JOANA LLAURADÓ, IN MEMORIAM

Botons de nacar de la Joana Llauradó

No han ventat les campanes a toc de morts per la Joana Llauradó. Ha estat enterrada sense acompanyament d'amics i coneguts en un nínxol del cementiri de Duesaigües, el seu poble d'adopció.  Nascuda fa 97 anys a Barcelona.  Quan ens vam conèixer a la dècada dels setanta, era una senyorassa de rialla fàcil, que donava el crit a tothom i estava sempre a punt de donar un cop de mà. Em queda en el record el seu verb a dolls, extremat i florit, fet de relats autobiogràfics, del temps de la guerra, de la feina a la cotilleria, del desig de ser mare i com la seva filla va arribar a les vides d'ella i el Joan, el seu home. Tota la generositat i la tendresa del món per a la seva filla i, més endavant, per al seu net.
No li ha estat fàcil la vida a aquesta dona coratjosa, a qui la sobrietat en el consum era estil de vida. S'arreglava la roba a casa, feia brou per tota la setmana per estalviar, ho reciclava tot, malgrat que a ningú se li hagués acudit encara que era imprescindible fer-ho. En canvi, era generosa amb el producte del seu treball manual. Els objectes fets per ella també me la recorden amb afecte: bossetes de ganxet folrades, una manteleta de llana "Guarda-te-la, tornarà a ser moda, nena!", em va dir, quan em va veure estranyada pel regal.
Gràcies, Joana pel teu tracte delicat, per fer-nos fàcil el camí quan tu hi eres i sabies descriure'n els revolts aspres. Toquen campanes de festa en molts cors pensant en tu.

Joana L., el relat a l'engròs