EL CAPITÀ MÀGIC ANDREU

El capità Mac Andrius
Autors: Màgic Andreu i Jesús Méndez

Teatre Poliorama

L'espectacle d'aquestes festes al Poliorama és a càrrec del Màgic Andreu: El capità Mac Andrius. És un espectacle de màgia amb un fil argumental, adreçat a la canalla. El  protagonista, un capità poruc i egoista, és abandonat per la seva tripulació en una illa misteriosa on hi ha moltes andròmines. Un fantasma li ensenya a creure en els somnis. I el capità comença a fer  il·lusionisme seguint les indicacions del fantasma que li promet trobar el tresor que amaga l'illa, si passa tres proves. Al final descobrirà que el millor tresor és l'amistat. 

El Màgic canta, fa una interpretació de poesia visual dels trucs clàssics, interactua amb el públic infantil i també busca la complicitat d'alguna persona adulta. Són els recursos que han fet  entranyable el Màgic Andreu i, de fet, constitueixen els millors moment de tot l'espectacle. Ara bé, si tenim en compte que l'espectacle forma part d'una programació per a infants, remarco l'aspecte lingüístic poc acurat. El joc de barbarismes pot fer gràcia als adults que l'associen amb el referent conegut, però no és admissible des d'un escenari quan s'adreça a ciutadans en període de formació del model de llengua. I menys encara quan l'artista es referma a dir "xino" i "pastel" perquè amb "la subvenció que em donen..." ¿O sigui que parlar sense castellanismes és qüestió de diners? No en volíem saber d'altra, Màgic Andreu.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

SOROLL BLANC

  

Soroll blanc

Autor: David A. Carter

Editorial Combel, 2010

 Ja tenim a les mans el llibre de tres dimensions més esperat de cada Nadal. El de 2010 es titula Soroll blanc. És una espectacular "combinació de poesia i art contemporani", tal com el defineix l'editorial Combel. I es queda curta. És un llibre pop-up, fet a mà per enginyer del paper David A. Carter. La construcció de paper que apareix en cada doble pàgina fa soroll en desplegar-se. Soroll de paper. De fet, tots els mòbils imaginatius dels altres llibres de la sèrie també en fan, però a Soroll blanc l'aspecte auditiu està treballat en profunditat.

Els llibres interactius, amb estructures de paper fascinen els infants, però, en aquest cas també recomano els volums d'aquesta sèrie als adults sensibles a l'art. Els semblarà que juguim  amb els mòbils extraordinaris d'Alexander Calder.  Fins ara els pop-up d'aquesta col·lecció havien estat una experiència visual i tàctil i ara hi participa el sentit de l'oïda. David A. Carter ja deu tenir al punt de mira propostes de gust i olfacte per sorprendre'ns els anys propers. 

 

Els altres títols de la sèrie: Un punt vermell,  

El 2 blau, 600 punts negres, Quadrat groc. 

ESCULTURA "DIGNITAT" PER A ELISA CARDONA

Grup escultòric  "Dignitat"

En memòria de les víctimes 

de la repressió franquista a Tarragona. 

Fossa comuna del cementiri de Tarragona. 

Inauguració: 12.XII.2010

Aquest migdia, a Tarragona, s'ha fet un acte de dignificació de la memòria de les víctimes de la repressió franquista i s'ha inaugurat un grup escultòric titulat “Dignitat”. L'escultura, que presideix la fossa comuna del cementiri tarragoní,  ha estat promoguda per l’Associació de Víctimes de la repressió franquista a Tarragona i ha tingut el suport del Memorial Democràtic i l’ajuntament de la ciutat.

La fossa comuna del cementiri de Tarragona va tenir una primera dignificació el 15 de gener d'enguany. Aleshores es van inaugurar uns plafons on es recollien el nom de les persones afusellades a la Muntanya de l’Oliva (660 persones) i les mortes a les presons i hospitals de Tarragona en acabar la Guerra Civil i fins l’any 1948. En aquesta llista hi ha una duesaigüenca, Elisa Cardona, afusellada el 22 d'abril de 1939.  La seva germana  Marina va morir el 5 de març d'enguany (Llegiu Marina Cardona, in memòriam) i ja no la podrà plorar. Però, jo vull recordar-la per ella. Elisa, afusellada als vint-i-un any després d'un judici sumaríssim (vegeu-ne a continuació una còpia de l'acta de l'Ejército de Ocupación.)

SOMIATRUITES

Somiatruites

Autors: Pascal Comelade i Albert Pla

Teatre Lliure, Montjuïc

Fotos: © David Ruano

La Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure s'omple sobretot de públic jove. Han vingut a veure Somiatruites. A l'escenari hi actuen dos transgressors de la música, Pascal Comelade i Albert Pla, formant part d'una petita orquestra. Els acompanyen tres titelles de mida humana: unes siameses i un dj gòtic. Estan envoltats d'una atmòsfera polsosa de golfes (vegeu-ne foto) on s'hi conserven els instruments musicals de joguina de la infantesa. 

