Tirant lo Blanc, capítol CXXVII

© Manel Boix. Il·lustració de Tirant lo Blanc per a Edicions Bromera, d'Alzira.

Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

—Digau-me, Tirant— dix la Princesa—: si Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos va passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:
—Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercé. La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi veu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.

JOANOT MARTORELL. Tirant lo Blanc

Així és com comença el capítol CXXVII de Tirant lo Blanc, amb la declaració d'amor del cavaller Tirant lo Blanc a la princesa Carmesina. El protagonista demostra que és, també, un estratega en qüestions amoroses, tal com ho és al camp de batalla. Enguany es commemora el 600 aniversari del naixement (any incert) de Joanot Martorell (Gandia, 1410?—València 1468), l'autor de la novel·la catalana de gènere cavalleresc coneguda universalment.

Vegeu aquí l'incunable de Tirant lo Blanc conservat a Nova York, a la Hispanic Society of America

La vaca cega i altres poemes

Joan Maragall. La vaca cega i altres poemes. Il·lustracions de Subi. Baula, Barcelona, 2010. A partir 7 anys.

"La vaca cega" és un poema realista molt emotiu per als lectors menuts. Vint-i-tres decasíl.labs blancs que Baula (Grup Edelvives) presenta repartits en sis il·lustracions sedants a doble pàgina en un àlbum d'edició acurada, com a aportació a la commemoració de l'Any Maragall.
Les imatges de Subi situen la protagonista en l'ambient plàcid d'un prat gens hostil, conegut, poc tràgic. Un prat que arriba al lector en un contínuum que comença a les guardes del llibre, es reprèn a la pàgina de crèdits i no s'abandona fins al vers final, com si d'una seqüència cinematogràfica es tractés.
Les amables composicions de Subi interpreten el simbolisme de "La vaca cega" amb nitidesa. Ho fan per la banda de la no fatalitat. La vaca no hi veu, però no és un ésser incapacitat perquè es troba al seu medi. Quan té set, recorda on és l'abeurador, no pot anar amb les companyes de sempre, però en sent la presència amiga de les esquelles. Com que aquest ésser pertany a l'espai, els plans sempre són panoràmics, tret d'un pla mitjà, el més dramàtic dels versos "Topa de morro en l'esmolada pica / i recula afrontada...", però tot i així, l'animal hi mostra un semblant serè, entenimentat. La darrera gran il·lustració no posa èmfasi en la cua, ni el banyam clama de cara al cel, com hem vist en tantes il·lustracions seguint al peu de la lletra els versos. Aquí, la impressió que el lector en treu és que la vaca cega ha acceptat els seus límits i que se'n surt prou bé.
El llibre es completa amb un aplec de set poemes, precedits per una glosa de les circumstàncies d'escriptura. Cinc d'aquests poemes tenen la natura com a referent: "La ginesta altra vegada", "L'himne de l'arbre fruiter", "La fageda d'en Jordà", "Sol, solet". I dos tracten d'ambients festius: "La diada de Sant Jordi" i "Els reis". Tots amb la seva il·lustració en la mateixa línia de delicadesa que les dels poema nuclear del llibre. I, encara una nota biogràfica concisa de l'autor. Per tot plegat, em sembla un llibre recomanable per als infants, però que llegiran i gaudiran d'aquesta edició exquisida molts adults.

Vegeu altres crítiques a «Cornabou. Revista de Literatura Infantil i Juvenil»

Alícia al país aquell

Aquí tenim una altra superproducció de la factoria Disney que no podrem veure en català. ¿De què deuen servir les lleis? Tim Burton, el director d'El planeta dels simis, d'Eduard Manstisores i de La nòvia cadàver, entre d'altres pel·lícules, presenta la versió del clàssic del sacerdot anglicà i escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll) en imatges reals situades en escenaris digitals i animació per ordinador. Es projecta en 3D. Pel tràiler que n'hem pogut veure, el cineasta es mou en territoris més tenebrosos, propers a la iconografia del conte gòtic, mentre que l'escriptor regeix la seva creació per la lògica de l'absurd. Burton converteix la petita Alícia en una noia de 19 anys que, quan un jove insuportable de bona família li demana la mà, fuig altre cop darrere del conill blanc i entra al món màgic que va visitar de nena per posar fi al regnat del terror de la reina de cors. Fa 145 anys que els psicòlegs hi suquen pa.

