'LE PETIT CIRQUE', AL TEATRE GREC

Le Petit Cirque. Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme. 

Direcció: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire Pommet.  

Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona.

El Festival Grec 2025 ha inaugurat l'edició al teatre Grec de Montjuïc amb l'estrena mundial de Le petit cirque, coproduït amb 'Les Nuits de Fourvière' de Lió. Un espectacle per a tots els públics que explora els cicles anuals a través de les cançons de lletres poètiques —sobretitulades a terra, il·legibles— de la cantant francesa Pomme acompanyada per un quartet de corda. Sobre una plataforma circular giratòria, la companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois conjuga coreografia, acrobàcies, música amb ombres xineses, efectes audiovisuals... Un potent espectacle sensorial (la granota que fa pessigolles al públic de la fila 5, no compta.) 8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'FAUSTUS IN AFRICA!', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Faustus in Africa!. Basat en Faust, de Goethe. 

Text addicional: Lesego Rampolokeng. 
Director: William Kentridge. Handspring Puppet Company.

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Festival Grec 2025

Faustus in Africa! és una tragicomèdia del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965) que ha donat la volta al món.  En una actualització del Faust de Goethe, el diable —Mefistòtil—ofereix tot el que vulgui al savi Faust a canvi de la seva ànima. Que la forma s'expressi sota l'aparent ingenuïtat dels titelles de mida humana  no amaga una crua denúncia de l'egoisme i la hipocresia de la humanitat de tots els temps. Els manipuladors dels "puppi armati" són actors que parlen de la barbàrie colonial a l'Àfrica i de les conseqüències, en una expressivitat admirable.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'TU EM VAS PROMETRE UNA HISTÒRIA D'AMOR', A LA SALA BECKETT

Tu em vas prometre una història d’amor. Autora: Helena Tornero  

Direcció: Israel Solà. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona

¿Es pot escriure avui una història d'amor? El personatge que fa de dramaturga —a càrrec d'Ester Cort— ho intenta, ajudada pels intèrprets de l'obra que està escrivint —encarnats per Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns, brillants—.   En el making of de la peça s'hi infiltren moltes mans, sobretot posa cullerada al guió la memòria de la mare de la dramaturga —Teresa Vallicrosa, veterania en estat de gràcia— . De situació en situació,  la dramaturga i els coguionistes i intèrprets ens mostren que l'amor romàntic inspirador en altres temps,  ara el sentim com una font de complicacions i en fugim com gats escaldats, encara que les accions se situïn ara a la mítica Roma —oh, la Fontana de Trevi!—, ara a París, ara a Polònia. Es veu que l'amor a primera vista no té futur, segons diuen en aquesta obra metateatral amb tocs còmics. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'CLAVELLS', AL TEATRE GOYA

Clavells. Autora: Emma Riverola. Direcció: Abel Folk

Intèrprets: Abel Folk i Sílvia Marsó. Teatre Goya, Barcelona

L'any 2024 (25 d'abril) es va commemorar el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal. A l'obra Clavells d'Emma Riverola (Barcelona, 1965), la Violeta, el Xavier i el Ramon eren estudiants quan  hi van participar. El Ramon i la Violeta han estat parella durant quaranta anys i ara ell ha mort. Xavier arriba per acompanyar la Violeta en el dol, al refugi de muntanya muntanya on viu. És un retrobament després de quaranta anys de perdre el contacte. Es fan retrets i confessions. Des de la frustació del present,  rememoren el seu idealisme i les esperances que covaven de joves. 

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.  

L'actor Abel Folk, que també dirigeix el muntatge, i l'actriu Sílvia Marsó interpreten els dos protagonistes que, en uns escassos vuitanta minuts, fan de la seva experiència vital un recorregut per la política i l'evolució democràtica dels últims cinquanta anys, no només pel que fa a la revolució portuguesa sinó a les altres democràcies veïnes. 8/10  

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'GALÍ. EL MESTRE INVISIBLE', AL MNAC

Francesc. D’A Galí, pintures Sala de la Cúpula
Palau Nacional. Museu Nacional d'Art de Catalunya

L'exposició Francesc d'A. Galí. El mestre invisible que presenta el Museu Nacional d'Art de Catalunya reivindica la petjada del qui no va voler deixar rastre. Pocs visitants saben el nom de l'autor de les impactants figures de la cúpula del Palau Nacional. Són obra de Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965)  i representen 35 figures al·legòriques de les Belles Arts, la Ciència, la Religió i la Terra. 

Galí pintant la cúpula del Palau Nacional

Galí va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, esdevenint el mestre de tota una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art —on es van formar Joan Miró o Llorens Artigas— i l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya.

En paral·lel a la seva dedicació pedagògica, va desenvolupar una fecunda trajectòria artística com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. La seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda. Malgrat els seus mèrits, Galí va optar per jugar un rol invisible: no es va considerar artista, va treballar a l’ombra dels seus deixebles i es va despreocupar del seu llegat. 

