PÉREZ SIQUIER, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

'La Chanca' © Pérez Siquier

La mostra de fotografia Pérez Siquier que hem vist a la Fundació MAPFRE (la darrera que s'exposarà a la Casa Garriga Nogués, de Barcelona) representa sis dècades de copsar instants de la quotidianitat. Carlos Pérez Siquier (Almeria 1930) commou per la proximitat tranquil·la del reportatge en blanc i negre del barri de «La Chanca», a la dècada dels cinquanta del segle passat i, posteriorment, pel que va fer en color al mateix barri, centrant-se en les capes de pintura —moltes de les quals gratades pel mateix autor— que diverses generacions havien aplicat a les parets de les cases. Vistes sense context semblen talment quadres abstractes. 

'La platja' © Pérez Siquier

Amb el reportatge «La platja» va elevar a obra d'art la fotografia en color, aleshores menystinguda per a la investigació artística. Enfoca primers plans de turistes on remarca objectes vulgars que expliquen relats del consumisme incipient. 

«Briseña», una de les seves darreres sèries, és un treball intimista sobre el seu entorn domèstic. 

Pérez Siquier és un fotògraf compromès que fa adeptes perquè interpreta sense prejudicis el seu temps amb una senzillesa tal que fa pensar a qui la mira que només cal mirar, sentir la veritat i clec!

Exposició oberta fins al 17 de maig.

LA VELLA QUARESMA MADE IN REUS

La Vella Quaresma. Nines artesanes de «Nines de Drap» d'Isabel Marsal

La Vella Quaresma, de «Nines de Drap»
Contacte:
info@ninesdedrap.cat

La vella quaresma, amb les set cames, el cistell de verdures o el bacallà a la mà és poc més que un personatge folklòric. Un divertiment per als més petits que la dibuixen com una velleta amb mocador cap i li retallen les cames com a joc escolar. Motiu d’espectacles infantils a les places o de danses solemnes que assenyalen la fi del període carnavalesc. Un personatge festiu i amable que poc té a veure amb tot allò que representà en el passat. SALVADOR PALOMAR. Quaresmes.

'SACARINA' AL MALDÀ

Sacarina. Autor: Davide Carnevali. Trad: Albert Arribas.
Direcció: Sergi Torrecilla. El Maldà, Barcelona

L'obra Sacarina del dramaturg italià Davide Carnevali radiografia el gremi dels qui volen viure legítimament de la professió teatral. En les converses entre un actor (brillant, Albert Arribas) i una actriu (versemblant, Lara Salvador) es fa patent que passen els anys després de graduar-se i els projectes no arriben i, si n'arriba algun, és d'una precarietat tal que no els permet subsistir. Són amics i se sinceren. L'actriu treballa a Berlín, però no pas com a actriu al teatre Schaubühne, sinó com a cambrera al bar d'aquell teatre. Un secret que no diran al dramaturg conegut de l'actor que ha escrit un guió per a una sèrie televisiva. Han d'enregistrar, com a protagonistes, un episodi pilot. Un productor trapella entremig (creïble, Alberto Díaz). Hi haurà diners llargs, els diu.  Concessions, traïcions. L'adaptació que n'ha fet Albert Arribas ambienta els fets a la realitat de Barcelona d'ara mateix. Tres interpretacions d'antologia. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

SÈRIE TELEVISIVA 'CHARITÉ EN GUERRA'

Charité en guerra. Direcció: Dorothee Schön, Anno Saul.
Alemanya, 2019

Berlín, 1943. L'hospital berlinès Charité, considerat el centre hospitalari més important d'Europa, ha d'afrontar el seu dia a dia en condicions extremes, amb el món en guerra i Alemanya sotmesa a l'estricte control del règim nazi. La jove doctora Anni Waldhausen i el seu marit Artur, també metge especialitzat en pediatria, esperen el naixement del seu primer fill. Tots dos són l'exemple de parella ària: joves, obedients al règim i amb bona salut. Però quan la seva filla, Karin, neix amb un edema cerebral, decidiran ocultar al món la malaltia de la nena. Basat en personatges reals. Vibrant. 9/10

Disponible a Filmin en V.O.S.C.

