 |
| Dolores Alberto, als rentadors públics de Duesaigües, reconstruint els
diferents passos d'una bugada: mullar, ensabonar, fregar, esbandir, esprémer. Fotos: © Fany Alberich Alberto, 2012 |
Duesaigüenca d'adopció, la Dolores Alberto Llombart (Horta de Sant Joan, 1931) no és un personatge del pessebre. És una dona ben real. Molts matins d'hivern, la Dolores i les altres dones de la seva generació havien de trencar la capa de gel del rentadors públics de Duesaigües i l'aigua gelada els cremava les mans. Molts dies no hi entrava aigua i se n'anava sota la plana de cal Téllez (una mica abans de l'estació) a desembussar una petita presa i feia córrer l'aigua. Als rentadors, no s'hi enduia ni batedora ni pala, només el cossi amb la roba bruta i el tall de sabó fet a casa. (Vegeu-ne la recepta). S'arromangava i es posava a rentar amb energia i, a mesura que tenia les peces netes, les anava estenent a les canyes del barranc i als filferros del tancat de la bassa del Quelo, davant mateix dels rentadors, per tal que perdessin aigua i se les pogués endur sense tant de pes. La Dolores va ser la darrera dona que va fer servir els rentadors públics de Duesaigües, cap a finals dels anys setanta, quan ja tenia aigua corrent a casa.
 |
| Rentadors públics de Duesaigües Fotos: © Iolanda Salvadó, 2012 |
ELS RENTADORS MUNICIPALS DE DUESAIGÜES 1942-2012
Enguany fa setanta anys que l'ajuntament de Duesaigües (presidit per l'alcalde Joan Mestre) va construir els rentadors municipals al camí del barranc Reial o de l'Argentera. Aquesta infraestructura pública va ser un avenç important, perquè les dones passaven de rentar agenollades als bassiots dels barrancs o a l'aire lliure a les basses dels horts a tenir un safareig cobert. El safareig recull l'aigua provinent del Barranc de l'Argentera. Consta de dos compartiments que conformen dues basses, la petita, que toca a la canella, era la de l'aigua neta d'esbandir i comunica amb la gran, que era la de rentar, per mitjà d'un rebaix de la paret que sobresurt un pam del nivell de l'aigua. Cap a la dècada dels vuitanta, l'ajuntament (presidit per l'alcalde Sebastià Bondia) va restaurar aquest espai patrimonial. Es va fer en dues fases, en primer lloc Josep M. Tarragó va recuperar el safareig, netejant-lo i fent un repàs general als desperfectes; finalment, Cosme Rius pare va reconstruir les biguetes i les teulades. En l'actualitat es conserva en bon estat.
FER SAFAREIG, FER BUGADA
Les expressions "fer safareig" i "fer bugada" tenen un sentit pejoratiu. Procedeixen de l'època que els rentadors públics eren el lloc de trobada de les dones. Però no és cert que només s'hi xafardejava, als rentadors. S'hi conversava, s'hi comentaven els assumptes del poble des de tots els punts de vista, s'hi cantava, s'hi explicaven acudits. Allí les dones intercanviaven coneixements, transmetien d'una generació a una altra els remeis casolans i es donaven suport mútuament. Els rentadors complien una funció social com a punt d'informació i com a espai de llibertat. |
| Infants de Duesaigües experimentant rentar la roba a mà als rentadors públics del seu poble, al mateix lloc on rentava la Dolores. Fotos: © Paüls, 2010 |
L'HERÈNCIA PATRIMONIAL
Aquest apunt vol ser un homenatge a la Dolores i a les meves àvies, Filomena i Munda, en reconeixement al seu esforç. De fet, Montse Francisco, monitora de l'esplai, ho va entendre d'aquesta manera quan, a partir d'una activitat del Museu de l'avi, va ensenyar als més petits com rentaven les seves besàvies als rentadors públics. També a l'Escola Alberich i Casas de Reus, van ensenyar a l'Arnau F. A., el nét petit de la Dolores, a fer sabó de casa. |
| Sabó (vegeu-ne recepta) fet per l'Arnau Ferré Alberich. Foto: © Paüls, 2011 |