Focus at infinity, de Rosemarie Castoro. Foto: Miquel Coll
«Tots els meus problemes giren a l'entorn de l'espai?
Fa temps, el temps era el meu problema
Ara, l’espai. Vull esculpir l’espai. Estic esculpint l’espai»
L'artista multidisciplinar Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015) va ser un referent del minimalisme, l’art conceptual i el
postminimalisme entre els anys 1964 i 1979, que és el període que comprèn l'exposició antològica Enfocar a l'infinit, que li dedica el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Castoro va desenvolupar la idea de coreografia personal en simbiosi amb l'espai, concepte que ha materialitzat en
dibuixos, mosaics pictòrics, escultures, fotografies, accions performatives, instal·lacions monumentals en espais urbans... Castoro es fusionava en les seves obres d'art a través del cos, es retratava ballant o creant altres obres dins o a l'entorn de les seves escultures. Una interrelació que va experimentar, també, amb l'obra d'altres artistes coetanis. Tot i la diversitat de materials i estils els visitants ens sentim interpel·lats per una obra coherent, d'una obsessiva unitat vital.
Josep Maria Pou és el capità Ahab al muntatge Moby Dick, monòleg en castellà que veiem al Teatre Goya. El malson recurrent del capità Ahab és la seva mort mentre es baralla amb la balena blanca que va arrencar-li una cama quan era jove. S'ha passat la vida al mar buscant la balena i ara, la seva venjança és a punt de consumar-se. A bord del Pequod l'obsessió malaltissa del capità passarà per damunt de l'amor a la dona i a la filla. Per fi podrà agafar l'arpó i clavar-lo a l'enemic que li va canviar la vida, encara que sigui la darrera acció que faci. El protagonista omple l'escenari amb la seva presència imponent i les seves paraules d'una agror depriment: "Yo soy la locura enloquecida". 8/10
Frankenstein, de Guillem Morales, basada en Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley. Direcció: Carme Portaceli.
A l'escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, el doctor Victor Frankenstein (Àngel Llàcer) ha donat llum a la seva Criatura (Joel Joan). Com en un part, progenitor i nadó estan exhausts. Però aquest és un part contranatura i el científic creador es desentén des del primer moment la seva criatura. Al bosc, la criatura trobarà un home cec que li ensenyarà a parlar, a llegir i a escriure. Li ensenyarà a diferenciar el bé del mal. I, sobretot, l'ensenyarà a estimar. Passarà de la foscor més absoluta de la seva ment a la llum del coneixement. Magnífica adaptació de Guillem Morales, que no fa seva la idea de culpa per haver afrontat Déu, tan present en la novel·la de Mary Shelley. Escenografia minimalista, direcció d'intèrprets i moviments, tot quadra, però m'ha emocionat en especial la interpretació de Joel Joan, que fa una Criatura tendra quan pidola companyia i una Criatura desafiant quan reivindica la seva condició humana, capaç d'odiar i d'estimar. I ho fa amb tants matisos que em sembla que aquest Frankenstein es pot posar a la biografia de l'actor com a antològica. 9/10
El mar no cap dins d'una capsa de sabates. Autora i directora: Laia Alsina Ferrer. Teatre Tantarantana, Barcelona
¿De què parlaven els infants de la generació de la companyia El Martell quan no hi havia adults presents? Dos actors i dues actrius representen els infants que van ser. Castigats sense sortir al pati, s'adonen que són més lliures que no pas si hi sortissin. Tindran una bona estona per deixar volar la imaginació. De grans, com qualsevol adult que torni a l'immens pati on va aprendre a conviure amb els congèneres de la mateixa edat, el trobarà petit com una capsa de sabates. Els que vam anar en una escola sense pati, ens espavilem refent la nostra arcàdia com podem. 7/10
Si mireu el vent d'on ve. Autora: Nell Leyshon Trad.: Marc Rosich. Direcció: Fernando Bernués. Teatre Lliure
A la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, l'autora Nell Leyshon