'GERMANES', AL TANTARANTANA

Germanes, Wajdi Mouawad. Trad. Helena Tornero

Direcció: Roberto Romei. Teatre Tantarantana

Foto: Jean Louis Fernandez

Dues dones —sense vincles de sang, malgrat el títol de l'obra— expliquen en dos monòlegs intensos i poètics la seva experiència sobre la pèrdua d'identitat, dits en temps diferents en una habitació domotitzada d'hotel.  Són a càrrec de les actrius Mònica López (Geneviève) i  Lluïsa Castell (Layla), cadascuna per la seva banda i amb la circumstància del seu personatge i el desengany com a punt d'encontre. Geneviève és una mediadora internacional que ha hagut de fer escala pel mal temps a Ottawa. En un rampell de desesperació destrossa l'habitació. Layla és la perita que en valora els danys. L'obra és una metàfora de la destrucció que causa una guerra i dels testimonis que l'únic que poden fer és descriure el que veuen. Com fugir-ne? 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'DIA DE PLUJA A NOVA YORK', DE WOODY ALLEN

A Rainy Day in New York, Woody Allen, 2019

Pel·lícula número 48 de Woody Allen. Comèdia romàntica amb personatges patentants en d'altres pel·lícules pel guionista i director. Com a novetat, el treball fascinant decantat cap a la comicitat que aconsegueix de dos jovenísims intèrprets: Timothée Chalamet, interpretant un universitari insegur que pretén allunyar-se de la seva adinerada família; i Elle Fanning, en el paper d'una universitària filla de banquers, seduïda pel món del cinema. Tota la trama d'anades i vingudes i trobades equívoques s'emmarca a Manhattan, un cap de setmana plujós.

Disponible a Filmin. 9/10

'CÀMERA I CIUTAT', AL CAIXAFORUM

El carrer, l'àmbit públic per excel·lència, és per als fotògrafs i cineastes un tema inesgotable. L'exposició Càmera i ciutat, procedent de les col·leccions del Centre Pompidou de París, posa en diàleg, en un recorregut històric, les històries més variades que abasten des del naixement i el creixement de la ciutat fins a la melancolia generada pel seu declivi, passant pel seu paper com a punt de trobada o per la vigilància exercida sobre els ciutadans en l'era digital. La vida urbana vista per creadors de renom, com la icònica sèrie «París de nit» de Brassaï, les estampes surrealistes de Cartier-Bresson, juntament amb obres contemporànies com els projectes de Philippe-Lorca diCorcia o Barbara Probst. Per últim, l'exposició s'obre cap al futur, on situa el carrer en l'era de la globalització des del punt de vista de Paola Yacoub o el carrer virtual de Google Street View sota el prisma de Viktoria Binschtok.

Exposició oberta fins al 8 de març.

MUSICAL 'A CHORUS LINE', AL TÍVOLI

Al Teatre Tívoli de Barcelona,  A chorus line, un musical clàssic de gran format que es va estrenar fa 45 anys a Broadway i va estar 15 a la cartellera novaiorquesa. Ara, l'actor Antonio Banderas, propietari del Teatro del Soho Caixabank de Màlaga ha tirat endavant una nova versió amb 15 músics en directe i prop d'una trentena d'intèrprets. Un muntatge fidel a l'original que va comptar en els assajos amb un equip creatiu arribat de Broadway, amb l'actriu i cantant Baayork Lee i el productor Joey Chancey, al capdavant.
La falta de feina dels professionals de la dansa i del teatre és un concepte vigent en el muntatge, en canvi altres aspectes com l'homosexualitat que confessen algun dels ballarins —encara no era vista com un fet normal a l'època de l'estrena— mereixeria una lectura actualitzada que el muntatge no fa. D'altra banda, avui els ballarins d'un càsting no acceptarien el tracte irrespectuós de Zach, el director artístic, ni que els fessin posar en formació i els obliguessin a explicar la seva vida davant de tota la resta d'aspirants a formar part d'un cor de ball. Tots aprofiten bé el minut de glòria. Molts amb nota altíssima ja sigui cantant o ballant o les dues coses alhora.

Segurament l'argument de la procedència dels personatges que s'han presentat al càsting és important tota vegada que ocupa gairebé les tres quartes parts de les dues hores de durada de l'espectacle, esperant l'apoteosi final de lluentons. L'apoteosi arriba, lluminosa, esplèndidament ben resolta. I tant. Però la platea hi arriba bastant cansada, amb telèfons mòbils oberts i caramels desembolicats sense miraments. En sortim cantant «One»,  i tenim encara avui la cançó als llavis.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»*

Per escoltar l'audio de la crítica a IVOOX

'DEMÀ', A LA SALA BECKETT

Demà, d'Helena Tornero. Direcció: Aleix Fauró.
Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona 

