Quatre membres d’una família, que estan sense feina, veuen l’oportunitat de treballar a casa d’una família adinerada.
Quan una obra prové d'una cultura tan allunyada a la nostra, com aquesta que és coreana, ens obliga a veure el món des d'una altra perspectiva.
Aquesta obra ho té gairebé tot: humor negre, acció, drama, suspens, crítica social... És una pel·lícula intel·ligent, està ben interpretada i no és gens previsible, perquè et sorprèn fins al darrer moment.
És una severa crítica social a dues realitats tan allunyades. D'una banda, els rics i les seves ximpleries i, de l'altra, els pobres... i la seva olor.
De totes maneres, és d’aquelles pel·lícules que no haurien obtingut l’Oscar si alguna altra els hagués fet prou ombra.
Dissabte, 15 de febrer de 2020. Vivers Barri de Gavà va vendre en una hora i mitja cinc mil plantes a preu de cost que estaven destinades a decorar el recinte del Mobile World Congress, ara cancel·lat. L'anunci es va fer per mitjà de les xarxes socials. Un exemple de reacció ràpida amb l'objectiu de minimitzar pèrdues.
La cancel·lació d'aquest congrés ha deixat empreses amb els magatzems plens i molta feina avançada a la qual caldrà donar sortida urgentment. Barcelona prepara una setmana d'ofertes per compensar les perdues. La promoció Barcelona Opportunity Week (del 24 al 27 de febrer) és una alternativa minúscula al revés econòmic de cinc-cents milions d'euros suportats pels sectors de l'hostaleria, el comerç i l'oci. Auguro que sobretot aprofitarà les restes del naufragi el turista local. No seran cent mil amb la butxaca plena, com es preveia al Mobile, però més val això que res.
Cal inventar religions que pacifiquen l'ànima, refugis
contra la inclemència natural, maneres d'assegurar-se
l'aliment, remeis contra els dolors del cos. La por és útil
Blinded. Direcció: Jens Jonsson i Johan Lundin. Suècia, 2019
La sèrie televisiva sueca Blinded (2019) és una adaptació de la novel·la homònima [Fartblinda] de la periodista i escriptora Anna Carolina Neurath. S'inspira en un cas real sobre una periodista financera (interpretada per Julia Ragnarsson) que navega entre l'amor i el rigor professional quan descobreix que el seu amant (interpretat per Matias Varela) està involucrat en un greu escàndol financer. Publica un article sobre la corrupció bancària que accelera l'enfonsament del poderòs banc d'inversions objecte de l'escàndol. Ficció escandinava que aborda el tema del preu de la veritat amb argumentació austera, però eficaç. Filmin. 8/10
Novembre 2022. 2a temporada. El tema a investigar per la periodista econòmica (en el qual també hi ha involucrat l'amant) és la venda il·legal de dades dels clients d'una sala de joc virtual a uns prestamistes. A mesura que se'ls acaba el crèdit els n'ofereixen més. La investigació s'inicia a partir del suïcidi d'un adolescent enganxat al joc, amb deutes que ha de fer front la seva mare que ha hipotecat la casa. Hi ha també els estira i arronsa dels editors del diari per publicar el que la periodista va descobrint, però sense proves.
Antoni Bardají, de Reus, i Jaume Sancho, de Duesaigües.
Els canaricultors Antoni Bardají, de Reus, i Jaume Sancho, de Duesaigües han quedat campions del món en les especialitats de canaris àgata pastel groc mosaic i negre opal groc mosaic respectivament, a més d’obtenir dues medalles més de bronze cadascun, al seixanta-novè campionat d'ornitologia organitzat per la Confedaració Ornitològica Internacional, a Motosinhos (Portugal), celebrat a finals de gener.
Canari campió mundial
Hi van participar vint-i-tres països amb un total de vint-i-quatre mil ocells, tots nascuts en captivitat. Van anellats i identificats amb l’any de naixement, el número de criador i el país d'origen.
Conec el Jaume, jardiner de capçalera que té cura del nostre jardí de llicorella des de fa anys. L'imagino aplicat a la criança de canaris amb la mateixa delicadesa que té amb les plantes i la terra.
Vale Vale Vale. Dramatúrgia i direcció: Alejo Levis Companyia Incautas Project. Sala Atrium, Barcelona
Metateatre, tot i que les primeres paraules que introdueixen el muntatge diuen que no és una obra de teatre. Dues actrius novelles —interpretades per Cintia Ballbé i Ginebra Vall— creen en directe la seva primera obra. Cadascuna té una idea diferent del que ha de ser el projecte. La tensió arriba al límit. La directora (interpretació versemblant de Mariona Ibánez) els fa adonar que s'han dit massa paraules i els proposa un joc. S'han de comunicar només amb cinc-centes paraules en la pròxima mitja hora. Guanyarà el projecte de qui en gasti menys. Uns voluntaris del públic controlen el nombre de paraules que diu cada actriu i també cronometren el temps. La justificació dels projectes comporta recerca a les xarxes, projeccions de fotografies i objectes que pretenen conformar un relat. Canvi de registre per a un final abstracte. N'esperem més. 7/10
La fotografia que obre aquest apunt correspon a la cloenda de la presentació d'El gest d'Yrit, de Conxita Jiménez, però ha costat tant de trobar una fotografia grupal on no hi hagués ningú amagat que la poso per gaudir-la en primer lloc.