La Guerra civil va estroncar la trajectòria de Galí. Com a Director General de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museo del Prado fins a la frontera, el 1938, i també ell es va veure forçat a emprendre l’exili, que va passar durant deu anys a Londres.

Aquesta mostra d'obres de Francesc d'A. Galí es podrà veure fins a mitjan setembre, però les pintures de la cúpula hi són sempre i valen per elles soles una nova visita al MNAC. 

PEL·LÍCULA 'VEUS DE LLIBERTAT'

Veus de llibertat [Waves]. Direcció: Jirí Mádl. 

Txèquia i Eslovàquia, 2024

Thriller històric ambientat durant la Primavera de Praga i la posterior invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia.  Els fotogrames integren imatges d'arxiu que entrellacen discursos polítics i drames personals. El relat se centra en un grup de periodistes de Ràdio Praga que ho arrisquen tot per proporcionar notícies independents enmig de la censura estatal i l'assetjament de la policia secreta. El 1968, es van atrevir a desafiar l'autoritari règim comunista i a cridar a la revolució davant la invasió soviètica. Un exemple de resistència. Tomáš haurà de protegir el seu germà revolucionari mentre desentranya una conspiració que marcarà un episodi crucial de la Guerra Freda a Europa. Filmin. 8/10

 

PEL·LÍCULA 'BOLÉRO'

Boléro. Direcció: Anne Fontaine. França 2024

París, en un clima artístic profundament fecund de final del segle XIX. El pianista virtuós i compositor basco-francès Maurice Ravel (1875-1937) no donava crèdit a les paraules d'Ida Rubinstein (1885-1960), una atrevida i sensual coreògrafa russa, quan el 1927 li va demanar que escrigués la música del seu proper ballet. Impressionat, Ravel no sabia on trobar la inspiració. El col·lapse va anar cedint quan va començar a pouar en els records i es va inspirar en els sorolls naturals i en els de la ciutat, sobretot en el fresseig repetitiu de la maquinària industrial. Va ser així, com en el seu zenit creatiu, va aconseguir Boléro, estrenada el 1928 i convertida de seguida en una de les peces més cèlebres del món. Ravel va morir als 60 anys d'edat, en una intervenció quirúrgica de cervell, després d'estar afectat durant quatre anys d'una malaltia neurològica que el va condemnar al silenci. 

La pel·lícula que dirigeix Anne Fontaine, amb l'actor Raphaël Personnaz com a protagonista, és un biopic elegant, el gruix del qual se circumscriu en l'època de creació de l'obra amb què el compositor ha passat a la història de la música (El Boléro, de Ravel sona cada quart d'hora en alguna part del món), tot i que compta amb un catàleg de vuitanta-sis obres originals i vint-i-cinc d'adaptades. Filmin 9/10 

 

EL FOTOPERIODISTA JOAN ANDREU PUIG FARRAN, AL KBR

© Joan Andreu Puig Farran
Atleta al club FAEGE, Barcelona, 1930-1936
Arxiu família Puig Farran

 

Exposició Joan Andreu Puig Farran. La dècada convulsa  (1929-1939)

 

El Centre de Fotografia KBR de la Fundació MAPFRE presenta per primera vegada l’obra de Joan Andreu Puig Farran (Lleida, 1904 - Barcelona, 1982), pioner del fotoperiodisme a Catalunya. Entre 1929 i 1939, va capturar amb sensibilitat els canvis socials i polítics de la Segona República i la Guerra Civil des de l’àmbit republicà. Exiliat després del conflicte, la seva obra ha quedat inèdita fins ara. 

Cronista entre l'Exposició Internacionl de Barcelona el 1929 fins al final de la Guerra civil espanyola, va subministrar milers d'instantànies que ajuden a entendre aquella vida ciutadana tensa i plural. Són un testimoni gràfic de les tensions i contradiccions d'una societat de masses moderna que vol estar informada: un míting polític, l'escena d'un crim, els teatres del Paral·lel, una cursa automobilística, un partit de futbol o la vida de la Catalunya rural.

© Joan Andreu Puig Farran. Francesc Macià, amb la seva família.
Barcelona, febrer 1931. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

© Joan Andreu Puig Farran. Arribada del vaixell sovietic Ziryanin, 

port de Barcelona, 1936. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

Joan Andreu Puig Farran va ser un fotoperiodista molt actiu durant la Guerra civil als fronts republicans d'Aragó i a la conquesta de Mallorca, l'estiu del 36. El 4 d'agost de 1936 publicava en L’Instant una sèrie de fotografies: “Conquista de Huesca. Las baterías del capitán Medrano disparando sobre Siétamo”. Uns dies després va cobrir el desembarcament republicà a Mallorca. Les imatges es van publiqcar a  Última Hora (22-VIII) i a La Vanguardia (23-VIII). Va ingressar a l'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) i va treballar a La Humanitat com a reporter gràfic. 