L'obra Demà  de la dramaturga Helena Tornero augura que l'amor romàntic té el temps comptat. La convivència primarà sobre l'amor. Coneixem les paraules que s'han dit una parella per trencar la relació i fem un recorregut en flaixbac per aclarir com hi han arribat. Assumpte del tot impossible, malgrat els intents pedagògics d'una altra parella que s'erigeix en mestre d'amor. La història, que de fet, no ens arriba gaire nítida a l'orella, aporta pocs motius per sortir-ne saltant i ballant. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'NOMÉS LA FI DEL MÓN', A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Només la fi del món, de Jean-Luc Lagarce. Trad: Ramon Vila
Director: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Cataluya, Barcelona

Només la fi del món és una obra d'intèrprets més que de tesi o d'expressió d'emocions. En la versió que n'ha fet Oriol Broggi en destaca per damunt de qualsevol altre contingut el repartimet sòlid, tal com exigeixen els monòlegs densos i llargíssims. Comentant-ho amb altres espectadors, és d'aquells espectacles als quals connectes de seguida o et perds entre un bosc de paraules. Jo hi vaig entrar al primer monòleg de cara al públic dit per David Vert, (en el paper de Louis, alter ego de l'autor). El protagonista de trenta-quatre anys ha estat molts anys sense tenir en compte per a res la família. Ni tan sols saben on viu, ni com trobar-lo. Ara que té una malaltia en fase terminal, va de visita a ca la mare. Hi troba la germana i el germà amb la seva esposa. L'han esperat tots els anys d'absència. No entenen per què torna ara. Louis no parla gaire, ni tan sols els diu el motiu de la visita. Pels monòlegs que mare (Muntsa Alcañiz), germà (Sergi Torrecilla), germana (Clàudia Benito) i cunyada  (Màrcia Cisteró) li adrecen es fa patent que no el coneixen ni ell els coneix. No els lliga res.

El 2016 l'obra va ser adaptada al cinema pel director Xavier Dolan, amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. (disponible a Filmin en V.O.S.C)  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AMÉRICA SÁNCHEZ', AL PALAU ROBERT

Bossa 'Vinçon' © América Sánchez, 1972

Una mostra del llegat del dissenyador gràfic América Sánchez, al Palau Robert. Vinculat des de fa cinquanta anys a Barcelona, aquest creador argentí inclassificable ha dissenyat cartells i logos per a institucions públiques i privades, i per a comerços de mitja ciutat. L'exposició fa un recorregut a partir del fons de l'Archivo Lafuente de Santander, complementat amb obres de col·leccions catalanes i reproduccions facsímils d'alguns treballs. Sis-cents treballs entre originals i publicacions.

.

LA VIRREINA, 40 ANYS D'EXPOSICIONS

 'Gabinet Voula Papaioannou'.
La Virreina. Centre de la Imatge

A les sales d'exposicions de La Virreina. Centre de la Imatge han passat obres de Yoko Ono, instal·lacions de Miralda i múltiples antologies de treballs de reconeguts fotògrafs. Enguany compleix 40 anys d'exposicions i per coincidint amb l'efemèride, es recuperarà una sala que es veurà des de la Rambla. 

S'hi poden veure tres exposicions (prorrogades fins al dia 23):

—Sala Aixelá (1952-1975). Espai pioner en la reconstrucció d'una modernitat estroncada pel franquisme.  A la sala Aixelá hi convivia l'experimentació cultural amb l'oferta comercial. Sota la direcció de Josep M. Casademont, va ser un punt de trobada i una plataforma de difusió per a la fotografia, el còmic, el cinema clàssic i independent i els corrents musicals d'avantguarda.

—Gabinet Voula Papaioannou. La mostra fa visibles els criteris de treball de la fotògrafa, les seves línies iconogràfiques i argumentals. La seva obra s'incriu dins l'anomenada «fotografia humanitària» a l'entorn de la Segona Guerra Mundial. 

—Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos, de Daniela Ortiz (Cusco, 1985). Mostra antològica que aplega trenta-un projectes realitzats els darrers deu anys. L'artista explora la institucionalització de la violència contra les persones migrants, així com els processos de retirades de custòdia de menors per motius classistes, patriarcals i racistes. 

En preparació:

—El bar de la senyora Olvido, de Rafel Bernis

—Sobre la fotografia, de Susan Sontag

—Sisers, de Barbara Hammer
—El tercer estat, de Daniel G. Andújar

'JUSTÍCIA' AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Justícia. Autor: Guillem Clua. Direcció Josep M. Mestres
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

Intèrprets: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. 