(Glastonbury, Regne Unit, 1962) ha enfocat les circumstàncies d'uns personatges que malviuen en una finca, metàfora de la decadència de la vida rural. Si mireu el vent d'on ve parla de la relació de les persones amb la terra i les dificultats del desarrelament. Tot i que els dos protagonistes, la mare de la família (Emma Vilarasau) i el seu germà discapacitat (Eduard Farelo) estan ben dibuixats i les interpretacions són lloables, es té la impressió que hi ha més farciment que gall. Ja ho hem entès: ha mort el patriarca i la mare pensa que els pomers que fa anys que no es conreen encara poden rendir. Ningú hi creu: la filla bessona, a qui la mare no reconeix, ja ha marxat de casa; el fill bessó no pensa en altra cosa. Ve a donar el condol una noia d'unes terres veïnes que de petita jugava amb els bessons de la casa. Haurem de descobrir pel subtext, què amaguen, què saben els uns dels altres. Tot de referències de les quals els espectadors estem exclosos, precisament en els moments que hauríem d'entendre el que realment s'hi debat. L'escenografia que en un primer moment ens sembla poètica, acaba sent una llosa comparada amb la simplicitat i poca molla del text. 7/10
Adaptació: Lena Paüls. Il·lustracions: Anna Aparicio Català Contes Clàssics, 15. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
M'agrada que cada nou llibre que publico, ja sigui en suport paper o digital, sigui una experiència vital, d'aquelles que s'incrusten a la biografia personal per sempre. D'entrada, per documentar-me per escriure l'adaptació d'Els músics de Bremen per a lectors de
més de 5 anys, tal com m'havia demanat la Núria Mañé, de Publicacions
de l'Abadia de Montserrat, vaig llegir una traducció de l'original del conte recollit pels Germans Grimm i tantes adaptacions com vaig poder. I vaig recuperar de la memòria la versió teatral en format de musical que vaig veure al Teatre Gaudí Barcelona la temporada 2008-2009.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
Mentre avançava en la redacció, sentia la crònica dels refugiats sirians i la metàfora del conte tradicional es feia més viva que mai. Els protagonistes del conte són forçats a exiliar-se del lloc on han nascut o han viscut molts anys. Van famolencs i enfredorits errant pels camps. Topen amb una banda de lladregots farts. Els guanyen amb recursos propis —la veu— i ocupen la masia on amagaven el botí. Final feliç, no pas arribant a Bremen i fent de músics (cap d'ells n'era), sinó gaudint de l'amistat i la placidesa del dia a dia.
I es que «en cada moment històric, els contes de tradició oral es poden revisar i analitzar-ne els
valors i la perspectiva de la història», diu Anna Aparicio, la il·lustradora.
Ah, la il·lustradora. Tot el meu reconeixement. De fet, els àlbums il·lustrats prenen sentit per les imatges. Des que vaig veure a les galerades les il·lustracions d'Anna Aparicio Català
(Barcelona, 1991), graduada en Belles Arts i Màster en llibres i
Literatura Infantil i Juvenil, en soc entusiasta. Aparicio excel·leix
en les composicions de ritme mesurat, en la seqüencialització dels
episodis, és exquisida en els detalls que aporten tendresa i proximitat a la història.
Els músics de Bremen és la seva cinquena publicació de contes per a infants: Rebequeries, de Susana Gómez Redondo, (Takatuka, 2014); La Blancaneu i els set nans polits, amb text de ‘Vivim del cuentu’ (Baula, 2015); Aigua (Babulinka Books, 2016) i El gripau i els nens, d’Ilan Brenman, (Takatuka, 2017)
L'Anna
ja ha dit d'Els músics de Bremen tot el que volia dir amb les seves il·lustracions, però vaig
demanar-li que expliqués amb quina actitud havia emprès la interpretació el conte. «La història dels músics de Bremen, abans d’il·lustrar-la, he de dir que
no la recordava gaire. Me l’havien explicat quan era petita, però tan
sols m’havia quedat amb el fet que eren els quatre animals protagonistes
vivint alguna aventura.
Més endavant, en un viatge a Bremen, veient l’escultura, tenia en ment
que les bèsties havien arribat a la ciutat. No obstant, quan vaig
rellegir la història per a il·lustrar-la, em va sobtar el fet que els
músics de Bremen, finalment, ni fossin ‘músics’ ni arribessin a Bremen.»
Fa notar que és un conte vigent pel valor de la solidaritat que se'n desprèn, «el
missatge que la unió fa la força és present a la història. Els animals
per si sols no haurien pogut fer res, en canvi, treballant en equip
aconsegueixen el seu objectiu.» D'altra banda, remarca que
«aquests animals no eren apreciats a
les seves cases respectives, i, fent camí, es troben amb altres com
ells, que no troben el seu lloc, i decideixen fer-se costat.»