CONVERSES ESCRITES

Esquema de la comunicació. Extret de PAYRATÓ, Lluís (1996). Català col·loquial. Aspectes de l'ús corrent de la llengua catalana.València: Universitat de València

La pràctica social per excel·lència, la conversa, es desenvolupa cada cop més per escrit. Un dels canals actuals per on circulen els missatges és el correu electrònic. En els àmbits comercials, el registre lingüístic dels correus electrònics ha de ser el propi d'un text formal. Res a dir-hi, aquí. Vull parlar, en canvi, de les comunicacions d'àmbit privat més informal perquè hi he observat un problema d'incompetència. Resulta que un parlant qualsevol se'n sortiria prou bé en una conversa espontània amb l'interlocutor cara a cara, però no tothom domina el codi escrit. El codi escrit té unes normes d'ús convencionals. Sovint rebem correus que, si en desconeguéssim el context, no podríem desxifrar-los. Són emissors que volen imitar en l'escriptura el que seria una conversa informal, cosa que pot ser font de malentesos, si no es domina l'ús dels signes de puntuació. Cal dir, no obstant això, que hi ha d'altres parlants que dominen de forma natural els recursos estructurals que marquen l'organització semàntica del text i traslladen les converses espontànies al codi escrit amb molta eficàcia.

En suma, els signes de puntuació supleixen l'entonació de la parla oral, marquen l'èmfasi, focalitzen una pausa. Però, a més, en un correu electrònic podem suplir l'entonació amb el recurs de títols, subtítols, cos, color i tipus de lletra. També amb icones, tot i que no les recomano perquè, al meu entendre, aporten una expressivitat frívola, poc matisada.

Per saber-ne més:

• PUJOL, Josep M., SOLÀ, Joan. (1989) Tractat de puntuació. Barcelona: Columna, 1989.
• -- (1995) Ortotipografia. Manual de l'autor, autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna.

NIT DE REIS, AL TNC

Nit de Reis, de Shakespeare. Teatre Nacional de Catalunya. © David Ruano

Al Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala gran, s'hi acaba d'estrenar Nit de Reis, de W. Shakespeare, amb un repartiment de luxe, tal com pertoca, per dir i continuar amb aquesta primera intervenció estremidora:

Si amb música és nodreix amor, toqueu!
Satureu-me de música, fins que al final
la gana digui prou i es mori... Torneu a tocar això!... 
Acte I, escena 1

Aquesta peça que funciona com una obra de rellotgeria, va ser estrenada el 1602, possiblement, el 6 de gener, a la cort, al palau de Whitehall, amb infants com a espectadors. D'aquí vindrien les cançonetes que canta el bufó Feste, la comicitat pels malentesos obvis (noia es disfressa de noi), cavallers beguts que diuen paraulotes, el didactisme del càstig que ridiculitza un fatxenda i, sobretot, els tres casaments precipitats per arrodonir la peça amb un final tan dolçament acolorit com superficial. Ara bé, per als espectadors adults de tots els temps, més que la fal·lera eròtica del duc d'Orsino (Pep Planas) —i tots els altres personatges, tret de Feste (Pep Anton Muñoz)—, el centre d'interès es troba en la broma pesada amb què els criats (Mercè Comes, Carles Martínez) i l'oncle (Quimet Pla) de la comtessa Olívia (Anna Ycobalzeta) castiguen Malvòlio (Lluís Soler), el majordom amb aspiracions de passar a ser senyor.
¿Qui brilla a l'escenari del TNC? Josep M. Mestre, el director, fa brillar tota la companyia de Nit de Reis, amb la traducció esplèndida de Joan Sellent. Cada vers i cada fragment de prosa s'entenen a la primera, perquè estan ben traduïts i perquè estan ben dramatitzats. Des del primer moment, tot el conjunt aconsegueix la complicitat de l'auditori. Des del moment que Pep Planas fa posar la pell de gallina a la primera frase de l'obra, que diu davant del teló: Si amb música es nodreix amor, toqueu!