Un text esplèndid i complex de dir per la simultaneïtat de diàlegs conforma un fris de gran format que gira al voltant d'un jutge d'aquí que passa per just, però té un preu, com tothom. El preu l'ha pagat durant tota la seva vida per no admetre davant dels ulls del món que estimava un altre home. A escena, 'el moment precís' que va condicionar per sempre la seva vida i el recorregut per altres moments decisius que condicionarien la vida d'ell i d'altres persones de l'entorn. A la Sala Gran del Teatre Nacional, com sempre, una escenografia grandiloqüent que, en aquest cas, fa patir per la inclinació. El text, no obstant, és tan potent i universal que es defensa sol, sense cap altre lluïment. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

Tant de bo Justícia faci esclatar armaris i airegi catifes de tribunals, de parlaments i de palaus, amb aquesta bafarada d'aire fresc, tòrrid també, guerrer i rabiüt, que de vegades emergeix dels teatres.
Sebastià Portell. "L'art queer de la justícia",
epíleg a l'edició Justícia (Arola Editors/TNC 2019)

L'OSCAR PER A 'PARÀSITS'

Paràsits, de Bong Joon-ho
Disponible a Filmin: https://www.filmin.cat/pelicula/parasits

Quatre membres d’una família, que estan sense feina, veuen l’oportunitat de treballar a casa d’una família adinerada. 

Quan una obra prové d'una cultura tan allunyada a la nostra, com aquesta que és coreana, ens obliga a veure el món des d'una altra perspectiva. 

Aquesta obra ho té gairebé tot: humor negre, acció, drama, suspens, crítica social... És una pel·lícula intel·ligent, està ben interpretada i no és gens previsible, perquè et sorprèn fins al darrer moment. 

És una severa crítica social a dues realitats tan allunyades. D'una banda, els rics i les seves ximpleries i, de l'altra, els pobres... i la seva olor.  

De totes maneres, és d’aquelles pel·lícules que no haurien obtingut l’Oscar si alguna altra els hagués fet prou ombra.

CIÓ MUNTÉ (cinèfila)

"Paràsits" o "Parásitos"?: un Oscar que ha portat cua, 

Ernest Rusinés, cap del Departament d'Assessorament
Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

MOBILE, RESTES DEL NAUFRAGI

Dissabte, 15 de febrer de 2020. Vivers Barri de Gavà va vendre en una hora i mitja cinc mil plantes a preu de cost que estaven destinades a decorar el recinte del Mobile World Congress, ara cancel·lat. L'anunci es va fer per mitjà de les xarxes socials. Un exemple de reacció ràpida amb l'objectiu de minimitzar pèrdues. 

La cancel·lació d'aquest congrés ha deixat empreses amb els magatzems plens i molta feina avançada a la qual caldrà donar sortida urgentment. Barcelona prepara una setmana d'ofertes per compensar les perdues. La promoció Barcelona Opportunity Week (del 24 al 27 de febrer) és una alternativa minúscula al revés econòmic de cinc-cents milions d'euros suportats pels sectors de l'hostaleria, el comerç i l'oci. Auguro que sobretot aprofitarà les restes del naufragi el turista local. No seran cent mil amb la butxaca plena, com es preveia al Mobile, però més val això que res.

Cal inventar religions que pacifiquen l'ànima, refugis 

contra la inclemència natural, maneres d'assegurar-se

 l'aliment, remeis contra els dolors del cos. La por és útil

per crear cultura.

JOAN F. MIRA.  Minimàlia

SÈRIE TELEVISIVA 'BLINDED'

Blinded. Direcció:  Jens Jonsson i Johan Lundin. Suècia, 2019

La sèrie televisiva sueca Blinded (2019) és una adaptació de la novel·la homònima [Fartblinda] de la periodista i escriptora Anna Carolina Neurath. S'inspira en un cas real sobre una periodista financera (interpretada per Julia Ragnarsson) que navega entre l'amor i el rigor professional quan descobreix que el seu amant (interpretat per Matias Varela) està involucrat en un greu escàndol financer. Publica un article sobre la corrupció bancària que accelera l'enfonsament del poderòs banc d'inversions objecte de l'escàndol. Ficció escandinava que aborda el tema del preu de la veritat amb argumentació austera, però eficaç. Filmin. 8/10

 

Novembre 2022. 2a temporada. El tema a investigar per la periodista econòmica (en el qual també hi ha involucrat l'amant) és la venda il·legal de dades dels clients d'una sala de joc virtual a uns prestamistes.  A mesura que se'ls acaba el crèdit els n'ofereixen més. La investigació s'inicia a partir del suïcidi d'un adolescent enganxat al joc, amb deutes que ha de fer front la seva mare que ha hipotecat la casa. Hi ha també els estira i arronsa dels editors del diari per publicar el que la periodista va descobrint, però sense proves. 

Fimin. 8/10

CANARICULTORS DEL BAIX CAMP CAMPIONS DEL MÓN

Antoni Bardají, de Reus, i Jaume Sancho, de Duesaigües. 

