L'Aplec del cargol

L'Alba va dibuixar una espiral. I, després, va dir: "caragol". La representació simbòlica del cargol en color rosa fúcsia no és arbitrari, la petita el va triar expressament perquè era el color del jersei que portava mentre dibuixava. ¿Que no té banyes?, li va preguntar la seva mare. Va dibuixar aleshores les banyes (vegeu-les a la dreta) i va repetir contenta i segura: "caragol". I va signar el dibuix.

El cargol que va dibuixar l'Alba era un cargol de camp, com la majoria de cargols bovers que es consumiran a Lleida, a l'Aplec del cargol. He conegut aquesta afició cargolaire a casa perquè els meus avis paterns i el meu pare procedien de la comarca del Segrià. Tots tres es delien pels cargols. De petita, n'he menjat de dolços i coents, de bullits amb herbes i sucats en salsa, a la llauna i a la brutesca.

Al jardí de llicorella, fa anys que mantinc amb els cargols una relació de poder. A veure qui pot més. Quan em descuido es mengen les fulles tendres de les plantes, jo em venjo fent-ne cacera a l'alba, als vespre i ben entrada la nit, amb llanterna. Som incompatibles.

...i fèiem ressenya del que era meu,

i tu em deies els noms.

HOMER. L’Odissea, XXIII

Marburg, 50 anys de pors

Foto: © David Ruano

La Sala Petita del TNC estrena Marburg, un espectacle de durada considerable (3 hores), que crea un alt nivell d'expectatives pel text de Guillem Clua, dramaturg i guionista de cinema i televisió, l'obra del qual es caracteritza per la densitat; pels actors i les actrius que hi intervenen i per la direcció de l'espectacle a càrrec de Rafel Duran, de qui hem anat seguint l'evolució, des del 1993, que va dirigir La nit abans dels boscos de Koltès al desaparegut Malic, fins a la inoblidable adaptació de Mort de dama de Llorenç Villalonga, de fa dues temporades.

A Marburg s'hi desenvolupen quatre històries que transcorren en quatre èpoques diferents en quatre poblacions que comparteixen el nom. Els quatre relats tenen un fons comú: la por al sofriment per malaltia.

Marburg, Alemanya. 1967: Un virus letal desconegut va arribar a través d'uns micos ugandesos. D'aquest fet històric sorgeix la història d'aquesta parella en crisi que treballa en uns laboratoris. Ivan Benet i Victòria Pagès, fan unes interpretacions eficaces, sense sorpreses.

Llac Marburg, Estats Units. 1981: L'Alzheimer. És una història que es resol al quadre de la història d'Austràlia, el 2010. L'actriu Fina Rius hi fa un monòleg brillant i l'actriu Vicky Peña hi broda la intervenció, sobretot en l'escena que fa de vella penedida d'haver-se avergonyit del fill gai.

Marburg, Sud-àfrica. 1999: La por de l'efecte 2000. En una església de la missió on, suposadament, la imatge de fusta del Crist plora sang. Ben definits tant el reverend (Santi Pons) que n'ha de donar fe com la religiosa (Carol Muakuku), que l'atén.

Marburg. Austràlia. 2010: A la dècada dels 80 el condó protegia la vida de la mort a causa del virus de la SIDA. Trenta anys després, el jove protagonista d'aquesta història li ha perdut el respecte. Energia escènica i credibilitat dels actors Eduard Farelo i Ferran Vilajosana.

L'art i l'ofici del dramaturg fan esforços per tal que no es vegin les costures de com s'interrelacionen les quatre parts. Així, el reverend protagonista del Marburg de Sud-àfrica és el reverend encomanat de confortar el moribund alemany; el meteoròleg d'Austràlia és el fill desaparegut de la família furgesa de Pennsilvània, etc. Al meu parer, un treball de síntesi afavoriria el conjunt. Amb tot, les expectatives amb què hem arribat a les grades de la Sala Petita del TNC s'han acomplert.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

El fenomen Moccia

Portada del llibre

Perdona però vull casar-me amb tu,
de Federico Moccia, la novel·la més
venuda el dia de Sant Jordi 2010

A les escales automàtiques de la parada del metro Monumental, puja darrere meu una adolescent llegint amb fruïció un llibre d'un volum considerable. És el darrer llibre de Federico Moccia: Perdona però vull casarme amb tu (Editorial Columna.) El dia de Sant Jordi vaig ser testimoni del fervor que causen entre les adolescents els llibres de Moccia. L'autor firmava dedicatòries a la plaça de Catalunya, en una parada exterior del FNAC. La cua de noies adolescents arribava fins al carrer Pelai, passant pel Bar Zuric. Un agent de seguretat controlava que les noietes posessin, d'una en una, el llibre obert a punt de firmar, davant d'aquest escriptor de novel·les sentimentals.