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Món llibre

(Cartell de Gabriela Rubio. Món llibre, 2010)

Avui i demà se celebra a Barcelona Món Llibre, per cinquè any consecutiu. És un festival de literatura, adreçat a infants de 0 a 12 anys. Es preveu que per la plaça Joan Coromines i als altres espais adjacents hi passin 12.000 lectors. Món llibre es va consolidant com a preludi familiar del dia de Sant Jordi, però sense plantejament comercial (no s'hi venen llibres.) En aquesta edició hi participen 40 editorials de literatura infantil i juvenil, les biblioteques barcelonines a través del seu Consorci, els espais del Centre de Cultura Contemporània (CCCB) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) fan jornada de portes obertes per a l’ocasió.

S'hi realitzaran una sèrie d'activitats adreçades als infants sempre vinculades a la literatura. Artistes de diferents disciplines presenten durant el festival projectes, espectacles, xerrades o accions que proposen formes innovadores d'interpretar el món a través de diferents formes de lectura. Hi ha un espai per als nadons “Nascuts per llegir” i un altre d’exclusiu per als més grans de 9 anys amb la zona de llibres digitals. Els lectors poden canviar llibres al Mercat d'Intercanvi. L'entrada i la participació a totes les activitats és lliure.

GAVINES URBANES I FALCONS

Gavina sobre els terrats del centre de Barcelona. Foto: © Paüls, 2010

Des de l'àtic del centre de Barcelona, des d'on ara escric, sento el parrupeig tranquil d'una gavina. Tot i ser ocells marins, les grans gavines del port s'aventuren a buscar menjar a les places obertes de la ciutat. Aquesta que sento tan a prop, no he vist que hagi construït el niu als fumerals del nostre edifici, però sospito que hi busca lloc. M'he aixecat i he fet soroll amb la ballesta de la terrassa i el gosset de la veïna ha bordat. La gavina ha emmudit, però no s'ha mogut. Si s'hagués mogut hauria fet ombra amb les seves ales que, desplegades, fan ben bé un metre. Sovint en aquesta època hi ha ciutadans que denuncien que han estat atacats per gavines amb vols rasant o en picat. I és que el sentit de la territorialitat de les gavines —sobretot si suposen que algú s'acosta als nius amb pollets—, pot afectar la seguretat dels veïns quan surten als terrats i a les terrasses. A peu pla són agressives, ataquen els coloms i estan disposades a lluitar pel menjar.

Sembla que la solució per reduir tant el nombre de gavines com el de coloms són els depredadors naturals: els falcons. A l'àrea metropolitana de Barcelona n'hi viuen 15. Són falcons pelegrins (Falco peregrinus) que cacen 5.500 aus l'any. Cauen en picat sobre les seves preses: coloms, cotorretes i gavines a 400 Km hora i a 300, en caiguda obliqua.

El cap de setmana passat en va néixer una pollada al niu de la Sagrada Família, al campanar de Sant Bartomeu. El pare és un mascle alliberat el 2001 al Port de Barcelona i la mare va néixer als penya-segats de Montjuïc el 2006.

Podem seguir l'evolució dels pollets de falcó pelegrí
a la webcam situada al niu.

Tres dones i un llop

(Tres dones i un llop. Sala Villarroel de BCN. Foto: © David Ruano, 2010)

Assistim a la Sala Villarroel a la representació de Tres dones i un llop, escrita per l'exdirector de la sala, el dramaturg argentí Javier Daulte. Ara s'estrena la traducció catalana, dirigida per la directora actual, Carol López. L'obra té un final que situa l'auditori en el referent de la Caputxeta Vermella, amb una àvia possessiva convertida en llop. Però, malgrat l'escena final, aquesta obra no és cap versió lliure del conte popular europeu que van recollir Perrault i els Germans Grimm, sinó una comèdia sobre l'amor. Les dones representen tres generacions: l'àvia malalta (Amparo Moreno), la filla cap de pardals (Carme Pla, de T de Teatre) i la néta patidora (Mireia Aixalà). L'enamorat (Roger Coma), que té dots de mentalista, desenganxa emocionalment la néta de l'àvia a cops d'hipnosi. L'obra dura una hora i quart, però tret dels deu minuts darrers, Tres dones i un llop és desenvolupa amb lentitud i amb contingut escàs. Les tres actrius i l'actor defensen com poden un text que no és res de l'altre món.

Llegiu-ne aquí un comentari més complet.