M'agrada molt el que fas

El tema de M'agrada molt el que fas és la hipocresia quotidiana en les nostres relacions d'amistat. És una comèdia agredolça, que porta mil vuit-centes representacions a París. En l'adaptació que s'ha fet aquí, hi treballen quatre intèrprets de luxe: Cesc Casanovas (Polònia) i Mònica Pérez (El Terrat, La Cubana); Roser Batalla, una actriu que té al currículum èxits com Mamma mia, El Mètode Grönholm, a més de moltes sèries de TV3; i Xavi Casan que ha interpretat una llarga llista de personatges tant al teatre com a la televisió.

Una parella neorural espera una parella amiga vinguda a més. Els han convidat a passar un cap de setmana a casa seva, al camp. El telèfon mòbil mal bloquejat dels convidats fa una retrucada a la casa dels amfitrions, els quals poden sentir, en directe, tot el que els seus amics pensen d'ells. Els amfitrions els esperen per venjar-se'n. El resultat m'ha semblat una joguina escènica i textual que funciona com un rellotge suís. Al Club Capitol de la Rambla (can Pistoles.)

Hamburgueses

La revista Time Out Barcelona d'aquesta setmana inclou un monogràfic sobre hamburgueses, empanades i d'altres menjars ràpids. No hi sóc ni poc ni gaire aficionada a aquest tipus de gastronomia, però les magnífiques fotografies d'Scott Chasserot m'inviten a aturar-me en el reportatge. Em fa gràcia llegir que hi ha empanades de sípia i hamburgueses fetes amb peus de porc, amb carn de cèrvol i amb tonyina. I també de dolces, com les de xocolata! Són una creació del pastisser Ramon Morató, professor de l'Aula Chocovic. Les fa amb una base i un acabament de macaró de cacau. Entremig d'aquesta galeta hi apila trufa de xocolata, préssec en almívar, mango ratllat, tires de fulla de menta i puré de gerds. M'hi apunto.

ROVELLONS, NOMÉS

Bolet d'oliu. Foto: © Paüls 

Aquest bolet d'oliu ha sortit en una soca tallada del jardí de llicorella. Es pot confondre amb un rossinyol, però és altament tòxic. Menjar-ne provoca vòmits i dolors abdominals. L'he fotografiat i l'he arrencat. Enguany ha plogut bé, no ha fet vent, fa una certa xafogor... tot fa pensar que engany serà any de rovellons als boscos d'Escornalbou. L'essència del bosc: rovellons. El meu pare era un rovellonaire reconegut per la familía i les amistats. El seu amic, Josep R., i jo de menuda érem els seus acompanyants més assidus, però també algun diumenge venia la meva mare, que no veia el rovellons ni si els trepitjava. Als nostres cistells només hi anaven els rovellons (els pinetells i els vinosos) i, si no hi havia més remei, els pebrassos, per fer el ple. La padrina s'apoderava del cistell tan bon punt arribàvem a casa i n'estenia tot el contingut per mides i qualitats sobre el taulell de la cuina. Cuinava a la cassoleta els pebrassos i el rovellons grossos tallats. Els medallons ens els menjàvem a la brasa, amb un raig oli d'oliva (els adults, amb all i julivert, suposo), cuits en un fogó de terrissa damunt d'un trespeus al terrat. I, a vegades, en un foc que fèiem en una clariana del bosc mateix. Josep Pla, explica la sensació en mossegar l'essència del bosc, al Quadern gris, amb aquesta comparació antropòfaga:

"...mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, 

i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta 

impregnada de pinassa." 

 

 

Llegiu en línia i/o descarregueu en PDF 

el relat inspirat en aquest fet:

Història d'un secret

 

 

La Rambla, 20:45 h

La bonança d'aquest començament d'octubre fa que, a tocar de les nou del vespre, encara costi de creuar la Rambla. Ho intentem, si més no. Entrem a formar part del formiguer compacte junt amb els darrers compradors, amb la gent que surt a sopar o en torna, amb la que espera la parella que treballa en algun dels comerços de la Plaça Catalunya, amb la que puja i baixa de les boques del metro, amb els quiosquers venent llepolies, amb les floristes que entren rams a les casetes, amb els ocellaires que desen gàbies, amb les estàtues humanes, amb els turistes que retiren, amb els que surten ara, amb els pispes, els llauners i les prostitutes que els ronden, amb els melòmans que van a l'òpera, amb els indigents que demanen almoina als porxos del Liceu, amb els que, com nosaltres, van a veure un espectacle al Poliorama, al Romea o al Capitol. I amb molta altra gent.
Cap a les onze, quan sortim d'algun d'aquests teatres, a la Rambla ja no hi ha aglomeracions, però se'n veuen les conseqüències. Es mostra empobrida, exhausta, erosionada per l'ús. I, encara n'hi ha que se n'aprofiten, d'altres només hi espigolen, abans que passi el camió de la neteja, BCN neta, i faci veure que aquí no ha passat res.

