El negre (The Ghost Writer)

La darrera pel·lícula de Roman Polanski The Ghost Writer s'ha traduït aquí per El escritor, basada en la novel·la The Ghost de Robert Harris. Polanski ha conseguit que m'estigués dues hores i vuit minuts sense moure un múscul a la meva butaca del cinema. I així, tota la concurrència que érem a veure aquest thriller. Polanski hi explica amb el rigor del mestre la història d'un escriptor que és contractat com a negre per reescriure les memòries d'Adam Lang (hi ha moltes coincidències amb Tony Blair), exprimer ministre de la Gran Bretanya, substuint un altre negre que ha mort en estranyes circumstàncies. L'escriptor arriba a una illa de la costa est dels Estats Units on s'allotja Lang amb la seva dona i el seguici. S'escampa de sobte la notícia que l'exprimer ministre va capturar sospitosos de terrorisme paquistanesos i els va lliurar a la CIA per torturar-los. L'escriptor que fa de negre va descobrint punts foscos que el posen en perill. Polanski, que és el director de la versemblança, aquí crea una ambientació gèlida i creïble, situada al 2007, però en canvi sobta que, tot i que la biografia es troba en un llapis de memòria, obligui l'escriptor a treballar sobre el voluminós original de sis-cents folis, objecte de custòdia rigorosa i cobejat pels que tenen la cua de palla. És clar que, sense el plec de folis, ¿com hauria resolt Polanski la magnífica escena final? The Gost Writer és d'aquelles pel·lícules que, en acabar de veure-les, et vénen ganes d'aplaudir.

¿De què ve això, ara?

(¿De cuándo acá nos vino?, de Lope de Vega. Compañía Nacional
de Teatro Clásico. Teatre Victòria, 2010)

Al Teatre Victòria, la Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta ¿De cuándo acá nos vino?, una comèdia poc representada de Lope de Vega (Madrid 1562-1635). La versió que n'ha fet Rafael Pérez Sierra no disfressa la pàtina arqueològica de l'obra d'aquest dramaturg del Segle d'Or castellà. Només l'escenografia estilitzada aporta un to d'actualitat ben fútil, perquè la resta (vestuari fastuós, moviments, música i llenguatge) no amaga el tractament menyspreador cap a la dona. D'altra banda, l'argument és ben justet i no he vist ni sentit que arrenqués cap somriure a l'auditori d'aquesta nit. ¿De cuándo acá nos vino? s'ambienta en el Madrid d'entreguerres. Hi arriben els soldats procedents dels terços de Flandes, buscant aventures. En els primers vint minuts d'introducció, el llenguatge encarcarat (així m'he après el vers i aquí te'l plantifico) no afavoreix la comprensió, de tota manera, un cop entrats en matèria, el desenllaç és tan evident que no costa gaire de seguir el fil dels embolics domèstics, encara que no sapiguem què diuen els intèrprets. Surto del Teatre Victòria amb la nostàlgia dels clàssics espanyols dirigits per Adolfo Marsillach (Fuenteovejuna, de Lope de Vega; una obra de Calderón de la Barca, una altra de Tirso de Molina) projectats amb mirada crítica per als espectador del seu temps.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa

MUSEU DE L'AVI: LES EINES DEL CAMP

 

Estaques per a plantar. S'utilitzen per fer forats dins la terra i posar-hi llavors, plantes o bulbs. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 

Foto: © Montse Francisco

Xerrac, aixadó, destral i podadora. S'utilitzen per podar. 
MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco

 

A terra, pollegana fixa, al forcat s'hi enganxa l'animal —matxo, cavall o ruc— i altres eines de volteig de la terra per tal d'airejar-la, destruir les males herbes i incrementar la retenció de l'aigua. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 

Foto: © Montse Francisco

¿Quines eines per a quin tipus de conreu trobem al Museu de l'avi, de Duesaigües? Bàsicament són eines destinades a explotacions de secà: avellaners, olivers, ametllers i vinya. Però també hi trobem eines, estris i atuells per als bancals on s'aprofita cada gota d'aigua per al conreu arbres fruiters variats i la verdura per al consum familiar.