Els canaricultors Antoni Bardají, de Reus, i Jaume Sancho, de Duesaigües han quedat campions del món en les especialitats de canaris àgata pastel groc mosaic i negre opal groc mosaic respectivament, a més d’obtenir dues medalles més de bronze cadascun, al seixanta-novè campionat d'ornitologia organitzat per la Confedaració Ornitològica Internacional, a Motosinhos (Portugal), celebrat a finals de gener.

Canari campió mundial

Hi van participar vint-i-tres països amb un total de vint-i-quatre mil ocells, tots nascuts en captivitat. Van anellats i identificats amb l’any de naixement, el número de criador i el país d'origen.

Conec el Jaume, jardiner de capçalera que té cura del nostre jardí de llicorella des de fa anys. L'imagino aplicat a la criança de canaris amb la mateixa delicadesa que té amb les plantes i la terra. 

Per saber-ne més:

Canari - Viquipèdia

Aviari les Fonts - Canal Yutube

'VALE VALE VALE', A LA SALA ATRIUM

Vale Vale Vale. Dramatúrgia i direcció: Alejo Levis
Companyia Incautas Project. Sala Atrium, Barcelona

Metateatre, tot i que les primeres paraules que introdueixen el muntatge diuen que no és una obra de teatre. Dues actrius novelles —interpretades per Cintia Ballbé i Ginebra Vall— creen en directe la seva primera obra. Cadascuna té una idea diferent del que ha de ser el projecte. La tensió arriba al límit.  La directora (interpretació versemblant de Mariona Ibánez) els fa adonar que s'han dit massa paraules i els proposa un joc. S'han de comunicar només amb cinc-centes paraules en la pròxima mitja hora. Guanyarà el projecte de qui en gasti menys. Uns voluntaris del públic controlen el nombre de paraules que diu cada actriu i també cronometren el temps. La justificació dels projectes comporta recerca a les xarxes, projeccions de fotografies i objectes que pretenen conformar un relat. Canvi de registre per a un final abstracte. N'esperem més. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ D'EL GEST D'YRIT

Presentació d'El gest d'Yrit. Centre de Lectura, 28-1-2020
© Fina Masdéu

La fotografia que obre aquest apunt correspon a la cloenda de la presentació d'El gest d'Yrit, de Conxita Jiménez, però ha costat tant de trobar una fotografia grupal on no hi hagués ningú amagat que la poso per gaudir-la en primer lloc.

Sala Emili Argilaga
© Antonieta Codina

I, a continuació, la meva crònica lineal. 
Just acabat l'assaig general a l'hora de començar, amistats i coneixences  ja entren i s'aclofen a les cadires de la Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura. 
Salutacions, però no gaires, anem per feina. La sala fa molt de goig. 

Fina Masdéu, vicepresidenta del
Centre de Lectura, dona la benvinguda
als assistents. © Núria Olesti

Jahvè crida: "No mireu enrere'
 © Antonieta Codina

Pep Macaya recita el fragment de l'Antic Testament on Jahvè salva de les flames de Sodoma Lot i la seva família amb una condició: «No mireu enrere». Al passadís, entre els assistents,  es dramatitza el gest de Yrit. Només Yrit  sent els xiscles de la seva comunitat al precís l'instant d'extingir-se. I desobeeix l'ordre de Jahvè: es gira a mirar la ciutat  i, com a càstig, es converteix en estàtua de sal. 

Yrit desobeeix Jahvè i es converteix en estàtua de sal
 © Antonieta Codina

© Núria Olesti

Pili Cugat comença a cantar, la seva veu i la música de Carlos Lupprian representen la força que pren Yrit quan recupera el nom i es treu el vel de sal de sobre. Yrit es retira arrossegant el vel. «Yrit», «Yrit», «Yrit», l'aclamen diverses veus.
L'acte d'Yrit és una acció de llibertat, no tem la repressió. Es resigna a morir en la foscor per renéixer en la claror. I, des del seu memorial de sal, ens parla encara avui a la humanitat. 

Conxita Jiménez. ©  Núria Olesti

Vegeu l'inici de la presentació.  © Eduard López

Dues dones del públic vestides de color negre pugen a l'escenari. La dona de la banda blanca és la poeta Conxita Jiménez, l'autora d'El gest d'Yrit que es presenta aquí. És una entusiasta de la difusió de la poesia, i artífex del muntatge que ha dut l'altra dona —una servidora—, fins aquí avui. S'ha posat una banda per indicació de les rapsodes, «T'has de posar algun detall que t'identifiqui com a l'autora», li van dir a cor als primers assajos. I aquí la tenim, amb banda presidencial, a punt de tallar la cinta d'una presentació sonada del seu darrer llibre de poemes, guanyador de IX Premi Nit de Poesia al Carrer, de l'Ametlla de Mar.

