Fa un temps, vaig escriure d'una tirada vint-i-tants monòlegs breus dedicats a actrius que admiro. Darrerament n'he anat afegit alguns més a la sèrie. Mentre els escrivia, la veu de les actrius amb les quals pensava, em donaven el to i el sentit de cada text. No els he fet públics, per tant no em dolc que cap hagi estat interpretat per les destinatàries. Ara, en deixar-nos la Rosa Novell, en homenatge seu, he fet públic el primer dels monòlegs, precisament el que li dedicava: La devoradora de diamants. La Rosa ja no l'interpretarà, però si el llegiu en veu alta —feu-ne la prova—us indicarà com l'heu de dir.
El monòleg ha estat publicat, sense dedicatòria, en el context d'un relat autobiogràfic al llibre col·lectiu de Reusenques de Lletres, Biblioteques personals (Arola Editors, 2014:79). Ara el trobareu al blog «Punt i a cap», molt ben acompanyat d'un dibuix de dos diamants, gentilesa de l'artista plàstic Joan Tharrats (Llegiu-ne aquí l'apunt Joan Tharrats, eclèctic). En breu faré la publicació digital de la resta de monòlegs i d'algunes peces breus de teatre.
El monòleg ha estat publicat, sense dedicatòria, en el context d'un relat autobiogràfic al llibre col·lectiu de Reusenques de Lletres, Biblioteques personals (Arola Editors, 2014:79). Ara el trobareu al blog «Punt i a cap», molt ben acompanyat d'un dibuix de dos diamants, gentilesa de l'artista plàstic Joan Tharrats (Llegiu-ne aquí l'apunt Joan Tharrats, eclèctic). En breu faré la publicació digital de la resta de monòlegs i d'algunes peces breus de teatre.
L'han encertada... vostès hi entenen:
és un diamant. Un diamant esplèndid.
I, aquí, en porto un altre.
LENA PAÜLS. La devoradora de diamants, fragment.