El dramaturg Ariel Dorfman (Buenos Aires, Argentina, 1942) va estrenar La mort i la donzella el 1991, en plena recuperació de la democràcia a Xile. Posa en evidència la societat que ha patit la dictadura de Pinochet i l'enderrocament de Salvador Allende, després del cop d'estat del 1973. De fet, l'obra retrata un règim acomodatici —no el xilè, específicament—a l'hora de posar al descobert casos de tortures. En una trobada, suposadament casual, una dona reconeix el seu torturador, un metge que la va violar, quan estava empresonada. El marit ha estat nomenat per presidir una comissió d'investigació i pensa que la seva dona està obessionada per aquell fet, i veu el seu torturador en qualsevol home. El títol, La mort i la donzella, és la composició de Shubert per a un quartet de corda que escoltava el metge violador. El missatge de la necessitat de fer justícia, de reparar el mal fet, de reclamar la
dignitat de les víctimes que no poden fer-ho, és tan directe que no necessita gaires embolcalls. Els intèrprets Xavi Carreras, Laura Sancho i Carlos Vicente porten moltes hores de vol i resolen de la mà de la directora Empar López la intemporalitat i sembren els dubtes a l'auditori amb molt bon ritme. 8/10