Lena Paüls i Conxita Jiménez
© Fina Masdéu

Vegeu-ne en aquest enllaç la glossa que vaig fer del llibre, sense els comentaris del directe, naturalment.
El gest d'Yrit o l'enyor s'ofega escrivint

Carlos Lupprian i Pili Cugat escolten Conxita Jiménez
© Antonieta Codina

L'autora emociona l'auditori quan parla de l'impuls creador que la va portar a escriure el llibre i agraeix als col·lectius Reusenques de Lletres, Lectura en Veu Alta del Centre de Lectura i Safareig Poètic la participació en la dramatització i el recital coreografiat dels poemes. L'embadaliment amb què l'escolten Carlos Lupprian i Pili Cugat ho diu tot.

Pili Cugat i Carlos Lupprian i entrada de les rapsodes. © Joan Lladró

Just acabats els aplaudiments entusiastes a l'autora, de les dues bandes de la sala, s'aixequen una dotzena de dones vestides de color negre que avancen serenes cap a l'escenari. S'eleven els cants de la Pili Cugat, interpretant la Jueva de Tortosa, acompanyada a la guitarra per Carlos Lupprian i el vespre s'omple d'una atmosfera intensa i delicada.

 Foto: © Paüls

Les dotze rapsodes d'El gest d'Yrit: Adelaida Amigó Ferrater, Magda Barceló, Antònia Farré Sanfeliu, Mercè Folch, Isabel Fornós, Elena Giménez Rodríguez, Pilar López, Elisabet Márquez, Eulàlia Sabater, Irene Salvat, Carme Simó i Victòria Rodrigo Fuentes.

Vegeu el recital final de la presentació. © Eduard López

Les rapsodes, com un cor grec, posades en semicercle,  desgranen versos d'El gest d'Yrit i acaben amb l'onada sonora l'eternitat que portes dins. Corpreses, com tothom qui ha viscut l'experiència poètica d'aquest vespre. Inoblidable.

'TENORS', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Tenors. Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada
Direcció escènica: Toni Sans. Teatre Gaudí Barcelona

Tres tenors entremaliats i egocèntrics i competidors, com el tòpic. Tres tenors amb mocador a la mà, com el gran Lucioano Pavarotti. Fa quatre anys que l'espectacle fa gira i ara fa una petita estada de caps de setmana (fins a l'1 de març) al Teatre Gaudí Barcelona. Àries i melodies amb què el públic podem fer cors. Paròdia escènica de gest i rigor en les interpretacions. Un pianista que arriba tard i té també el seus moments de glòria fora del piano. Un pupurri excepcional, amb Tosca, Turandot, Don Giovanni, entre altres, i cançons tan populars com Granada,  Amapola o Deliliah o l'espectacular Amigos para siempre. Una hora on ningú deixa de riure. Ben demanat, regalen un bis. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AMY (&THE ORPHANS)' A LA SALA VERSUS

Amy (& the orphans), Lindsey Ferrentino. Trad: L. Uresberueta
Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Sala Versus Glòries, BCN

Una noia amb síndrome de Down, Amy —interpretada per l'acriu Odile Fernández—, s'ha passat la vida en residències, després que en néixer els seus pares —interpretació plena de matisos de Lorea Uresberueta (actriu i traductora de l'obra) i Xavi Álvarez— van optar per mantenir-la allunyada del nucli familiar. Ha mort el pare i el Jacob i la Maggie —Roser Batallà i Herminio Avilés— els germans emocionalment poc estables de l'Amy que s'han trobat per a l'enterrament, estan decidits a dir-li-ho i en repensen el futur a la comoditat d'ells, que pràcticament no han anat mai a veure-la ni saben res de la vida passada i de les activitats actuals de l'Amy que, de fet, és l'única dels tres que sap realment on vol ser i què vol fer. La fermesa d'Amy es veu reforçada per la Kathy —versemblant Neus Suñé— la seva cuidadora i tutora.  L'obra reivindica el paper actiu de les persones amb síndrome de Down en la societat. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CONCOURS EUROPÉEN DE LA CHANSON PHILOSOPHIQUE', AL TEATRE LLIURE

Concours européen de la chanson philosophique. Idea i dramat.:
Claire de Ribaupierre. Idea i direcció: Massimo Furlan. 
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Espectacle multilingüe en format concurs de cançons de diversos països, presentat al Teatre Lliure de Montjuïc pel seu creador i director, Massimo Furlan, i l'actriu catalana Sílvia Abril. Intèrprets cantants: Dominique Hunziker i Davide De Vita. El jurat en el dia de la meva funció (6-2): Antonio Baños, David Bueno, Marina Garcés i Marta Salicrú. Espectacle produït pel Théâtre Vidy-Lausanne.

