GERANIS PENJANTS I CERVESA

Geranis penjants (Pelargonium peltatum) 

al jardí de llicorella. © Paüls, 2011

Ja és primavera al jardí de llicorella. Després de dues setmanes de gelades i vent, només un dia a  32º C a l'hora del zenit solar ho ha canviat tot. Ja hi ha les primeres margarides, la coronil·la comença a puntejar de groc, les flors dels ametllers marcona estan a punt d'obrir-se, les merles ja feinegen fent niu.

També ha canviat la nostra mirada. Fins ahir havíem estat indiferents a la quietud hivernal de les plantes. Avui, però ens hem fixat que els geranis penjants, els de fulla d'heura (Pelargonium peltatum), són els únics que han sobreviscut a la fredorada. Tenen la fulla lluent tot i no haver-los regat gens aquest hivern. Si el temps no es complica, faran flors de color de rosa des de la primavera fins ben entrada la tardor.

D'aquí a un parell de mesos, les bavoses rosegaran les fulles tendres dels nostres geranis penjants i hi deixaran uns forats de la mida d'una llentia. Així que veurem el primer forat rodó actuarem.  Col·locarem al costat de la planta una tapa metàl·lica d'un pot amb un rajolí de cervesa. Les bavoses s'hi engataran i s'hi quedaran. Cacera llefiscosa.

SANTI MOIX AL CERCLE

 

Il·lustració de Santi Moix per a Les aventures de Huckleberry Finn,  de Mark Twain.

A la sala d'exposicions de la Fundació Cercle de Lectors només hi ha empentes de públic el dia de la presentació. Fora d'això, es pot veure el que s'hi mostra amb tota tranquil·litat. Ara hi ha exposats els originals que Santi Moix, pintor i ceramista català afincat a Nova York, ha fet per a la publicació d'un volum singular de Les aventures de Huckleberry Finn, en motiu del centenari de la mort de Mark Twain (Samuel Langhorne Clemens (Florida, Missouri, 1835  - Redding, Connecticut, 1910.) Santi Moix no n'ha tingut prou amb les aquarel·les que il·lustren el llibre editat per Galaxia Gutemberg i Círculo de Lectores i ha fet, com a grafiter exquisit, uns murals impressionants a les parets de la sala de la fundació. Els dibuixos fan una síntesi abstracta de l'Amèrica esclavista i de la ribera del Mississipi on es desenvolupa l'univers del protagonista trapella d'aquesta novel·la.

Exposició oberta fins a l'1 de abril.

RAIMON: RELLOTGE D'EMOCIONS

Raimon acaba de fer setanta anys. Fa cinquanta anys que va actuar per primera vegada en públic i avui encara manté la veu potent que li coneixem de sempre. És un clàssic a qui toca recollir els fruits al seu punt de maduresa. I torna a sembrar de nou. Aquest cop, presentant un disc —íntegrament— amb cançons inèdites: Rellotge d'emocions.
Des del 1997 que Raimon no publicava tot un disc amb cançons noves. En aquest nou disc fa un repàs pel seu recorregut vital. Reprèn la contundència del seu cant i parla de la seva infantesa a Xàtiva, de la guerra d’Irak del Bush pare;  recorda la Barcelona de 1971; evoca la ciutat de València on va estudiar; canta amb tendresa noves composicions d’amor i desig.
A Raimon Pelegero Sanchis (Xàtiva, 1940) li han arribat els reconeixements institucionals després que tantíssima gent tinguéssim el seu món poètic d'enorme riquesa com a referent i banda sonora de les nostres vides. Fa unes setmanes, va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. Avui, el diari ARA, li dedica un especial i promociona el disc a 10 euros.  Aquesta nit, TV3 programa al 33, part del concert que el cantant va oferir a Xàtiva, el mes de maig passat, on estrenava algunes de les cançons del nou disc.
El 18 de febrer presentarà el nou disc en concert a Madrid, al Teatro de Madrid a La Vaguada. Els dies 18, 19 i 20 de març el presentarà en concert a Barcelona, al Teatre Tivoli.

Amb més passat que futur
i un present sempre tant prim.
RAIMON Mentre s'acosta la nit (Disc Rellotge d'emocions)

Escolteu aquí dues cançons del nou disc

"Punxa de temps" i "Mentre s'acosta la nit"

FORN DELS ÀNGELS

Paper d'embolicar de la Fleca "Els Àngels", a la plaça dels Àngels davant del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Una bona mostra d'adequació al consumidor potencial.

KILLER CANTAT

  

Killer

Autor: Guillem Clua. Música: Xavier Mestres.

Músics: Tomàs Alcaide, Roger Conesa i Xavier Sánchez.

Direcció: Joan Maria Segura. 

Sala Muntaner, Barcelona

A l'escenari de la Sala Muntaner es jutja un assassí en sèrie, a l'espectacle musical Killer. En una atmosfera (il·luminació, apunts musicals) d'humor macabre, Xavier Mestres, músic i actor reconegut, desenvolupa un monòleg tragicòmic on combina paraula i cant. El protagonista és un enterramorts professional acusat de la mort de cent cinquanta-set persones. Argumenta i demostra que el destí ha marcat el seu drama. Un musical de petit format de molt bona factura, tot i que no m'hagi convençut el realisme narratiu del tema. Ara bé, el talent que tot l'elenc (actor i músics) ha esmerçat en aquest espectacle em fa pensar que en un altre espectacle seu no en sortiré amb els pèls de punta.

