No m'havia adormit mai al teatre. Trobo en les representacions en directe alguna cosa d'ofici màgic, únic, irrepetible. Però, aquesta nit, hi he caigut. L'episodi ha passat a les grades de la Sala Beckett, a la mitja hora final de la funció. Els ulls se m'anaven tancant amb una dolçor quieta, sentia que tot el cos se m'estovava, temia que el cap se'm decantés cap endavant o cap endarrere. ¿Què ha passat abans d'arribar en aquest estat de vigília?
L'obra d'aquesta nit era (Salvatges) Home d'ulls tristos, de Händl Klaus. Segueix el model beckettià de Tot esperant Godot o Fi de partida, teatre al·legòric de l'esperança inútil, amb poca seqüència narrativa i diàlegs repetitius i absurds.
Podríem resumir el contingut així: un metge sense fronteres retorna en tren a casa dels seus pares. Ve d'una missió a Moldàvia amb unes benes infectades a la maleta. Al tren s'hi ofegava i baixa una estació abans de la que havia de baixar. És estiu, a l'andana troba una família sinistra, amb aparença bonhomiosa que el convida a casa seva a refrescar-se. La síntesi del que vaig entendre pinta bé. L'andana solitària i els personatges psicòtics que hi habiten podrien ser un entorn inquietant al voltant d'aquest home que no sap on ha anat a raure. Però, el director Thomas Sauerteig no ha anat per aquí. El metge, des de la primera paraula es presenta histèric. Els altres personatges són plans, i mostren el seu desvari sense matisos, amb uns moviments escenogràfics anodins. Es fa de nit a l'obra —i a l'escenari— i el viatger s'adona que també ha perdut el següent tren i brama desesperat. Ben bé cinc minuts a les fosques bramant. Bé ho suposo: jo ja pesava figues.
Al final he aplaudit no perquè m'hagi agradat la posada en escena de l'obra, tampoc com a compliment. He aplaudit amb convicció perquè els actors i l'actriu d'aquesta nit han treballat amb honestedat per a mi.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.
Podríem resumir el contingut així: un metge sense fronteres retorna en tren a casa dels seus pares. Ve d'una missió a Moldàvia amb unes benes infectades a la maleta. Al tren s'hi ofegava i baixa una estació abans de la que havia de baixar. És estiu, a l'andana troba una família sinistra, amb aparença bonhomiosa que el convida a casa seva a refrescar-se. La síntesi del que vaig entendre pinta bé. L'andana solitària i els personatges psicòtics que hi habiten podrien ser un entorn inquietant al voltant d'aquest home que no sap on ha anat a raure. Però, el director Thomas Sauerteig no ha anat per aquí. El metge, des de la primera paraula es presenta histèric. Els altres personatges són plans, i mostren el seu desvari sense matisos, amb uns moviments escenogràfics anodins. Es fa de nit a l'obra —i a l'escenari— i el viatger s'adona que també ha perdut el següent tren i brama desesperat. Ben bé cinc minuts a les fosques bramant. Bé ho suposo: jo ja pesava figues.
Al final he aplaudit no perquè m'hagi agradat la posada en escena de l'obra, tampoc com a compliment. He aplaudit amb convicció perquè els actors i l'actriu d'aquesta nit han treballat amb honestedat per a mi.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.