No ens aturem mai de pensar: en quina civilització ens trobem? Pensar amb el cap, evidentment, però també amb les mans, amb el cos. Perquè pensar és, per descomptat, analitzar, contemplar, comprendre, sorprendre's, però també considerar, parar atenció: tenir en compte el que hi ha, les coses visibles, les invisibles, els humans, i iguament els animals, les plantes, el cel, la terra, els arbres, les màquines, les emocions, les idees. Pensar és desplacar-se dins d'altres cossos: desenvolupar un pensament orgànic, així com l'aranya va filant la teranyina.

Estendre's, canviar, encarnar. Pensar com una muntanya, com una rata, com un caníbal, com un exclòs, un "home infame", un llop, una aranya o un ocell. Pesnsar és la possibilitat de tornar-se un altre.

CLAIRE DE RIBAUPIERRE

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'MAESTRO FELLINI', A L'AKADÈMIA

Maestro Fellini. Ludovica Damiani, Guido Torlonia. Trad: E. Ianniello
i Albert Tola.  Direcció: G.Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona

Guido Torlonia és l'autor d'un magnífic text biogràfic en primera persona del cineasta Federico Fellini. Durant noranta minuts, Fellini explica com encarava una nova pel·lícula, què buscava en els càstings, què demanava als intèrprets... La importància en la seva carrera de la seva parella Giulietta Masina, com va treballar amb Marcello Mastroiani, Alberto Sordi, Anita Ekberg, Anna Maganani o Roberto Nenigni i, un capítol especial dedicat al músic Nino Rota.

Al Teatre Akadèmia, se n'ha pogut gaudir d'una lectura única en italià, amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; després, una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, en una de les quals vam assistir nosaltres, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins.

A la pantalla, sincronitzades amb les paraules dels intèrprets lectors, van passant fragments de documentals, d'entrevistes i de pel·lícules del mestre Fellini, amb voluntat divulgativa, cosa que fa que el muntatge no sigui per a cinèfils en exclusiva. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

«CORNABOU», SUPLEMENT DE NOVETATS LITERÀRIES

«Cornabou» Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Articles d'actualitat i selecció de novetats

Suplement, núm. 25, gener 2020
Descarregueu-lo aquí

SUMARI

El pintor dels pobres

¿Quina és la frontera del teatre per a tots els públics?

 Les noves narratives digitals

Escriure des de la presó

Novetats literàries

L'aparador (llibre i àlbum il·lustrat)

Llibre i àlbum il·lustrat

L'aparador (autors catalans)

Autors catalans

L'aparador (traduccions)

Traduccions

'DECADÈNCIA', A L'ESCENARI JOAN BROSSA

Decadència, Steven Berkoff. Trad: Neus Bonilla i Carme Camacho
Direcció: Glòria Balañà.  Escenari Joan Brossa, Barcelona

L'actriu Míriam Alamany i l'actor Carles Martínez es posen a la pell de Sybil i Les, dos personatges desvergonyits, obscens i patètics que representen 'el triomf decadent de la classe benestant, el triomf del diner i del poder'. Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937), l'enfant terrible de la dramatúrgia britànica, als seus vuitanta-i-tants anys,  posa al descobert la intimitat dels que materialment ho tenen tot, però els falta el sentit moral de la vida. Sobreeixits, avorrits de tot, s'autodestrueixen. La versió catalana excel·leix en la traducció de vocables vulgars, que interpretats per aquests dos còmics d'alt voltatge fan aixecar el públic de la cadira. Tant en els diàlegs en picat com en els soliloquis. Bravo! 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'GRETA & FRIDAY', A L'ESCENARI JOAN BROSSA

Greta & Friday I: Amor pur
Dramatúrgia i direcció: 
Albert Mestres 
Escenari Joan Brossa, Barcelona

En el context d'una vaga dels «Fridays for Future», l'amor neix entre un noi i una noia adolescents. La seva relació apassionada s'impregna dels valors del compromís i l'activisme ecològic de la jove Greta Thunberg. El món s'esfondra i dubten de si podran continuar vivint en plenitud el seu amor. 