Federico Moccia (Roma, 1963) va començar la seva carrera com a guionista de sèries de televisió i com a director de cinema. Tres de les seves novel·les (dutes al cinema, amb gran èxit de taquilla) l'han convertit en el darrer fenomen editorial per a adolescents:

• 2006: Ho voglia di te (Tinc ganes de tu)
• 2007: Scusa ma ti chiamo amore (Perdona si et dic amor)
• 2009 Scusa ma voglio sposare (Perdona però em vull casar amb tu)

Cadenat de l'amor

Els protagonistes de Tinc ganes de tu segellen el seu amor tancant un cadenat amb les inicials dels dos enamorats i el llancen al riu Tíber. Una setmana després d'editar-se el llibre, hi havia tres-cents cadenats al Pont Milvio de Roma (davant del domicili de l'escriptor.) El fenomen va escampar-se amb una dimensió tal que va a arribar a perillar part de l’estructura del pont. Aquest símbol d'amor etern s’ha traslladat a d'altres ponts. A Catalunya, hi ha cadenats d’enamorats al Pont del Petroli a Badalona i en ponts de Tarragona i Barcelona. Fins i tot hi ha una versió digital del cadenat de l'amor, a la pàgina de l'autor a l'Editorial Planeta.

Ruta Moccia.

A Roma, hi ha la Ruta Moccia, construïda a base de grafits a les parets amb frases dels seus llibres.

S'acaba d'estrenar aquí la pel·lícula Scusa ma ti chaiamo amore (Perdona si te llamo amor) basada en la novel·la del mateix títol. Uns homes madurs surten de gresca a buscar una nova aventura que els distregui dels compromisos contrets. Unes noietes de disset anys surten de festa a enamorar-se, apassionadament. Trama empalagosa, simplista, tipus amor impossible a l'estil de Corín Tellado, però sense reflexió i amb discriminació de gènere. A més, el protagonista és un triomfador —no un assalariat normalet—, que això també compta. I, amb tot plegat, si ningú no fa altres propostes que elevin el llistó (i si es fan, no se saben vendre), els llibres de Moccia enganxen, és clar.

Calderón de la Barca al Victòria

© CNTC

La Compañía Nacional Teatro Clásico presenta al Teatre Victòria de Barcelona El pintor de su deshonra, de Calderón de la Barca. ¿Qui dubta que aquesta obra és un artefacte estructural de primer ordre, després d'haver-ho demostrat durant quatre-cents anys? Però, l'arquitectura perfecta, la llengua amb diversos registres, la galeria ben retratada de personatges de tota l'escala social posa de manifest que el tema de fons —que ja avisa el títol—, no s'aguanta per enlloc. El vell pintor pensa que la seva jove esposa l'enganya amb l'antic estimat que torna d'un naufragi on tothom el donava per mort. El pintor sent tanta vergonya que resol la deshonra matant la noia. És aquell "la maté porque era mía", causa, encara avui, de tanta violència de gènere, com si no haguessin passat els segles. Diria, però, que aquest muntatge dirigit per Eduardo Vasco no acaba de rutllar. No n'hi ha prou amb un vestuari luxós, una música en directe que subratlla les accions més importants i un moviment escènic vistós. S'hi troba a faltar un treball de vocalització més acurat que posi el text al descobert; i una expressivitat menys mecànica que posi l'èmfasi en l'horror del desenllaç, sense subtileses, perquè l'espectador d'avui entengui que aquesta tragèdia és digna de jutjat de guàrdia.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

La mel i l'arruix

Bresques procedents d'arnes
de Jordi Rabascall de ca la Perpètua de Duesaigües.
Foto: © Montse Francisco, 2010

Repasso el refranyer de la mel: La mel no s'ha fet pels ases / Mel a la boca i guarda la bossa / Alimenta tant la mel d'abelles com la llet d'ovelles / La mel i el pa, vénen plegats / Mel cada dia i, formatge, cada any un dia / No hi ha mel sense fel / Mel nova i vi vell / Això és pa i mel / La mel és bona a qualsevol hora... No hi ha cap refrany que digui que la mel és apreciada en cosmètica pel fet que conté antioxidants que frenen l'aparició de radicals lliures. Montse Ginesta, amb un magnífic llibre il·lustrat que titula Herbes i fruits per seduir (Empúries, 1991), proporciona aquesta recepta d'una crema relaxant facial: Crema princesa, per tenir bona cara, barreja 1/4 de iogurt natural sense sucre i 2 cullerades petites de mel líquida de romaní.

De l'arruix, no en sabia res fins fa poc. Aquesta llaminadura va sortir fa poc a la conversa amb Joan Faio i Cisco Carrascle, parlant de menjars de supervivència en temps de guerra i postguerra a Duesaigües. Tal com ells van explicar recordant aquesta menja d'infantesa, i segons confirma el Diccionari Alcover-Moll: l'arruix és un líquid negre i dolç que s'obté escaldant i repremsant les bresques després d'extreure'n la mel.

Per saber-ne més: El llibre de les abelles (setis, lligallos i abelleres), Manel Ollé Albiol. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col.lecció Cavall Bernat, 31, 1996.

