L'HOME DELS NASSOS

L'home dels nassos a la plaça d'en Prim, a Reus. 2010

Cada trenta-u de desembre surt l'home dels nassos. Ens ho deien quan érem petits a casa i la imaginació ens l'havia fet buscar pels carrers. Buscàvem un home amb molts nassos fins que de tornada a casa cansats i frustrats, els grans ens avisaven —a bona hora!— que l'home en qüestió només tenia tants nassos com dies li quedaven a l'any. És a dir, en tenia un, com tothom. Des de fa uns anys a Reus i en d'altres poblacions aquest personatge mitològic ja té representació física en un cap gros (vegeu-ne foto). Trobo que l'enganyifa ha perdut màgia.

DRAP-ART: RECICLATGE ARTÍSTIC

Nina realitzada amb materials de rebuig. 

Esposició Drap-Art, 2010

CCCB. Fins al 9 de gener

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) hi ha l'exposició del Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya. Hi ha tant de públic badant a l'exposició com ciutadans mirant aparadors al Portal de l'Àngel.  Impressiona el que amb talent es pot arribar a convertir una colla de CD inservibles. Hi ha una gran dosi de creativitat i enginy en els cent cinquanta projectes realitzats per artistes d'arreu del món.

L'Associació Drap-Art —que celebra el 15è aniversari— organitza durant el festival projeccions, espectacles, conferències i tallers per a tots els públics (titelles, instruments musicals, collages d'art...) amb un mateix objectiu pedagògic: la reutilització de materials amb finalitats artístiques.

DUES GERMANES TENEN VISITA

Dues germanes tenen visita

Sonja Bougaeva

Editorial Takatuka, 2010

Per a lectors a partir de 3 anys

Un magnífic àlbum il·lustrat que presenta amb humor el contrast entre dues maneres diferents de viure.  Les dues germanes, dues dones grans i adorables, viuen felices en una illa. Casa seva és modesta, ho tenen tot a mà i al seu gust, conreen tranquil·les un hortet i tenen un gos, un gat i els ocells per tota companyia. Un dia reben una carta d'un cosí. Vindrà a visitar-les. El noi comença per arreglar-los una aixeta que goteja, fa fora els animalets de dins de la casa, converteix l'hort en un jardí només per ser mirat i acaba per repintar-los la casa. Se senten estranyes i confoses, però no gosen dir-li res. Un dia, el noi agafa els trastets i se'n va  ofès a més no poder perquè pensa que les seves parentes són unes desagraïdes que ni tan sols li han donat les gràcies per haver posat ordre i haver-los "millorat" la qualitat de vida.

Faig notar com a valor que els personatges d'aquest àlbum són persones adultes, cosa que permet enfocar temes complexos amb una mirada tendra per apropar-los als infants. En aquest cas, la importància de la casa de cadascú, com a refugi i mirall de la manera de ser de cada persona o grup de persones que hi viu. "República independent", en diu IKEA. Un eslògan ben trobat.

EL FORMATGE STILTON FA SOMIAR

Stilton és el nom d'un formatge de qualitat. També és el cognom d'un ratolí literari: Geronimo Stilton. He buscat informació d'aquest formatge perquè a l'estrena del musical Geronimo Stilton hauria estat bé que oferissin —per coherència— als convidats allò que els agrada més als ratolins, ja que des de l'escenari la companyia hi tracta el públic. Potser no calia que fos Stilton, de fet. Però, hauria estat tot un detall. En canvi hi havia patates fregides i fruits secs. Aperitius poc adients per a l'estrena d'un espectacle tan acurat i recomanable per a tots els públics.

Llegeixo que el formatge stilton prové d'Anglaterra (es produeix als comtats de Derbyshire, Leicestershire i Nottinghamshire) i té dues varietats: la blava i la blanca, totes dues protegides amb la denominació d'origen de la Comissió Europea.
L'Stilton s'elabora a partir de la llet de vaca. El blau, en contacte amb el fong Penicillium Roqueforti, presenta vetes de floridura. És un formatge de gust potent que es menja en diferents graus de maduració: tendre, semicurat i curat. Combina bé amb galetes salades i pa, i marida amb vi Porto. L'Stilton blanc té una textura cremosa i és de sabor suau. Segons la revista Cuina: "els anglesos diuen que 20 grams menjats per sopar fan somiar."

Espero que els productors de l'espectacle musical Geronimo Stilton llegeixin aquest post i celebrin la representació número 1000 amb el rei dels formatges.

PLECS AL TEATRE NACIONAL

Plecs Idea original: Manolo Alcántara i Xavier Erra.

Direcció: M. Alcàntara, Enric Ases i Karl Stets.

