llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona—
que només mena a un canvi de presó.
Quanta, quanta guerra. Mercè Rodoreda
Tornen els capítols de Quanta guerra, un programa produït per TV3 amb col·laboració del Departament de Justícia. Memorial Democràtic. Un treball ben documentat, informatiu, d'edició curada. Escric aquest apunt amb l'emoció, encara, de veure el programa on el periodista i presentador Eloi Vila acompanya la periodista Raquel Sans a reconstruir la trajectòria de la seva àvia Carme Segarra Gili, que com totes les infermeres del front han estat silenciades. La protagonista, a més, va poder explicar la seva història a una altra neta, que en va enregistrar el testimoni. M'impressiona un cop més que els que van viure la guerra haguessin tallat la cadena de transmissió natural del que van viure. Els nets, la segona generació, no en sabem els detalls perquè els nostres avis van amagar als nostres pares el patiment de la guerra (que també van viure d'infants). El protagonista de cada capítol acaba sent el descobriment de les vivències familiars d'un personatge alhora que ens connecta amb els nostres records, amb el poc que ens han explicat a casa i amb el que intuïm. Quanta guerra té una gran audiència que seguim els episodis amb reverència, silenciosament. És un programa de servei públic que ha trigat massa perquè la majoria d'espectadors ja no podem contrastar el que s'hi diu amb qui en va viure l'horror.