—¿I per què taps i no diners?
—Per una tona en donen 200 euros.
—¿Què en farà la nena o la seva família dels taps?
—Han contactat amb una empresa alemanya que els recicla.
Sonava estrany, però ens hi afegim sense entendre la dimensió absurda de la gestió de tot plegat.
No hi ha res impossible si molta gent s'hi compromet (atenció: si s'aconsegueixen vendre els taps, se'n traurà només 1 euro per cada mil taps, que una família trigaria 5 anys a recollir, si fa no fa!)
Uns dies després algú donava més pistes:
—Diuen que els taps estan fets d'un tipus de plàstic de més qualitat que, separat de la resta, és molt apreciat. Diuen que col·laboren en la campanya transportites, bars i restaurants, entitats de tot tipus, ajuntaments deixant locals per emmagatzemar-los...
I la bola es va fent grossa. La destinació solidària s'ho val, i ens costa tan poc recollir taps de plàstic!
El vint-i-u de març em queia la bena, després de llegir al diari «ARA» l'article titulat Una cadira de rodes, de Ferran Sáez Mateu (Llegiu-lo aquí). I començo a investigar. De moment, en els enllaços que proporciona l'article i després pel meu compte.
Unes quantes reflexions de l'experiència: 1. Creiem en el valor d'allò que llencem. 2. La xarxa pot estimular tant el coneixement com la ignorància. 3. Un excel·lent en màrqueting solidari: sembla que els promotors reben més diners en efectiu directament de la solidaritat popular que no pas dels taps.
Per saber-ne més, cliqueu aquí "timo de los tapones"