LA CIGALA I LA FORMIGA

Reestrena del musical La cigala i la formiga adreçat al públic familiar, al Jove Teatre Regina. La faula, tal com ens ha arribat, ha estat mal enfocada, segons aquesta versió de Macià G. Olivella. Al formiguer s'hi treballa obsessivament i la cigala organitza festes i gatzara. Aquí hi ha el problema, per tant, cal pactar per tal de trobar l'equilibri entre feina i distracció. Els oponents aquí no són la cigala i la formiga, sinó una aranya que vol convertir els dos insectes en esquer. Destaco la presència del pugons —el ramat domesticat— dels qual les formigues n'extreuen llet ensucrada. La música original de Ferran Gonzàlez és una delícia, adequada a les possibilitats de la companyia La Trepa, que interpreta les cançons amb gràcia. 10/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL BARÇA I EL POBLAT KINGUNGI

Infant de Kingungi que aprèn a comptar amb bastonets. 
Foto: © M. Carme Molist, maig de 2010

És un infant de Kingungi, un poblat del Congo. El poble més gran és Kikwit, a vuit hores de ruta i, a catorze de l'aeroport de Kinshasa. No sé d'on ha tret la samarreta del Barça, aquest nen; però no crec que avui li arribi la informació que el Barça ha guanyat la Lliga. Aprèn a comptar amb bastonets. A l'escola no hi té ni llibres ni paper ni llapis. Els mestres i ell mateix hi arriben amb gana. A la samarreta del Barça hi ha el logo de la UNICEF. El 2006 la UNICEF i el Futbol Club Barcelona van acordar la cessió del 0,7% dels guanys totals del club per lluir el logotip de l'organització.
¿A quins projectes es destinen els diners que el Barça cedeix a UNICEF? No vull creure que el conveni sigui només una màscara per netejar la imatge d'un club que gasta quantitats indecents comprant jugadors. El club hauria d'assegurar-se que vagin a projectes com els que afecten aquest infant perquè tingui una escola digna, perquè a l'hospital el puguin atendre, que pugui menjar cada dia, que tingui transports i mitjans per a una perspectiva de futur després de l'ensenyament secundari. És l'únic que m'interessa d'aquest club triomfador.
És un infant de Kingungi, un poblat del Congo. Un poblat que és a vuit hores de ruta polsosa de Kikwit i a catorze de Kinshasa. Hi viuen infants que passen gana i compten amb bastonets. El Barça, només perquè aquest infant porta una samarreta del club i perquè fa promoció de la UNICEF, hi té alguna cosa a dir.

El cor del savi és a la casa del dol,
el del neci és a la casa de la festa.
ECLESIASTÈS, 7, IV

La Nit (del Dia) dels Museus

Avui tots els museus fan dia de portes obertes en motiu del Dia Internacional dels Museus (dimarts, 18).
Ahir a la nit, festa grossa: La Nit dels Museus. Trenta-vuit museus i centres d'exposicions de l'àrea de BCN van obrir les portes de les set del vespre fins a la una de la matinada. És una activitat promoguda pel Consell d'Europa, i hi participen més de 2.000 museus i centres de 40 països. Únicament per aquesta nit, la majoria dels museus, a banda d'oferir l'oportunitat de descobrir les col·leccions i les exposicions temporals, organitzen tota mena d'activitats: concerts, espectacles de màgica, dansa, teatre, poesia, activitats infantils, visites guiades, conferències, performances. Com que no ho podem abastar tot, hem fet aquest recorregut:

Museu d'Història de Catalunya. Espectacle Trifulkes de la Katalana tribu, un musical molt amè sobre la història de Catalunya, del segle IX fins a la Guerra dels Segadors. El públic hem anat seguint les intèrprets al llarg de les sales del museu. El Teatre Nacional de Catalunya programarà aquest espectacle la temporada que ve.

Museu Frederic Marès. Toquen les deu a la torre del Rei Martí. Aconseguim seure a les cadires plegables sota els tarongers, al voltant de la basseta del sortidor i assistim a una demostració d'esgrima antiga: Nit d'espases, a càrrec de l'Associació Catalana d'Esgrima Antiga. Quatre membres d'aquesta associació expliquen la història i els usos de tres tipus d'espases, que van del segle XIII fins al XVII i després en fan un "assalt" pràctic amb cadascuna. En un espai del pati es mostra una selecció d'armes blanques de la col·lecció Marès, recuperades fa poc de l'antic museu militar de Montjuïc.

Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Ja havíem vist les dues exposicions temporals. No és el millor moment per passejar amb comoditat per les sales. Aquesta nit l'espectacle és la gent. Les sales i els corredors vessen de gent jove que han estat convocats per SMS a una sessió de flashmob: "Congelats per l'Art". Hi ha molts fotògrafs, alguns dels quals han muntat el trípode a les balconades del primer pis, amb les càmeres i els vídeos enfocats a la planta baixa. Allí no hi cap ningú més. A les dotze en punt, un xiulet. Tothom s'immobilitza durant tres minuts. Alguns han congelat el gest natural, d'altres fan gestos expressius, teatrals. Un quadre.

La bellesa, talment l’he contemplada que tinc la vista plena de bellesa.

KONSTANDINOS P. KAVAFIS