 |
Escolteu el poema sencer |
Desembarques a l'arena roent,
t'arrossegues cap al passeig
de palmeres malaltes als parterres,
esquives cotxes, motos i tramvia,
i arribes a una plaça
on un grup nombrós debat no saps què.
T'acullen i et fan lloc a la rotllana.
Parlen de la sequera i de la set,
i del morrut roig que mata palmeres.
La xafogor de l'hora t'ensopeix.
Quan és el teu torn, dius a l'assemblea
que coneixes una drecera
per arribar a l'aigua de boca,
i molts s'avenen a seguir-te.
Tot és arribar i justar a ultrança
pel control del rajolí de la font.
Assedegada, refàs el camí
cap a la platja, des d'on veus la barca,
un punt inabastable,
que festeja amb el sol que fuig.
De nit, estirada sobre un tou d'algues,
escoltes la remor de la ciutat,
mentre el somni escapçat
arrela en la mirada d'algú altre.
Mig enfonsada al ris de l’ona,
vols que la marinada et plegui,
rosa, rosae, amb pues de pescar.
Poema: © Lena Paüls
«Desitges continuar el somni de la travessia on es desperten noves aliances, nous senyals que afloren vora la nau. Seràs tu amb la teva saviesa qui guiarà els assedegats, aquesta pandèmia de manca d’aigua que assola la ciutat. Els duràs fins a la font, fins a la primera deu i un cop feta la feina t’estiraràs davant del mar i et voldràs fondre amb la sorra que t’acull.» CARME ANDRADE, del pròleg a Desfici de mar
Cliqueu la imatge per accedir al llibre
