 | |
Poema: © Fany Alberich Foto: © Albert Ferré |
Els pollancres
s’alcen a banda i banda,
grans, dominants, inalterables...
Tan sols el vent pot acariciar
les seves fulles que van canviant
de tonalitat,
fent el despertar de la vista.
La terra de pedra seca,
sota els peus,
fa el despertar de l’olfacte.
El soroll de l’aigua fa pensar
com les arrels dels pollancres
s’obren camí per buscar-la,
fent el despertar de l’oïda.
L’escorça aspra
dels seus troncs
fa el despertar del tacte.
Un despertar dels sentits,
en el meu petit univers.
Tanco la porta, la porta
que obre el despertar dels sentits.