Diu Aparicio que la imatge
que primer li va venir al cap «va ser la última de la història, on es
veuen els protagonistes descansant i escoltant música, ajaguts a
l’estora (l’estora que vèiem davant de la llar de foc, algunes escenes abans).
Potser és pel fet que el que em va cridar més l’atenció de la història
és que finalment no van a Bremen, sinó que es queden a la casa, vivint
tranquils.»
Il·lustracions d'Anna Aparicio Català. Els músics de Bremen Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
En canvi, la imatge que més li va costar va ser la il·lustració on surten els
animals com a monstres. «Realment m’interessava molt aquell passatge,
perquè no sempre es té l'oportunitat de dibuixar gegants, dracs,
bruixes i dimonis (i en gaudeixo molt). Tot i així, havia de
mantenir una relació gràfica amb els animals que ja coneixíem. Això se’m
va fer una mica complicat. És per això, que, com a recurs narratiu,
vaig utilitzar la mateixa estructura de composició en aquella imatge i
la següent, perquè així, el lector, a nivell gràfic directament, pogués
identificar millor qui havia estat confós per qui».
Si no eren músics, ¿quina funció tenen els instruments musicals de la darrera il·lustració que toquen
els animals?, pregunto a l'Anna. I vegeu quina resposta tan poètica amolla: «els instruments de la penúltima imatge, igual que la ràdio de
la portadella i la de l'última imatge, eren una manera de donar més
presència al concepte ‘música’ de la història. I el fet és que, tot i
que finalment no arriben a Bremen ni fan de músics per a guanyar-se les
garrofes, imagino que els quatre animals formen un grup musical amateur i
que, a les tardes, a la masia, es dediquen a fer jams. M‘imaginava que
era una de les maneres com passen la resta de les seves vides: gaudint
de la música».
Quin munt de suggeriments se m'acuden imaginant les jams dels nostres músics, benvolguda Anna. ¿Quin tipus
de música fan? En un espai obert se sent tot i potser els habitants d'altres
masies se'n queixen, ¿o potser organitzen concerts per al veïnat? Apassionant.
Lectors més grans de 5 anys (sense límit d'edat),
gaudiu d'aquests músics de Bremen,
us faran esmolar la imaginació.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Contes clàssics, núm 15
El fons Joan Brossa forma part de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), és a dir, tot el material que es presenta en aquesta magna exposició antològica, 'Poesia Brossa', és del propi museu des que el 2011 va rebre el llegat en dipòsit del Fons de la Fundació Joan Brossa. S'hi presenten obres manuscrites, vídeos amb performances, poemes visuals i sobretot mostra la interrelació de la literatura amb altres disciplines artístiques (l'escultura, el teatre, el cinema, la música, la dansa, el circ) i la influència en l'obra d'altres artistes.
L'exposició és un intent de mostrar el llenguatge col·loquial de Brossa, des d'una estètica que podria ser popular, però no sé si ha tingut gaires visitants, a causa que els visitants potencials han hagut d'estar pendents de temes col·lectius, precisament des de setembre que es va inaugurar la mostra. Al voltant de l'exposició s'ha organitzat un curs, conferències i una publicació amb una selecció de textos i assajos que els aprofundeixen, en tres edicions: català, castellà i anglès. Amb tot, està passant sense acomplir els objectius. Caldria més flexibilitat en les programacions i, sobretot, treballar molt, molt més, pensant en els destinataris.
Als anys trenta, els Khan, una família d'origen jueu establerta a Londres, protagonista de Sopa de pollastre amb ordi, s'havia salvat de la fam de la primera guerra mundial a base de sopa de pollastre i ordi, que li proporcionava una veïna. Aquesta solidaritat entre els pobres és el comunisme, segons Sara, la mare, paret de càrrega de la família i dels valors ancestrals. El dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, 1932 - Brighton, 2016), escriu aquesta obra el 1956, on denuncia l'altre vessant del feixisme, el de l'època estalinista. Els ideals comunistes dels Khan s'estavellen contra la repressió de l'estat, quan acaben amb ferits i detencions perquè la policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes. El temps tot ho canvia i, paral·lelament a la desintegració de la família assistim al desencís polític i com el gestiona vitalment i ideològica cadascú. Posada en escena d'impecable nitidesa. Obra colpidora que ens remet als fets viscuts aquí l'1 d'octubre de 2017. 10/10