I, a continuació, la meva crònica lineal. Just acabat l'assaig general a l'hora de començar, amistats i coneixences ja entren i s'aclofen a les cadires de la Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura. Salutacions, però no gaires, anem per feina. La sala fa molt de goig.
Pep Macaya recita el fragment de l'Antic Testament on Jahvè salva de les flames de Sodoma Lot i la seva família amb una condició: «No mireu enrere». Al passadís, entre els assistents, es dramatitza el gest de Yrit. Només Yrit sent els xiscles de la seva comunitat al precís l'instant d'extingir-se. I desobeeix l'ordre de Jahvè: es gira a mirar la ciutat i, com a càstig, es converteix en estàtua de sal.
Pili Cugat comença a cantar, la seva veu i la música de Carlos Lupprian representen la força que pren Yrit quan recupera el nom i es treu el vel de sal de sobre. Yrit es retira arrossegant el vel. «Yrit», «Yrit», «Yrit», l'aclamen diverses veus.
L'acte d'Yrit és una acció de llibertat, no tem la repressió. Es resigna a morir en la foscor per renéixer en la claror. I, des del seu memorial de sal, ens parla encara avui a la humanitat.
Dues dones del públic vestides de color negre pugen a l'escenari. La dona de la banda blanca és la poeta Conxita Jiménez, l'autora d'El gest d'Yrit que es presenta aquí. És una entusiasta de la difusió de la poesia, i artífex del muntatge que ha dut l'altra dona —una servidora—, fins aquí avui. S'ha posat una banda per indicació de les rapsodes, «T'has de posar algun detall que t'identifiqui com a l'autora», li van dir a cor als primers assajos. I aquí la tenim, amb banda presidencial, a punt de tallar la cinta d'una presentació sonada del seu darrer llibre de poemes, guanyador de IX Premi Nit de Poesia al Carrer, de l'Ametlla de Mar.
L'autora emociona l'auditori quan parla de l'impuls creador que la va portar a escriure el llibre i agraeix als col·lectius Reusenques de Lletres, Lectura en Veu Alta del Centre de Lectura i Safareig Poètic la participació en la dramatització i el recital coreografiat dels poemes. L'embadaliment amb què l'escolten Carlos Lupprian i Pili Cugat ho diu tot.
Just acabats els aplaudiments entusiastes a l'autora, de les dues bandes de la sala, s'aixequen una dotzena de dones vestides de color negre que avancen serenes cap a l'escenari. S'eleven els cants de la Pili Cugat, interpretant la Jueva de Tortosa, acompanyada a la guitarra per Carlos Lupprian i el vespre s'omple d'una atmosfera intensa i delicada.
Les rapsodes, com un cor grec, posades en semicercle, desgranen versos d'El gest d'Yrit i acaben amb l'onada sonora l'eternitat que portes dins. Corpreses, com tothom qui ha viscut l'experiència poètica d'aquest vespre. Inoblidable.
Tenors. Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada Direcció escènica: Toni Sans. Teatre Gaudí Barcelona
Tres tenors entremaliats i egocèntrics i competidors, com el tòpic. Tres tenors amb mocador a la mà, com el gran Lucioano Pavarotti. Fa quatre anys que l'espectacle fa gira i ara fa una petita estada de caps de setmana (fins a l'1 de març) al Teatre Gaudí Barcelona. Àries i melodies amb què el públic podem fer cors. Paròdia escènica de gest i rigor en les interpretacions. Un pianista que arriba tard i té també el seus moments de glòria fora del piano. Un pupurri excepcional, amb Tosca, Turandot, Don Giovanni, entre altres, i cançons tan populars com Granada, Amapola o Deliliah o l'espectacular Amigos para siempre. Una hora on ningú deixa de riure. Ben demanat, regalen un bis. 10/10
Amy (& the orphans), Lindsey Ferrentino. Trad: L. Uresberueta Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Sala Versus Glòries, BCN
Una noia amb síndrome de Down, Amy —interpretada per l'acriu Odile Fernández—, s'ha passat la vida en residències, després que en néixer els seus pares —interpretació plena de matisos de Lorea Uresberueta (actriu i traductora de l'obra) i Xavi Álvarez— van optar per mantenir-la allunyada del nucli familiar. Ha mort el pare i el Jacob i la Maggie —Roser Batallà i Herminio Avilés— els germans emocionalment poc estables de l'Amy que s'han trobat per a l'enterrament, estan decidits a dir-li-ho i en repensen el futur a la comoditat d'ells, que pràcticament no han anat mai a veure-la ni saben res de la vida passada i de les activitats actuals de l'Amy que, de fet, és l'única dels tres que sap realment on vol ser i què vol fer. La fermesa d'Amy es veu reforçada per la Kathy —versemblant Neus Suñé— la seva cuidadora i tutora. L'obra reivindica el paper actiu de les persones amb síndrome de Down en la societat. 8/10