Llegiu-ne un comentari més complet a «Clip de Teatre»

"EL QUE TENIM" SEGONS DAMM

"Messi, Iniesta, Xavi, els tres formats a La Masia." L'actor català Quim Gutiérrez comença amb aquests noms el nou anunci de Cervesa Damm.  Recorda que el millor entrenador és Guardiola. Fet aquí. A continuació, en format lip dup rodat  a Ciutat Vella, el carrer de la Riera Baixa i el cor del Raval barceloní, el grup Els Amics de les Arts —que són els autors de la banda sonora— reprenen la llista reivindicativa d'alguns elements del patrimoni humà natural i cultural de Catalunya. No canten, en aquest cas, sinó que diuen segurs i il·lusionats mirant la càmera aquest missatge optimista: Tot fet aquí.

Minuts després de l'estrena de l'anunci de Damm, la resposta via twitter i Faccebook va ser positivament esclatant. Valoraven el retorn d'una mica l'autoestima col·lectiva. Ja tocava.

EL QUADERN GRIS

 

El Quadern gris

Autor: Josep Pla. Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé.  

Direcció: Joan Ollé.  Teatre Romea, Barcelona

El vestíbul del Teatre Romea és ple de fotògrafs aquesta nit d'estrena de l'adaptació teatral d'El Quadern gris de Josep Pla. No han vingut a fotografiar l'actriu Montserrat Carulla ni els actors Joan Anguera i Ivan Benet. Han vingut perquè —estranyament— avui l'alcalde Jordi Hereu hi assisteix d'espectador. I, per no ser menys, també ha vingut la seva contrincant, Montserrat Tura. En vint anys d'estrenes, no havíem coincidit mai amb la primera autoritat municipal ni amb la candidata. Però, s'acosten eleccions i, és clar, ara s'han de fer veure.

No perdo més temps amb aquestes espectadors de conveniència i passo a l'espectacle de la paraula d'El Quadern gris dita pels tres intèrprets. Joan Ollé ha optat per donar tota la importància a la veu del jove autor que va escriure el dietari als 21 anys (Entre març de 1918 i novembre de 1919), però també hi ha la veu de l'escriptor bregat que el va reescriure molts anys després.  

La tria de fragments segueixen diverses línies temàtiques: les dones, el gaudi amb el bon menjar, les lectures, Palafrugell i el paisatge humà, la descoberta de Barcelona, el concepte d'amistat. N'hi ha d'altres, però aquestes són les que més sovintegen en aquesta adaptació poc dramatitzada —estàtica, fins i tot— al servei de transmetre al més fidel possible l'estil genuí dels relats i de les impressions que es recullen al quadern. Els tres intèrprets aconsegueixen que el públic ens creguem que són Josep Pla.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

PEDRA DE TARTERA

 Pedra de tartera

Autora: Maria Barbal. Adaptació teatral: Marc Rosich

Direcció: Lurdes Barba. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

A l'escenari de la Sala Petita del TNC s'està produint un esdeveniment esperat per molts professors de literatura: Pedra de tartera. I és que aquesta novel·la històrica de Maria Barbal s'ha convertit, amb els anys, en un fenomen editorial, sobretot als instituts de secundària. Ara, per segona vegada, se'n fa una adaptació teatral.  Al text de Barbal, Conxa, la protagonista, narra en primera persona i en passat la seva història. A l'adaptació que n'ha fet Marc Rosich les accions prenen vida en present i la Conxa (subtil i essencial, magnífica Àurea Màrquez) explica en veu alta els seus silencis, les seves pors davant de la realitat fora del seu control. S'explica en un símil de dialecte nord-occidental en la varietat pallaresa. Uns actors se'n surten més bé que d'altres, però, en tot cas, el llenguatge també forma part del paisatge humà i dóna profunditat a la història.

L'obra convida la memòria històrica del passat recent, enfocant els elements biogràfics d'una dona pallaresa. En aquest sentit és un document antropològic de la vida duríssima als pobles aïllats de muntanya, abans i durant la República, durant la guerra i la crua postguerra. Tots els capítols es resumeixen en un acte que transcorre a la cuina de la masia i en una tartera que la protagonista escala en diverses ocasions per donar sentit al simbolisme de la tartera: material inert, condemnat als embats del medi.  Com si fos una pedra de tartera, la Conxa no té possibilitat de rebel·lar-se del seu destí, ni quan de menuda els pares la facturen a cals oncles ni quan de vella el fill se l'emporta a la porteria les finestres de la qual donen a l'escala de l'edifici. La pobresa ha fet de la Conxa una supervivent passiva i silenciosa com moltes dones del seu temps.

Si hagués gosat dir: deixeu-me quedar aquí, 

vull morir en aquesta terra, no n'hauria tret res.

MARIA BARBAL. Pedra de tartera

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»