Albert Pla ha escrit les lletres de la majoria de les cançons que interpreta. Són cançons de bressol, tendres i cadencioses,  surrealistes de fons. Les uneix el fil del somni en hores de vigília. En aquelles estones que la son no arriba i ens passa tota la vida pel cap. El resultat és un món oníric universal que estimula les emocions dels espectadors sensibles. M'ha recordat l'ambient de fantasia de color sèpia de l'espectacle Llits, de la temporada passada, amb música de Lluís Llach, on vaig descobrir l'Albert Pla actor. 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

LES CANYES

Canyes del Barrancó i tomaqueres lligades en canyes, 
en un hort que toca al barranc dels Masos a Duesaigües.

Foto: © Montse Francisco

La canya (Arundo donax) és una gramínia asiàtica, naturalitzada aquí a les vores dels camins i prop de cursos d'aigua. A l'hivern els pagesos tallen les d'un any i les deixen assecar. A l'hora d'utilitzar-les els fan un tall en diagonal a la punta que ha de clavar-se a terra. Es fan servir com a paravent i com a tanca o separació de parcel·les, tallades per la meitat i disposades planes. Als jardins i als horts s'empren per adreçar plantes o sostenir-les, per tal que els fruits no toquin a terra i es podreixin, com per exemple, posant-ne quatre per cada tomaquera o bajoquera, formant barraqueta. De fet, els horts són els principals consumidors de canyes, de tal manera que si un dia desapareguessin, les canyes invasores s'ajuntarien amb els pins que ja han envaït  molts conreus abandonats.

Ho espio tot, caçadora furtiva,
lluny de barrancs embrossats de canyars,
on ningú no  em coneix, mòbil en mà.
LENA PAÜLS. Assaig

Vegeu en aquest mateix blog el post MUSEU DE L'AVI: L'HORT 

FESTIVAL DE PROJECTES SONORS

¿Quants sons hem perdut o ja no discriminem entre el soroll eixordador de les ciutats? Zeppelin és el Festival de projectes sonors que té lloc al CCCB.  La convocatòria d'aquesta XII edició se centra en el projecte Sons en Causa, un treball de registre del patrimoni sonor d’una sèrie de contextos culturals llatinoamericans amb un entorn mediambiental on són previsibles canvis irreversibles a curt i mig termini, a causa del creixement econòmic. El patrimoni intangible i, amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. També en les ciutats mitjanes catalanes i, sobretot, a Barcelona i l'àrea Metropolitana.

Com a metodologia de treball, la col·laboració amb grups artístics i d’investigació propis dels indrets on es duia a terme la recollida de dades de Sons en Causa és l’eina fonamental per arribar a l’objetiu del projecte: el suport de les tasques de registre, preservació i difusió del patrimoni sonor d’aquests espais. 

De moment, fins dissabte, podem imaginar-nos tot un món impol·lut amb la instal·lació sonora : "Selva i sabana" i amb d'altres materials sonors de diferents ecosistemes amenaçats.

Llegiu en aquest mateix blog "Tocs de campana"  

GARROFES PER AL TIÓ NO-VIOLENT

A partir d'avui i fins la Nit de Nadal, a les cases on hi ha canalla, engreixaran el tió. Fixem-nos en la dieta ancestral del tió: garrofes i aigua. La garrofa és el fruit de garrofer (Ceratonia siliqua), té la polpa de la beina dolça, no conté cafeïna, és baixa en greixos. A Duesaigües hi ha uns quants garrofers gegants, per tant, els petits ho tenen bé per alimentar el tió segons la dieta mediterrània. De tota manera, em sembla que al plat del tió hi posaran de tot, tal com ho faran les criatures dels pisos de la plaça del Prim de Reus o al carrer Muntaner de Barcelona.

A partir d'avui, siguin d'un entorn rural o no, els infants de Catalunya a més alimentar el tió amb les menges més variades, l'amanyagaran i el taparam amb una manteta perquè no es constipi. Ara bé, quan arribarà la Nit de Nadal, els adults encoratjaran els petits a estomacar fort el tió si volen regals.  Sophia Blasco Castell, assessora personal, en un article titulat El Tió de Nadal i la violència fa repensar la violència gratuïta que fomenta la tradició de pegar cops de bastó al tió. Recorda que els adults eduquem els infants en cada acció i que "detecten la incoherència d'aquests comportaments, però acaben sucumbint a la pressió dels adults i de la tradició." Proposa que els ensenyem a acaronar els troncs, com un tresor de la natura, que els diguem que els donin copets d'afecte per animar-lo a cagar regals. Blasco no ho diu, però perquè la màgia funcioni, després d'acaronar el tronc, caldrà deixar-lo reflexionar en solitud i silenci. Els infants hauran d'anar a una altra habitació a esperar el resultat de la reflexió.

Per educar un infant, cal la tribu sencera.

Proverbi africà

AEROPORTS: ESTAT D'ALARMA

 

Decretar un Estat d'Alarma per una rebel·lió a bord demostra una incapacitat de diàleg entre dos sectors institucionals –govern i sindicats— que cobren dels impostos públics precisament per entendre's i fer un servei públic garantit sense ensurts d'aquesta mena.

ANDREU SOTORRA Se sienten, coño!

Llegiu aquí l'article sencer