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

L'espectacle Plecs que es pot veure al Teatre Nacional va estrenar-se al darrer festival Trapezi de Reus. Les accions de teatre, música i circ de la Companyia Enfila't se situen en un univers de paper. Els quatre intèrprets es mouen entre paravents i parets amb finestres de cartró ondulat. Fan equilibris sobre rotlles de paper kraft; desapareixen dins d'una gran capsa de cartró.  M'ha interessat sobretot la gestualitat del detall i la relació còmica que s'estableix entre el públic i els artistes que mentre interactuen amb paper rebregat i paper d'embalatge cargolat (fent liana) xiuxiuegen no sé sap què entre ells. M'han resultat més agraïts aquests gags que no pas les acrobàcies (que el dia de l'estrena no van acabar d'arrodonir del tot), sense desmerèixer les possibilitats escèniques de la cablípside "Paquita", un aparell força aparatós dissenyat per Manolo Alcántara, format per dues el·lipses metàl·liques que tensen dos cables per mitjà d'una barra central on els artistes alternen acrobàcies i funambulisme. En síntesi, Plecs és un espectacle poètic, singular, que em consta —pel que vam poder comprovar el dia de la presentació de la temporada del TNC que pot millorar el que vam veure a la sessió d'estrena.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre

HAIR

Hair Love & Rock Musical

Autors: Gerome Ragni i James Rado. 

Música: Galt MacDermot. 

Versió castellana: Roser Batalla i Roger Peña 

Direcció artística: Daniel Anglès

Teatre Apolo

Foto: © Xavi Gómez

Arriba al Teatre Apolo la versió castellana del musical Hair. L'espectacle porta l'aura del triomf als escenaris de Broadway i el premi Tony de l'any passat en la categoria "Millor revival musical". Per a la versió que s'estrena ara el càsting d'actors i de cantants s'ha fet a Catalunya. Entrem a la platea de l'Apolo expectants, amb un collaret de l'insigna "Feu l'amor i no la guerra" que l'organització ens ha regalat a l'entrada per posar-nos en ambient.

Ens situem a Nova York el 1967, en una comuna contracultural. Els protagonistes són hippys —personatges tòpics, sense matisos estètics ni conceptuals— viuen d'esquena a la realitat de la guerra del Vietnam que assetja els joves de la seva generació. Però la realitat entra a la vida d'un dels personatges en forma de cartilla militar i escenifiquen la rebel·lió encenent una foguera pública (no suporto el foc a l'escenari!) I, tot i l'energia i que el recital de cançons lligades amb aquest fil argumental mínim estan molt ben interpretades, no hi ha màgia a l'Era d'Aquari, penso. Però, abans de dir-me que potser sóc jo, miro al meu voltant. Qui més qui menys es mira les evolucions esbojarrades dels intèrprets amb indiferència. Caricatures que no emocionen.

Llegiu una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ESTEL ÉS UNA LLUFA DE CARTRÓ I PURPURINA

DESEMBRE

Ja no sabeu d'on treure garrofes per al  tió,
però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet.
Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries,
i els indigents se n'aprofiten.
Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur,
no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci,
i l'estel  és una llufa de cartró i purpurina.
Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors,
perquè res del que contenen respon al gran interrogant.
Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el  buit,
toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica.
Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim,
al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure.
La terra té la mixtura perfecta,
amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.
No ens cal estranyar que,  esperpèntic,
l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,
carregat de penyores irrecuperables.

LENA PAÜLS. Temps de penyora, XII

Premi als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona, 2003

CADIRA

Cadira
Autor: Edward Bond. Traducció: Anna Soler Horta.
Direcció: Moisès Maicas.
Sala Muntaner, Barcelona

L'obra de teatre Cadira inquieta el públic des de la primera escena. ¿Qui és Alice, aquesta dona (interpretada per Lina Lambert) que protegeix aferrissadament el jove (interpretat per Oriol Casals)? ¿Per què li prohibeix mirar per la finestra?  ¿Per què el soldat espera un autobús amb una presonera (Tilda Espluga)? ¿Com és que Alice s'atreveix a portar una cadira al soldat (Albert Alemany) sense témer les conseqüències? Aquesta cadira fa sospitosa la ciutadana i és interrogada per una funcionària (Tilda Espluga) formant part d'una investigació sumaríssima, absurda.  Massa sobreentesos i la por que genera la repressió sura a l'escenari. El context m'ha recordat Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo. L'autobiografia d'Edward Bond, l'autor, ens pot ajudar a entendre alguna cosa del que hem vist. Potser.

El primer cop que van bombardejar-me tenia cinc anys
Els bombardejos van continuar fins que en faig fer onze.
Més endavant l'exèrcit va ensenyar-me deu maneres de matar l'enemic.
I la comunitat va ensenyar-me cent maneres de matar el veí.
EDWUARD BOND. Història d'un escriptor

Llegiu una crítica més completa a «Clip de Teatre»