Girafes, els avis

A la Sala Beckett no hi cap ningú més, aquest vespre de diumenge. S'hi representa Girafes, l'obra amb què el dramaturg Pau Miró tanca la trilogia, després de Búfals (els fills) i Lleons (els pares). La dedica als avis. Situa l'acció als anys cinquanta, en un piset del Raval barceloní. Hi retrata la misèria d'una família de classe treballadora, amb un rellogat que treballa de transformista. Hi ha el ressò de la guerra, encara. A la ràdio, el consultori de la senyora Helena Francis dóna consells degradants a les dones, afavorint l'educació sentimental anorreadora que tant agradava al règim. Mentre la dona ballava amb el rellotgat a l'espai que simula el terrat, m'ha semblat que veia Sophia Loren i Marcello Mastroiani a La jornada particular, d'Ettore Scola. Especialment agraïda és la invenció d'un club clandestí, "La polvera", on l'actor Albert Ausellé broda els esquetxos. Els espectadors sortim del teatre parlant del guió realista que ens recorda d'on venim, de com érem no fa pas gaire i de les actuacions versemblants que el mateix autor ha dirigit.

Circ Cric, a la pista

L'ànima del Circ Cric és la voluntat vital de dues persones: Jaume Mateu (el pallasso Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (la pallassa blanca senyoreta Titat). Amb la direcció escènica del Blai, la tècnica pel Roc i l'assistència de la Luara, fills de la parella, avui han celebrat 35 anys de Circ Cric a la carpa que han instal·lat a la plaça Margarida Xirgu, davant de l'Espai Lliure. L'espectacle es titula Els racons de la memòria. Hi hem vist, altra vegada en directe, com el Jaume es converteix —amb maquillatge i nas vermell— en Tortell Poltrona; hem vist els seus números històrics: el micròfon, la puça, la bomba, el clavell, les cadires (no tantes com fa vint anys, però déu-n'hi-do.) Hi hem vist el joc dialèctic ara dolç, ara malhumorat entre la Titat i el pallasso desastre. Els qui n'hem seguit l'evolució els retrobem ara més savis i més ben acompanyats. Vénen de passar l'estiu a la carpa de Sant Esteve de Palautordera i d'actuar al Congo (en un lloc fronterer amb Rwanda) amb Pallassos Sense Fronteres. Tornen amb la seva orquestra i amb un conjunt rodó d'artistes. Destaco els exercicis de la bàscula coreana i el trepidant número final de la passada de la mort al trapezi volant. Aquesta tarda, a la festa d'aniversari, només hi havia amics, premsa i col·legues de professió amb tota la fillada menuda. Com a comiat, les grades de la carpa ens tornàvem pista i cantàvem i ballàvem, iaiaiaià, ià, iaia...

La Rateta Presumida

Avui matinal de dissabte d'estrena al Guasch Teatre. Els espectadors són pares i mares joves i criatures a partir d'un any fins a deu, a tot estirar. Tots han arribat disposats a picar de mans i a implicar-se des del primer moment en el conte que els explicaran. A l'escenari hi ha tres prismes regulars rectes on hi ha pintada la façana d'una casa."És la casa de la Rateta Presumida", m'anuncia un espectador de davant meu que encara porta calces impermeables. A la meva esquerra una espectadora es queixa perquè un pare que té davant "m'ho tapa tot." El pare al·ludit ho sent, replega la canalla i corren tres butaques enllà. Solucionat. S'apaguen els llums. L'espectacle és digne. Els dos actors i les dues actrius actuen amb energia; canten i ballen força bé. La versió que presenten no té res d'ensucrada. Els pretendents volen casar-se amb la Rateta per aprofitar-se'n. En aquest cas, el Gall, el Ruc, el Porc no amaguen les males intencions i són foragitats amb aplaudiments. Ara bé, l'entrada triomfal a escena del Gat seductor enerva l'auditori. Els petits avisen a crits la Rateta que no s'hi emboliqui, que ells saben del cert que el Gat no és aigua clara. A la primera mossegada, no s'estan d'amonestar-la "Ho veus?" "Ja t'ho havia dit!", "Tonta!" "Gat, no", "Els gats sempre es mengen les ratetes", etc. Ara, l'espectacle és a la platea.

Verdaguer, alternatiu

"Digui una data, sisplau. Sí, vostè, vostè mateixa", demana l'actor Rubén Ametllé, gairebé com a presentació a la funció d'El cel (un oratori per a Jacint Verdaguer). I, a continuació, llegeix el poema del dietari Roser de tot l'any corresponent a la data que li ha dit l'espectadora. L'espectacle arriba a l'Espai Lliure amb un guió signat pel poeta Narcís Comadira i amb la direcció de Xavier Albertí. Vol ser, em sembla, una aproximació a l'home adolorit per l'abandó dels que el van protegir. Verdaguer es troba al llit de mort, a Vil·la Joana de Vallvidrera. Allí repassa, en una mena de desgavell oníric, vida i versos. No hi ha, doncs, un recorregut biogràfic lineal; però, en tot cas, sí que hi ha un motiu que recorre l'obra, que és el conflicte que suposa per a Verdaguer la renúncia carnal i la llosa de la religió. Comadira i Albertí donen a l'espectacle el to esqueixat típic dels exercicis d'improvisació actoral. Però, quan els actors diuen entre dents qualsevol poema de Verdaguer, el talent de la llengua s'imposa en aquest espai minúscul a tocar dels espectadors i es bada davant dels nostres sentits com una "magnòlia immensa", poderosa.