EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

Cartell de l'exposició 

"Torres-Garcia a les seves cruïlles", 

Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2011

El Museu Nacional d'Art de Catalunya va inaugurar la temporada passada una sala permanent dedicada  a Joaquim Torres-García. Ara, el mateix museu presenta l'exposició temporal Torres-Garcia a les seves cruïlles.
En aquesta exposició es mostra el procés de creació de l'artista, a través de vuitanta peces procedents de la col·lecció dels seus hereus. En un mateix espai veiem la trajectòria i l'evolució de tendències que van des del Modernisme a  l'abstracció geomètrica.
Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare català, es va formar artísticament a Barcelona, abans d'instal·lar-se a Nova York, Florència, París, Madrid o Montevideo.
El 1913 va iniciar la a pintura dels plafons de la sala dels Passos Perduts de l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya, per encàrrec del president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba. Emmirallat cap a la Grècia clàssica,  va contribuir a donar una imatge plàstica al Noucentisme. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en la construcció dels vitralls de la Catedral de Palma i de la Sagrada Família, va il·lustrar els Poemes en ondes hertzianes de Joan Salvat-Papasseit.
L'exposició mostra els encreuaments de camins diversos que l'artista va recórrer a l'hora de fusionar classicisme i avantguarda, fins a desembocar en el que ell definiria com a art constructiu.
Exposició oberta fins l'11 de setembre.

DE LA NATURA MORTA A FERRAN ADRIÀ

L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià.

Sala d'Exposicions La Pedrera. Obra Social CXCatalunyaCaixa

 Chair Apollinaire, 1996. Jana Sterbak

Una butaca-carn natural (ara els filets ja són secs i no fan mala olor!), de Jana Sterbak i una taula ben parada per a un condemnat a garrot vil, de Joan Brossa, es troben a tocar d'obres de Dalí, de Picasso, de Magritte, de Barceló... a la Sala d'Exposicions de La Pedrera. S'hi mostren els aliments com a tema o com a matèria de creativitat en l'àmbit pictòric i en l'escultòric, a través de 130 obres de 76 artistes.
Els aliments van ser un tema recurrent en l'obra dels pintors flamencs i llombards del segle XVI; durant el segle següent la natura morta es va consolidar com a gènere autònom a Holanda. Les avantguardes artístiques del segle XX van revisar i recuperar les imatges de menjar proporcionant experiències estètiques i sensorials inusuals. A partir dels anys seixanta unes noves estratègies expressives han servit per mostrar la cuina com a espai imaginatiu i els aliments reals com a material de creació. A la dècada dels setanta, uns quants restaurants van desenvolupar projectes participatius del públic i utilitzaven el propi restaurant com a laboratori o taller d'investigació artística. Les propostes de Ferran Adrià i la cuina d'El Bulli han emocionat creadors d'altres disciplines i n'han desvetllat diàlegs molt productius.

Exposició oberta fins al 26 de juny.

 Crítica de l'àlbum El mag dels fogons. 

Andreu Sotorra per a «Time Out Barcelona»

CUPCAKES

Foto: Shutterstock. Revista «Cuina»

A Barcelona, al carrer Tallers a tocar de la ronda Sant Antoni, s'ha obert un nou establiment de la pastisseria nord-americana Cup & Cake. Recuperen els pastissos artesans dels consums ràpids per a esmorzars i berenars.  La decoració i l'estètica dels productes em recorden el joc de cuinetes austers de la meva infància. Les taules de fusta pelada i els taulells semblen d'un altre temps, amb poquíssimes pastes, comptats entrepans, algunes magdalenes decorades amb glaça de colors (cupcakes), totes diferents. Són només el mostrari de l'arsenal que —suposem— tenen desat als armaris i sota al taulell. És el concepte minimalista, no d'acumulació barroca d'altres franquícies de pastisseries. Un espai auster i diàfan que fa venir ganes de conversa tranquil·la al voltant d’un tallat.

 

LA BLENERA

Herba blenera. Foto: © Fany Alberich

L'Anna L. en diu "extraterrestre", d'aquesta herba blenera (Verbascum thapsus o Verbascum boerhavii, segons l'agrupació de les flors) que sobressurt un metre i mig de les mates menudes dels terrenys erms del voltant de Duesaigües. El nom científic prové de barba en llatí, pel petit borrissol que té tota la planta.

L'herba blenera és biennal. El primer any disposa les fulles grans alternades en forma de roseta, només a la base; el segon any presenta una tija robusta i solitària, envoltada de flors grogues amb aspecte d'espiga compacta.
Altres noms de l'herba blenera: candelera, cua de guilla, trepó Joanal. En castellà: engordalobo,  cardo blanco. També es conrea en jardins (Inforjardin en ven en línia), però vista la quantitat de llavors que desprèn cada any, més val tenir-la lluny. Les propietats medicinals, si en té, no han estat reconegudes.

