L'exposició El segle del Jazz fa mesos que és al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tot i tenir-la gairebé al costat de casa, no havíem trobat el moment d'anar-la a veure. Hi anem avui, que és el darrer dia, tres hores abans de la cloenda. El públic —joves, la majoria— hi entren a carrera feta i s'hi queden, embadalits. Fan cua a les vitrines, a les projeccions de les diferents sales, davant dels cartells publicitaris, de les caràtules discogràfiques i davant de les pintures que van connectar amb els sons del jazz. A la secció dedicada a la Barcelona de mitjan segle XX, amb pintures de Joan Guinovart, Antoni Tàpies, Tharrats, Joan Ponç, no hi cap ningú més.
Ens podríem passar ben bé una setmana en aquesta exposició de gran format del CCCB i encara no l'hauríem gaudit del tot. I, una constatació que acabo de fer en arribar a l'àtic de casa, després de dues hores de marató: hauríem pogut seguir aquest itinerari cronològic del jazz i el lligam amb altres disciplines artístiques asseguts a casa, connectats a la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però, traspassar una vegada més el Pati de les Dones de la Casa de la Caritat, baixar al soterrani i enfilar-se per les escales mecàniques de vertigen a les instal·lacions noves i veure l'interès que l'exposició suscita bé ha valgut aquest desgast d'energia de dues hores.