraniana jove, silenciosa i espantada —de qui només veig els ulls opacs i perduts— que va a recollir el fill a l'escola?
He perdut la innocència que tenia quan vaig redactar en coautoria amb la M. del Mar P. ¿Qui és l'altre/a? Un camí cap a la convivència. Però sé que el pilar fonamental per a l'apropament de cultures és la institució escolar. Aquí sí que reconec que, sense fer gaire soroll, es fan passos inaturables per aquest camí. Un camí que, des de la seva feina d'ensenyant, la M. del Mar està compromesa a seguir. Per això, de tant en tant, llegeixo aquest treball que em dóna energia per no dimitir dels principis que hi exposàvem plegades. I, encara per una altra cosa: perquè la seva filla Emma, que enguany farà tres anys, no s'ho trobi tot per fer.

La publicitat: funcions socials

Propaganda que utilitza la referència de l'atemptat 

a les Torres Bessones novaiorqueses, 2001

A partir d'avui, a TVE es veuran pel·lícules sense que els anuncis n'interrompin la projecció. Ja tocava. Tampoc no inseriran anuncis en cap altre context. De tot a res. La publicitat és una eina de comunicació legítima i no entenc per què la televisió pública estatal nega a les empreses privades que paguin per anunciar els seus productes. Segons la definició jurídica de la directiva del consell de la Comunitat Europea (84/450/CEE), 10.IX.1984, art. 2-1: “S’entendrà per publicitat tota forma de comunicació realitzada en el marc d’una activitat comercial, industrial, artesanal o liberal a fi de promoure el subministrament de béns o la prestació de serveis, inclosos els béns immobles, els drets i les obligacions”.

No em fa cap gràcia que una televisió pública, per tant finançada amb els impostos dels contribuents, només emeti anuncis d'autopromoció, de propaganda institucional, de campanyes electorals i de campanyes divulgació socials. O sigui que "només" emetrà propaganda, un discurs d'intencions ideològiques que utilitza els mateixos recursos persuasius que els discursos comercials de la publicitat.

Vegeu pros i contres en el treball Funcions socials de la publicitat i de la propaganda i efectes que se’n deriven.

Notes etnogràfiques de Josep M. "Vicari"

Església de Santa Maria, a Duesaigües. L'altar major, abans de la guerra civil.
Fotografia que ens regala, signada, la senyoreta Pilar

Avui fa un any de la mort de Josep M. A. En les seves Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular, llegim sobre el Cap d'any:

"El primer dia de l'any és conegut també per Cap d'Any o Ninou en tots els indrets de Catalunya i se celebra la festa de la Circumcisió del Senyor. A la missa matinal d'aquesta diada, el rector de la parròquia donava compte del moviment parroquial de l'any tot just passat, fent una estadística dels naixements, dels casaments i de les defuncions. Els fidels, en comentar-ho després de la missa, deien: "han guanyat els morts", o bé, "han guanyat els vius."

Els captiris —guilandus a Duesaigües— o captes persistien de manera ben viva a Catalunya fins a l'any 1936. Els infants anaven a casa dels parents amb una cistelleta felicitant el Cap d'Any o Ninou i, a canvi, rebien figuretes de massapà, torrons, neules i més d'una moneda."
Interpreto per les Notes... de Josep M. "Vicari" que els fills dels vençuts no van tenir esma de continuar aquesta tradició després de 1939.