LLUÏSA CUNILLÉ, CARTA BLANCA

La pajarera

Autoria i direcció: Lluïsa Cunillé

Direcció musical: Xavier Albertí

Teatre Lliure de Gràcia

El director del Teatre Lliure, Àlex Rigola, abans de deixar el càrrec a les mans del reusenc Lluís Pasqual, ha donat carta blanca a la multipremiada dramaturga Lluïsa Cunillé, autora resident d'aquest teatre, per tal que faci un espectacle sorpresa.

Fem confiança al gust de Rigola i de Cunillé. Els espectadors no sabem què és el que ha preparat l'autora per a l'ocasió i al vestíbul no hi ha programes de mà (els reparteixen al final de la funció.)

La pajarera. L'espectacle musical que hem vist es titula La pajarera. Quatre músics en escena i la soprano i actriu María Hinojosa han fet un repàs de les varietats i del cafè-concert, des de finals del s. XIX fins al primer terç del s. XX. L'espectacle i la relació entre els músics i la cantant respira veritat. La interrelació de María Hinojosa amb el públic, tal com s'acostumava a fer en alguns locals del Paral·lel,  ha estat molt ben acollida.  En tot l'espectacle s'hi veu la mà de Xavier Albertí, el director musical, que també sap el que es pesca.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

LA LLETERA DEL REGINA

 
Conte de la lletera
Companyia Xip Xap Teatre 

Teatre Regina

Per a espectadors a partir de 3 anys. 

Tarda del dissabte de la final de la Champions. Al Teatre Regina, molts espectadors menuts (i també dels seus progenitors) porten samarretes del Barça. Ja van vestits per a la celebració, tot i que encara no saben que el Barça guanyarà la copa. Hi ha una atmosfera especial, avui, a la platea. La companyia Xip Xap Teatre  explicarà el conte de La Lletera. Costa d'arribar-hi, però. I és que per als adults els prolegòmens es fan molt i molt llargs, en canvi la canalla hi ha anat entrant, en un joc de teatre dins el teatre força efectiu. Han anat coneixent els intèrprets de cada personatge, han corejat les cançons que se sabien i n'han après una de nova, de tant repetir-la. Cal remarcar, no obstant, que la moralitat que desprèn el conte de la jove lletera que fa castells en l'aire i una relliscada li fa anar tot per terra no ha quedat clara, amagada sota un embolcall excessiu.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ROSER AFRODISÍAC

Roser silvestre (Rosa canina)

Fotos: © Montse Francisco

Aquest exemplar de roser silvestre (Rosa canina) de més de dos metres es troba a Duesaigües, arrecerat al peu d'un marge de pedra seca, entre la malesa de l'herbassar. Ens va sorprendre en plena florida fa unes setmanes  en un passeig amb la Montse F. i l'Anna L. A la foto de la rosa es poden apreciar els cinc pètals amples i fràgils de color lleugerament rosat,  comestibles en amanides i, un cop confitats, per decorar pastissos.

A més del nom vulgar de roser silvestre, aquest arbust caducifoli és conegut amb els noms de gavarrera, rosa pendulina o roser gavarrer. Podria ser que el nom científic Rosa canina (rosa de gos) al·ludeixi a les punxes corbades de la tija, semblants als ullals dels gossos.
Els fruits són uns glòbuls granats i durs que maduren a finals d'estiu i durant la tardor. Sembla que són astringents i s'aprofiten per diferents preparats farmacèutics. Els massatges amb l'oli essencial que se n'extreu té propietats afrodisíaques.
N'he plantat una dotzena de llavors al jardí de llicorella.

ANGELHADA PAVLOVSKY

Angelhada

Autoria i direcció: Ángel Pavlovsky
Artèria Paral·lel, de Barcelona 

Quan entrem a l'Artèria Paral·lel, el Barça acaba de començar a Wembley el partit que li donarà la copa de la Champions. Dins del teatre hi ha una mica més de mitja entrada. Mentre el públic va entrant, en una banda de l'escenari hi brilla una noia vestida de negre, porta barret de copa, va enjoiada. Està asseguda davant d'una tauleta amb objectes diversos que faran de fons musical a l'espectacle Angelhada. La dona orquestra és Martina Burlet, neboda de Pavlovsky. Surt Pavlovsky entre la boira amb un vestit tan espectacular com farragós. La platea es lliura embadalida a la màgia de l'oficiant des de la primera paraula, després d'un poema que ningú ha entès. Ens explica com va adoptar la seva mare —Martina, la dona orquestra—; ens relata pas per pas el seu aprenentatge a l'acadèmia de les fades i la seva metamorfosi d'àngel en fada. I remata la vetllada posant l'auditori a prova de resistència, amb un relat de paraules amb la vocal a en exclusiva. Vint minuts, fent veure que s'entrebanca amb el vestit, el faristol i la banqueta. Tot convenció, tot versemblança. Pavlovsky és un artista total que ha arribat fins aquí i pot fer el que vulgui. Un exemplar antidiluvià tendre i únic. Per això l'admirem.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»