En la intimitat de la Sala Palau i Fabre, la relació entre els personatges —interpretació vibrant de Lola Carandell i de José Luis Oliver (un plaer sentir-lo parlar amb la força dialectal del seu mallorquí nadiu, bellíssim)— evoluciona a base de moviments coreogràfics, acrobàcies, trapezi, barra d'equilibris, entrada de pallassos... El circ de la vida, un circ de butxaca, de proximitat, amb diverses cançons populars i elements clàssics on respiren paraules i el to del Llibre d'Amic i Amat de Llull o l'amor pur, el final tràgic de Romeu i Julieta de Shakespeare, molt ben integrats en el muntatge. Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE...', A LA BECKETT

Aquest país no descobert que no deixa tornar...
Autor i director: Àlex Rigola. Sala Beckett

 

Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, títol extret de Hamlet de William Shakespeare, és un muntatge documental de tipus filosòfic, elaborat amb la transcripció de les converses que el director Àlex Rigola va mantenir amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, coincidint amb el tractament de quimioteràpia amb què combatia el càncer de pulmó. S'hi parla de com es prepara per a la mort, però sobretot de l'individualisme, de l'amistat, de l'amor. De la vida, en definitiva. 

Es va presentar al Teatre de Salt en el marc de Temporada Alta un mes després de la seva mort. Un material sensible en especial perquè la filla, l'actriu Alba Pujol,  és qui explica el context, qui introdueix les imatges, i viu el dol davant dels espectadors en cada representació—ara, tres mesos després del decés—, amb les emocions a flor de pell,  acompanyada de Pep Cruz en el paper de pare, llegint les respostes, il·lustrades amb paraules de William Shakespeare, del filòsof Emil Cioran, del psiquiatre Jacques Lacan, del poeta Gil de Biedma, del doctor Benito —illenc que ha treballat en l'acompanyament de malalts terminals— o l'escriptor Peter Handke. Tot plegat, un reconeixement intel·lectual de qui tenim molt per aprendre sobre "la pulsió de la mort que ens porta a la vida". 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA CASA DE LES ARANYES', AL TNC

La casa de les aranyes. Autor: Paco Zarzoso. Trad: Albert Arribas.
Direcció: Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Teatre Nacional de Catalunya

Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i l'Institut Valencià de Cultura. A l'escenari, dues cases aïllades, amb història: la de les Aranyes i la de les Dàlies. El poble es troba sepultat dins les aigües del pantà. Els nous estadants del jardí de les Dàlies no saben què va passar a la casa del davant, de la qual només veuen la façana. El propietari se'ls acosta per preguntar-los de quin color volen que la pinti, ja que només la veuen ells. Vol intimar, i a partir del primer contacte, anem descobrint una trama fosca d'un món que ja no existeix. 8/10

La creixent precarietat (laboral, familiar, acadèmica...) en què viuen

 els protagonistes sintonitza amb la nostra època, però treure'ls del 

medi urbà i sofisticat obliga en gran mesura a enfrontar-se de cara

a qualsevol cosa. El text em sembla un gran exemple de com afrontar

problemes polítics sense recórrer a un llenguatge explícit.

VÍCTOR LENORE «Restes d'un incendi», 

pròleg a La casa de les aranyes. Arola Editors, 2019

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'INFANTICIDA', ÒPERA ELECTRÒNICA, A L'ATRIUM

Infanticida. A partir de La infanticida, de Caterina Albert
Composició musical: Clara Peya. Dramatúrgia: Marc Rosich.
Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal.
Fotografia: Albert Rué.  Sala Àtrium, Barcelona

Anem a la sala Atrium amb la retina plena de La infanticida de Caterina Albert que va interpretar fa més de deu anys Emma Vilarasau, al Teatre Romea. Una interpretació realista del monòleg escrit el 1898, que ens va fer pensar que no podria ser de cap altra forma. Ho desmenteix aquesta versió en òpera electrònica de Marc Rosich i Clara Peya, que ens arriba amb el títol Infanticida. Conserva la intensitat i la duresa del text original del drama rural. L'actriu  cantant Neus Pàmies fa una interpretació versemblant de la Nela, fins i tot en les parts cantades. La potència de la música de la compositora i la interpretació i el disseny sonor de Gerard Marsal posen més relleu encara al drama que els senyors mantenidors dels Jocs Florals d'Olot del 1898 pretenien que l'autora reescrigués fent-lo més suau per poder llegir-lo a la festa del lliurament del guardó. Caterina Albert s'hi va negar i, des d'aleshores, va decidir escriure amb el pseudònim de Víctor Català.  La Nela parla des d'un psiquiàtric. En una paret hi ha un telèfon de gòndola, a l'altre costat no hi ha interlocutor. Als espectadors d'avui ens queda el clam d'una dona traïda. Tant és que els fets que explica hagin passat a final del XIX o ahir mateix. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»