Abans de la mecanització de les feines agrícoles, les eines del camp eren els únics estris per dur a terme tasques com llaurar (pollegana), cavar (càvecs, arpiots), replanar (rasclet, xapolina); sembrar i plantar (estaques, llinyola), regar, adobar, netejar de males herbes (dalla, arpiots de guratar); podar (estisores), esporgar (estisores, destral), collir (coves, cistells, portadores, borrasses) i recollir (senalles); porgar (sedàs, pellenya, porgadora), assecar i trencar, entre d'altres. La majoria de les eines que es troben al Museu de l'avi es van generalitzar a l'Edat de ferro i encara s'empren en l'actualitat per les feines secundàries i pel conreu de les parades menudes o dels terrenys poc mecanitzables a causa dels desnivells i de les plantacions en els pendents.

Totes aquestes eines havien d'estar sempre en perfectes condicions d'ús: esmolades, els mànecs sense estelles. Amb aquest motiu, el MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, recull eines de diversos oficis ja que el pagès acostumava a ser autosuficient: barrina, gúbia, llima, martell, peu de rei, broca, alicates, filaberquí, clau anglesa, tornavís, garlopa, ribot, estenalles, destral, tascons...

Caixa de fusta per posar les estaques d'empeltar, la ràfia per lligar 
l'empelt i les eines: ganivets i tisores. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco

Agraeixo a Jordi Rabascall les facilitats per accedir
a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

Comunitat Bimbo

Per competir amb Qé de Panrico, la marca Bimbo ha llançat al mercat una nova gamma de pastisseria, anomenada XXL, adreçada als consumidors joves. Per enganxar el personal, Bimbo manté una comunitat en línia, on es tracten temes de moda urbana, skate, hip-hop, ball, música, grafits i altres modes d'expressió d'aquest públic potencial. Des d'aquesta comunitat s'ha organitzat el primer concurs de ball en línia —categories: individual, parelles i en grup— que tindrà per jurat el grup Brodas que vam veure al Teatre Victòria (Llegiu aquí un comentari de l'espectacle.) La final tindrà lloc en aquest mateix teatre, el mes de juny. Els premis consistiran en vídeoconsoles, xecs regal de dos-cents euros i lots de pastisseria Bimbo XXL.

Aquí trobareu informació de la primera fase del concurs (fins al 27 d'abril)

Dictadura-Transició-Democràcia

(Dictadura I, de Dictadura-Transició-Democràcia. Teatre Lliure, 2010)

Diumenge, sis de la tarda. Anem a la Sala Puigcerver del Teatre Lliure on veurem un retaule d'història contemporània: Dictadura-Transició-Democràcia. L'espectacle es presenta en quatre parts, en total dues hores llarges. Cada part ha estat escrita per autors de quatre generacions diferents i han estat ambientades en l'any de naixença dels creadors. Cadascuna de les obres té el seu espai escènic, per tant, els espectadors ens hem de desplaçar per situar-nos-hi. S'inicia l'espectacle amb l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, Dictadura I. Som al 1962, enmig del silenci dels vençuts, rellogats i veïns miseriosos que miren la televisió on es consagra Raphael com a estrella.
A continuació, a Dictadura II, de Roger Bernat, els espectadors ens desplacem cap a un camp de gespa artificial i assistim a part del concert que Raimon va oferir en directe el 18 de maig de 1968, a "la villa". Tot sembla reproduir aquell moment històric: les pancartes que clamen llibertat, el públic assegut a terra, les lletres de les cançons que ens donen fotocopiades com les que van repartir aquell dia a la Facultat d'econòmiques de la Complutense madrilenya.
Passem a unes altres grades i assistim a Transició de Jordi Casanovas. Som al 1978, la democràcia és molt feble. Ens trobem en uns estudis de televisió, que fan pensar en els de Miramar, i fem d'espectadors en directe d'un magazin que s'emetrà per tot l'Estat. Han censurat un escriptor català que pretenia entrevistar la presentadora jove i compromesa (inspirada en Montserrat Roig.)
Tornem a les grades de l'inici. Ara a l'escenari hi ha una taverna basca senzilla. Assistirem a Democràcia, de Nao Albet i Marcel Borràs, els creadors més joves de l'espectacle. Ells també en són els protagonistes. L'acció se situa al 1990, al País Basc. Dos nois es troben a la taverna, un és el fill de l'amo i és membre actiu d'un grup polític. L'altre és un artista i no entén per què el seu amic s'implica amb tanta passió en la política. Dues maneres d'entendre la cosa pública des del respecte mutu. Un inici de diàleg privat que interromp, metralladora en mà, un grup de policies. Metàfora de les accions repressives dels GAL, de trista memòria. L'obra s'acaba amb un ball macabre i el públic aplaudint corprès.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Cirk al Raval

