Montenegro (Comedias bárbaras) Autor: Ramón Mª del Valle-Inclán. Versió i direcció: E. Caballero Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
El muntatge de gran format Montenegro és una versió comprimida de la trilogia Comedias Bárbaras, de Valle-Inclán. El vell Montenegro viu a cos de rei, envoltat de servents que ratllen la indigència. Sent que li arribat l'hora de la mort i, amb l'intent de remidir els seus pecats davant de la seva dona per la vida de faldiller que no ha respectat ni la seva afillada, s'embarca en temps de tempesta amb cinc mariners. Naufraguen i només se'n salva ell. Fins al darrer moment, tot el que toca queda maleït, tal com mostra el repàs la seva vida de dèspota envoltat dels seus fills que li han robat el patrimoni. Retornen al protagonista (magnífic Ramón Barea) un garbuix de sensacions que l'espectacle ens serveix superposades. El vestuari i els moviments escenogràfics refermen el caire esperpèntic de l'obra. El text enrevessat, necessàriament sintètic en aquesta versió, dit per alguns intèrprets amb dicció deficient fan que no arribi amb la nitidesa requerida a les grades. 8/10
L'any 1964 Xavier Amorós guanyava el premi Carles Riba de poesia i, a partir d'aleshores, va deixar d'escriure'n. La seva obra poètica es trobava dispersa en multitud de publicacions i, per fi, la trobem aplegada a Antologia Poètica (1940-1964) Xavier Amorós, (Germania, 2014). Alguns d'aquests poemes han estat musicats per Joan Pujol i junt amb una selecció d'altres poemes i proses memorialístiques procedents dels reculls L'agulla en un paller i Camí dels morts es podran sentir i veure escenificats per «El Trole». Perquè és un plaer mostrar el talent literari d'Amorós. Perquè sí, perquè els ve de gust.
La bellesa captiva. Petits tresors del Museo del Prado CaixaForum Barcelona
Trobem els visitants d'aquesta exposició abocats sobre les obres de petit format de l'exposició La bellesa captiva. petits tresors del Museo del Prado. És el mateix que farem nosaltres tan bon punt en comencem el recorregut. Són obres procedents del fons de la col·lecció del museu madrileny, amb algunes peces inèdites o molt poc exposades, un conjunt impressionant de pintures i escultures que a CaixaForum s'ordenen de forma cronològica i tracen un itinerari càlid i proper per la història de l'art i l'excel·lència dels grans mestres, des de finals del segle XIV i començament del XV fins a Goya i el segle XIX amb Fortuny. Recomano entrar-hi proveïts d'una bona lupa o d'ulleres d'augment.
Linapolina. Espectacle musical de Lina Sastri Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Espectacle inaugural de la temporada del Teatre Lliure. Lina Sastri (Nàpols,1953), actriu, cantant i dramaturga canta a la seva ciutat. Un espectacle musical de creació personal, amb cançons populars, recital de fragments d'obres i de textos propis. Només els textos narratius han estat sobretitulats, en csnvi, per copsar l'atmosfera de les cançons calia que ens deixéssim arrossegar pel ritme i la veu de la cantant. El ritme hi és i en aquests primer contacte ha estat prou agraït, però l'actriu no ha aconseguit una mica de màgia fins a la segona part, sense acabar d'emocionar-nos ni fer-nos arribar la mar i el salobre napolitans. 8/10
La vida resuelta. Autors: Marta Sánchez i David S. Olivas Direcció escènica: Juan Pedro Campoy. Teatre Borràs, BCN
A escena, l'aula buida d'una escola bressol serà el marc de La vida resuelta. Només queda una plaça lliure i la directora ha convocat diferents pares per triar-ne el més idoni. Es nota que el text es va escriure quan no es tancaven guarderies perquè els pares podien pagar-les. El cas és que a la guarderia on se situa l'acció només s'hi espera una parella de pare i mare. L'altra parella són el pare i la seva actual nòvia (i la mare absent-present al mòbil). Hi ha també entre els candidats una mare soltera que encara no ha tingut el fill. Cadascú arrossega la seva circumstància, la seva manera de veure el món, la seva manera de viure la vida. Però és una comèdia i hi ha, esclar, embolics i paraules que es diuen davant del públic, però no les senten els implicats. No s'han fet grans, encara. Però potser sí que ara, sí. Un text sòlid i uns intèrprets versemblants que en certs moments tendeixen a la caricatura. 8/10
La extraña pareja. Autor: Neil Simon Traducció, adaptació i direcció: Àngel Alonso Teatre Condal, Barcelona
The Odd Couple / La extraña pareja és la que formen dos intèrprets d'excepció: Joan Pera i Antonio Dechent. Entra Joan Pera en escena i el públic ja riu. Va vestit com si l'haguessin apallissat i, a partir d'aquest moment, els dos actors mantenen durant dures hores una complicitat escènica admirable. Havíem vist l'obra de Neil Simon amb una posada en escena difícil d'oblidar, amb Pera compartint protagonisme amb Paco Morán. Vint anys després, el mateix director, no ha donat gaire relleu a l'escena del trencament dels dos amics. Tot i ser previsible, abans, aquesta escena era un punt d'inflexió seriós, d'aquells moments teatrals on els actors poden demostrar que són capaços de fer riure i de fer plorar en una mateixa obra en molt poc espai de temps. Ara en fa un episodi absolutament pla, banal. Un gag que s'afegeix als tres-cents i tants gags per passar una bona estona. 8/10
Duesaigües (Baix Camp), amb els viaductes d'Enseula i dels Masos
El dia 10 d'octubre de 1994 un temporal d'excepcional virulència va afectar el prelitoral català. A les muntanyes es van arribar a enregistrar 400 mm. Al Camp de Tarragona van resultar deu persones mortes i danys materials incalculables. Quan es parla d'aquest aiguat es parla sobretot de Porrera perquè la campanya que es va fer per recuperar els desperfectes del poble va ser impactant i impecable (amb Lluís Llach al capdavant), però Duesaigües i l'Argentera, pobles veïns del Priorat, també els va tocar l'aiguat de ple.
