'L'EMPERADRIU DEL PARAL·LEL', AL TNC

L'emperadriu del Paral·lel. Autora: Lluïsa Cunillé

Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. TNC

A l'Emperadriu del Paral·lel, el preludi a càrrec d'un pianista amb una diadema de plomes augura una festa. I comença l'espectacle. Any trenta del segle passat. S'ha mort la cupletista Palmira Picard. El Paral·lel està de dol, cafès tancats, un periodista a qui han encomanat l'epitafi, coneguts de l'admirada artista, personatges populars del barri i un polític que s'ha guanyat el segon gat mort ronden entorn del sepeli. Aquesta pèrdua impregna tant tot l'espectacle que —malgrat els apunts musicals— en comptes de ser una festa, acaba sent un funeral amb taüt inclòs.

Pocs dels intèrprets s'escapa amb suficient gràcia d'una actuació amorfa. Trenta-vuit figures ombrívoles que, en homenatge a la dissenyadora María Araujo, recuperen el vestuari d'obres estrenades al  TNC i al Teatre Lliure. 

El director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé  han reivindicat amb aquest espectacle la creativitat i el món febril d'aquell Paral·lel i hi han posat tant de farciment a la graella que no s'hi veu el gall. O potser és que hem vist un fresc embotit en uns dies que ara ja estan irrecuperablement arnats, per sort.  6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

SÈRIE TV 'VLIEGENDE HOLLANDERS'

Vliegende Hollancers. Dir: Joram Lürsen

Països Baixos, 2020

Sèrie Vliegende Hollancers [Surcando los cielos], vuit episodis d'hora sobre els pioners de l'aviació civil. Crònica de la rivalitat que van mantenir entre 1919 i 1939 el director de la incipient aviació holandesa KLM, Albert Plesman, i el pilot i fabricant d'avions, Anthony Fokker. Desavinences dels líders, iniciatives apassionades i fracassos sonats que van fer avançar el món de l'empresa aeronàutica per al transport de persones i pel correu. 

La sèrie combina hàbilment imatges reals en blanc i negre. Remarcable l'ambientació amb avions originals procedents del The Netherlands Transport Museum. Hi ha un decalatge cridaner en el càsting entre els dos protagonistes joves i els protagonistes madurs. Filmin. 8/10

'GALATEA' DE JOSEP M. DE SAGARRA, AL TNC

Galatea. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Rafel Duran

Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Vaig veure la versió que Ariel García Valdès va fer de Galatea el 1998 i no me n'ha quedat sinó algun gest de l'Anna Lizaran. De l'actual, a la Sala Petita del TNC, me'n queda ara mateix el despullament de qui es desarrela per força, un munt de vides esqueixades i Míriam Iscla, sempre tan precisa brodant la protagonista, amb aquell desapassionament natural que li convé al personatge de la domadora de foques.

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'HORTA', ALS JARDINS DEL TNC

Horta. Idea i direcció: Pau Pons

Veus Iaios: “Savis de l’Horta” 

Jardins Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya

Teatre per a infants, als Jardins de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, a càrrec de la companyia valenciana L'Horta Teatre. A Horta, les actrius Joana Alfonso i Esther López fan de transmissores de la tradició que diuen haver rebut els seus iaios. A la primera part, els infants hi aprendran a fer cavallons (crestalls, en el nostre dialecte) i hi plantaran cebes, lletugues  (enciams) i llavors de safranòria (pastanaga) i les regaran i els cantaran una cançó per animar-les a créixer. 

Conte des de la cebera. Foto: © ASA

A continuació tota la concurrència passem per la cebera (construcció per assecar cebes) on es mostren fotografies antigues, i diversos estris per treballar al camp.  En sortir, ens expliquen la història d'amor dels avis, amb la col·laboració d'espectadors menuts. Encara no una hora més tard, la plantació que hem deixat a la primera part ha crescut (la cançó ha fet el seu efecte!) i els petits es poden emportar les verdures que han plantat. Espectacle especialment recomanable per a espectadors d'entre 2 i 4 anys. 9/10

La collita (exprés). Foto: © ASA

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

Tràiler de l'espectacle en sala interior.

 

Un conte fet realitat: 

L'Hort dels Petits a Duesaigües

EL ROSERAR DEL PARC DE CERVANTES, DE BARCELONA

Parc de Cervantes, a l'Avinguda Diagonal 706-708

Roserar del Parc de Cervantes

Coincidint amb la celebració del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona hem anat a passejar pel Parc de Cervantes, un jardí temàtic públic situat en un terreny de pendent suau, amb camins amples, pèrgoles i zones de gespa transitables. Hi ha instal·lades dues escultures interessants: Rombes bessons (1977), d'Andreu Alfaro i Serenitat (1964), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat. Va ser creat l’any 1965 pels arquitectes Lluís Riudor i Joaquim Maria Casamor. 