Un espectacle de pallassos al Teatre del Raval, recomanat per a públic a partir de 4 anys: Cirk, de Moi Aznar. Es basa en la pantomina dialogada entre un clow elegant i un primer august matusser, tendre, naïf. La companyia presenta uns esquetxos ben encadenats que tenen com a referent el circ: el domador, els malabars, el diàbolo lluminós...
L'espectacle s'arrodoneix amb l'actuació efímera i poètica d'un segon august de nas llarguíssim i la manipulació de titelles —a càrrec d'Encarna Laínez— que fan els números de circ més agosarats: funambulisme, aixecament de pesos, ballarina de tutú i màgia. Aquest migdia de diumenge hem acabat fent la traca casolana, petant globus als nostres seients, amb l'esverament d'algun infant que, tot i passar-ho bé durant la funció, n'ha sortit plorant. Que tots els plors siguin per aquest motiu.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa

Còmica vida

(Còmica vida. Foto: © David Ruano)

Madrid-Barça: avui estarem sols al teatre, pensem. I no. Al Poliorama, aquest dissabte hi ha tres quarts de platea ben bons. Fins i tot ho comenta Pep Cruz al seu pregó de Festa Major, amb què inicia l'espectacle Còmica vida. El text és de Joan Lluís Bozzo i els intèrprets (la companyia Per-Versions): Noël Olivé, Pep Cruz i Jordi Coromina, el broden. Aquesta obra arriba molt rodada a Barcelona. Primer es va estrenar en castellà i tant la primera versió com aquesta que presenten aquí han passat per tants escenaris, que els intèrprets han aconseguit que sembli que no hi hagi guió i que tot el que diuen se'ls acabi d'acudir en aquell precís moment. A l'escenari buit, els dos actors i l'actriu, amb ben pocs accessoris (tres cadires i un mirall que fa de sobretaula) descabdellen una història agredolça sobre les febleses humanes. No té cap importància que els personatges siguin una parella d'actors professionals que s'aprofiten de les ganes d'èxit d'un actor aficionat. No hi fa res que els professionals siguin de ciutat i que l'aficionat sigui de poble. Es necessiten. Tothom aprofita el que pot de tothom.

En sortir del Poliorama, veiem la Rambla buida, però s'hi respira una certa tensió. Els hotels tenen a la porta agents extra de seguretat (que escolten el partit), els quioscos de diaris estan tancats i barrats, de cara a protegir-los de la celebració, si un cas guanya el Barça. Pels carrers adjacents a la Rambla, anant cap a casa, veiem que els parroquians miren el partit en comunitat als bars i als petits restaurants. Fan cares tranquil·les. Cinc minuts més tard, just arribats a casa, sentim coets, remor de gent que surt de les cases, xocs de contenidors, vidres de botelles que s'esclaten a terra i a les parets. Diu que els sismògrafs també recullen aquests terratrèmols.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa

El cavaller Quixot, al Regina

(Don Quijote de la Mancha. Teatre Regina. Foto: © Xavi Àvila)

Aquest dissabte fa el primer sol aprofitable de primavera. Tot i així, hi ha moltes famílies que han triat acabar el recorregut del passeig matinal, al Jove Teatre Regina. S'hi representa l'obra Don Quijote de la Mancha en la versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat, dirigida per M. Agustina Solé. Tota la companyia juga a favor de la comprensió de l'obra, però mereix una menció especial Maties Gimeno, que fa un Quixot amb mirada extraviada que diu, com qui té una il·luminació, que "un caballero andante sin amor és como un árbol sin fruto." Posa l'ull en Dulcinea i, amb aquesta idea fixa, va d'aventura en aventura. Afegim-hi la interpretació del bonàs panxacontent de l'escuder Sancho, les cançons i les coreografies ben treballades i les troballes escenogràfiques com la dels molins de vent i tindrem una obra molt ben feta, recomanable a partir de 7 anys. Al cavaller de la "triste figura" d'aquesta versió li escau l'epitafi: "morir cuerdo, vivir loco."

Llegiu-ne aquí una crítica més completa