DUESAIGÜES, 10-10-1994. COM RECORDO L'AIGUAT
Els primers dies d'octubre van ser xafogosos. El dilluns, dia 10, no vam agafar el tren del matí cap a BCN perquè plovia amb ganes. Tot el dia va persistir la cortina d'aigua. A les cinc del matí del dimarts dia 11 ens va despertar un brogit desconegut, com si fossin trons terrenals. Plovia moderadament, però el barranc Reial o de l'Argentera baixava rugint, estrepitós. El barranc de la Xurivia també baixava bramant. Des de dalt del refugi de la Vinyeta vam veure un cotxe (havia estat anys mig desguassat davant dels rentadors públics) que donava tombarelles junt amb una pedra de la mateixa mida, enmig de la torrentada d'aigua de color marró.
Ens havíem quedat sense llum i sense telèfon. Els trens no circulaven.
Les cases de Duesaigües estan encimbellades. El pendent i la diferència de nivell amb els tres barrancs fan que no s'inundi el nucli urbà.
A mig matí feia quatre gotes i vam anar cap a dins del poble. Els veïns eren a les portalades de les cases respectives espantats per les conseqüències. Segons semblava, tothom estava bé i no s'havia produït cap dany material important dins del nucli urbà. Duesaigües està encerclat per tres barrancs (barranc Reial dit també de l'Argentera, barranc de la Xurivia i barranc dels Masos), però les cases estan encimbellades i el pendent i la diferència de nivell per on passen les aigües dels barrancs fa que no hi pugui haver inundacions. Una altra cosa era saber com havia quedat l'entorn i com restablir al més aviat possible els serveis i les comunicacions.
PRIMERES AVALUACIONS
Cap a migdia, un grup de veïns vam acompanyat l'alcalde de Duesaigües (Sebastià Bondia) a fer un recorregut pels voltants del poble. Els barrancs encara baixaven amb fúria amb l'aigua de color de terra i la carretera era un toll de fang i pedruscall. Els troncs dels arbres arrencats de soca-rel i les pedres havien taponat els ulls dels ponts i l'aigua hi passava per damunt.
Els horts del voltant dels barrancs havien desaparegut sota muntanyes de canyes i runa. Els camins veïnals estaven impracticables a causa de l'esfondrament de les parets seques i dels escòrrecs.
Pont de la carretera de Duesaigües cap a l'Argentera. Va quedar taponat per canyes i material d'arrossegament. Va resistir l'embat. Al fons, el viaducte del barranc d'Enseula.
No circulaven trens i hi havia troncs travessers a la carretera. Estàvem aïllats. Vam continuar la prospecció enllà dels troncs i, al primer tomb, hi havia un cotxe amb les portes de bat a bat, uns guants sobre el seient del conductor i les claus posades. Vam suposar que l'aiguat s'havia endut el conductor. Per sort, l'home en veure que se li abalançava l'aigua per damunt de la carretera es va enfilar cap als vessants de la muntanya.
Vam veure com la línia del pantà de Riudecanyes, fins aleshores invisible, havia pujat fins dalt amb tot el que hi arribava d'aigua i de materials diversos.
Imatges: J. M. Tarragó, J. Bravo i E. Camarasa.
Muntatge: E. Camarasa
La carretera es va restablir de seguida perquè els tractors van apartar-ne arbres i runa. L'Argentera, en canvi, va quedar aïllada perquè es van fer esvorancs insalvables a la carretera. El cas és que nosaltres teníem compromisos a Barcelona i vam marxar el dia 12, dimecres, a primera hora amb un amic que ens va deixar a Cambrils, després vam anar a Reus amb taxi i vam afagar el tren. Cambrils havia rebut les aigües de la riera d'Alforja que s'havia desbordat abans d'arribar al mar i els carrers anaven a l'ample.
Riera d'Alforja, desbordada al pas per Cambrils. Foto: GENCAT
Pla de cal Forcada. Pollancres plantats el 1994
Els horts de Duesaigües es van refer, tant com va ser possible, quan va deixar de ploure. En un pla a tocar del barranc de l'Argentera, que havia quedat totalment buit d'arbres, el propietari hi va fer plantar fileres de pollancres.
Els camins i els marges de pedra erosionats es van anar refent a poc a poc.
SI SABÉSSIM LLEGIR LA NATURA...
Era l'octubre i encara hi havia orenetes. La tarda del dia 9, van fer uns vols sobre el poble d'un gran nerviosisme, batement d'ales i girs impossibles. Els gossos del poble van estar plorant insistents tot el dia. Els gats s'amagaven com si els empaités algú. Els animals veien venir el que s'apropava, ens avisaven, però no ho va saber interpretar ningú.
Satèl·lit meteosat 10-10-2014
Anàlisi meteorològica. Els núvols eren brillants a gran part de Catalunya, tot i així el pas del front càlid va maquillar les petites cèl·lules convectives que van provocar els alts registres de precipitació. Alhora la resolució del Meteosat no era tan bona i era òptima per escala sinòptica. Font: www.sat.dundee.ac.uk