El parc de Cervantes és reconegut sobretot pel Roserar: 10.000 rosers de 2.000 espècies diferents, 176 de les quals de rosers silvestres locals i originaris de Nord-amèrica, Europa, Orient Mitjà... S'hi troben totes les espècies representatives de la història dels rosers i de les varietats modernes. A l'espai  'Jardí dels Perfums' hi ha una col·lecció dels rosers més perfumats del món. Ara a primers de maig els rosers estan en el punt àlgid de floració. Es calcula que hi poden haver 150.000 roses obertes alhora.

En ocasió del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona, s'hi poden veure varietats inèdites que encara no han estat comercialitzades. Un espai reservat dins els jardins reuneix els rosers guardonats en cada edició, etiquetades amb el nom, tipologia, nom del seu creador, any d'obtenció i origen geogràfic.

Dues hores de passeig agradabilíssim per la vegetació ufanosa, per les olors que en aquesta època destil·len les roses, pels espais de repòs entre sol i ombra i per la quantitat de públic reduït pel fet de ser dia feiner. El Parc de Cervantes és un jardí esplèndid i ben cuidat, però enterbolit pel soroll de dues artèries concorregudes: la Ronda de Dalt i la Diagonal. 

Passeig virtual pel Parc de Cervantes

'SON. EMPREMTES I FIGURACIONS A LES VALLS D'ÀNEU', AL MNAC

Oriol Vilapuig. Tècnica del frottage

Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu forma part dels projectes que porta a terme el Museu Nacional de Catalunya per establir ponts entre la societat, el present i les obres patrimonials del fons del museu, convidant artistes contemporanis a dialogar amb la col·lecció.

Oriol Vilapuig ha fet una intervenció que ha consistit a fregar el paper sobre la pedra —tècnica del frottage— dels baixos relleus esculpits a les piques d'esglésies disseminades per les Valls d'Àneu. De Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de Sud a Nord) i l’altre de Cervi a Son (d’Est a Oest). Aquests contenidors de pedra, datats entre el segles XI i XIII, contenien l’aigua beneïda per al ritual del baptisme així com l’oli per altres rituals religiosos i per il·luminar les esglésies.
Els treballs s'exposen en una sala de cinquanta metres quadrats habilitada per a les vuitanta empremtes del projecte i inviten el visitant a experimentar-les físicament dins d'un espai simbòlic i significatiu

Oberta fins al 27 de setembre de 2021

 

PEL·LÍCULA 'UN DIVAN A TUNIS'

Un divan a Tunis. França 2019
Guió i direcció: Manele Labidi Labbé

Selma és una jove sensible i decidida que ha estudiat a França i ara obre consulta psicològica al seu barri de Tunis, just després de la 'Primavera àrab'. D'entrada és rebuda amb prevenció pel veïnat, però aviat haurà de tractar pacients que intenten adaptar-se als nous esdeveniments socials i polítics. Tocs d'humor per aprofundir i entendre realitats properes. Filmin 8/10

'PER UNA EDUCACIÓ EN LLIBERTAT 1908-1979', AL BORN CCM

El Born Centre de Cultura i Memòria repassa a l'exposició Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979 l’evolució de l’educació a la ciutat de Barcelona durant el segle XX i la seva relació amb les opcions polítiques predominants. L’any 1908, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Pressupost Extraordinari de Cultura.  Es tractava d’un pla per a la reforma integral de l’educació a la ciutat que posava l’èmfasi en un ensenyament de qualitat, públic, gratuït, en català, laic, amb nens i nenes compartint les aules i valorant la feina dels mestres i pedagogs. El polític i defensor del moviment obrer, Francesc Layret, va ser-ne l'impulsor.
El projecte s’inspirava en les experiències de renovació pedagògica d’arreu del món a tombant de segle. Va tenir oposició per totes bandes: l’Església s'hi va oposar per la seva laïcitat; la Lliga, fidel als principis cristians, va abandonar la proposta junt amb els radicals anticatalanistes de Lerroux, que veien en l’ensenyament en català l’amenaça del domini de la burgesia catalana. El projecte va fracassar amb la Setmana Tràgica i l’assassinat del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, però va esdevenir un referent per als moviments educatius catalans posteriors. 

 

 

La iniciativa es va recuperar en el context de la Mancomunitat de Catalunya  i va tornar a retrocedir amb la dictadura de Primo de Rivera. Es va emprendre la renovació pedagògica durant la Segona República i amb la nova pedagogia revolucionària durant la Guerra Civil; va retrocedir amb la repressió del franquisme i la va recuperar en el tardofranquisme i en els moviments de renovació pedagògica de la primera democràcia.

L'espai expositiu concebut per Lluís Danés permet reviure tot allò que s’hi narra. En destaco el carrer estret i fosc del Raval del segle XIX, la Sala de Plens de l’Ajuntament on es pot seguir l'aferrissat debat del pressupost de 1908 i la reproducció d'una aula de l'època franquista engabiada.