© Joan Andreu Puig Farran. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

En acabar la guerra es va exiliar a França i va ser internat a diversos camps de concentració francesos i espanyols. El 1945 en tornar a Barcelona, va ser depurat i expulsat del fotoperiodisme pel franquisme.  Va enfocar la seva professió cap a la fotografia industrial i publicitària.

El 1952, associat amb el fotògraf Antoni Campañá, va crear el segell de Postales Color CYP, una empresa que creava i distribuïa milers d'imatges turístiques de Catalunya i d'arreu de l'Estat. Unes postals populars que tothom va fer servir entre els anys seixanta i setanta del segle passat, per enviar escrits al revers.  La producció de postals de color derivaria en l'edició de llibres turístics. 

 

DUES SÈRIES DE TEMA POLÍTIC ACTUAL

A l'ombra [Dans l'ombre]

Direcció: Pierre Schoeller i Guillaume Senez. 

França, 2024 

6 capítols d'hora. Filmin. 9/10 

 

Thriller polític sobre un frau electoral. Basat en el llibre de l'ex primer ministre francès Edouard Philippe, mà dreta d'Emmanuel Macron. 

Vuit mesos [Doktrinen] 

Direcció: Jens Jonsson, Johan Lundin. 

Suècia, 2023 

6 capítols de 44 min. Filmin. 8/10

La periodista Nina Wedén aconsegueix la primícia política del segle i es veu abocada a convertir-se en la secretària de premsa del recent nomenat ministre d'Afers Estrangers de Suècia, Jacob Weiss. Sense voler-ho es troba immersa en un entramat que amenaça la seguretat nacional. Basada en la novel·la Åtta månader, de Magnus Montelius (2019)

EXPOSICIÓ 'FORA DE MARC', AL CAIXAFORUM

L'exposició conjunta Fora de Marc, de Rineke Dijkstra i Philippe Parreno, consta de dues videoinstal·lacions que ofereixen una aproximació diferent i complementària a les pintures negres de Goya i a La ronda de nit de Rembrandt. S'hi explora el rol del públic i aprofundeix en els aspectes comuns entre totes dues obres, per descobrir com l’art contemporani ens permet pensar en qüestions del nostre món actual.

La fotògrafa neerlandesa Rineke Dijkstra a Night Watching (2019) enregistra els comentaris de diverses persones mentre observen La ronda de nit de Rembrandt, sense que el públic l'arribem a veure en cap imatge. Els comentaris són molt interessants i variats. Hi ha qui vincula aquesta pintura amb la seva pròpia vida o l’examina en el context històric de l’art. Unes estudiants intenten dilucidar si l’artista va pintar l’única dona del quadre amb el rostre de la seva dona, Saskia. Uns empresaris japonesos parlen del potencial d’aquesta obra d’art per al turisme. 

L'artista francès Philippe Parreno, a la pel·lícula immersiva La quinta del sordo (2021), recrea la casa de camp als afores de Madrid on Goya va crear les seves pintures negres. L'autor anomena el treball «pel·lícula de ciència-ficció» perquè l'espai ja no existeix. S’hi poden sentir els sons provinents de l’exterior i com crepita la flama amb què l’artista il·lumina les pintures.

 

Les dues videoinstal·lacions han estat incorporades recentment a la col·leció d'Art Contemporani de la Fundació «La Caixa». Exposició oberta fins al 26 d'octubre de 2025. 

 

TORRETES, DE TORRELLES DE LLOBREGAT

No podeu equivocar-vos;
l'olor us hi porta de dret.
Les tan famoses TORRETES,
les fan a cal FORNERET!

Hem encetat una capsa de galetes 'Torretes' de Torrelles de Llobregat i ens hem entretingut a llegir l'auca que inclou la capsa (Vegeu-la al final d'aquest apunt). Ah, l'auca!, crec que és una estratègia de distracció per tal que ens mengem les galetes assaborint-les a poc a poc, altrament, serien vistes i no vistes. Les 'Torretes' són galetes d'altíssima qualitat, cent per cent naturals, creades pels germans Farners Casas i  Miquel Casas, el forner del Forneret. La forma de la galeta és la reproducció d'una torre com les que porta l'escut del municipi. N'elaboren de diversos gustos i se'n poden trobar sempre, tret de les que porten xocolata, a l'estiu.
Un cop tingueu la vostra capsa, davant de la pastisseria —a la primera planta de ca la Cinta— hi podeu admirar la nodrida col·lecció de màquines de cinema Nic i màquines de retratar, propietat del pastisser Miquel Casas. Agraireu que us passi per davant la història de la fotografia i en reconeixereu les peces que han estat de la família i vostres en diverses èpoques i, entre una cosa i una altra, posposareu obrir la capsa de torretes i així us durarà una mica més el delit de tastar-les. Tot és cultura. 

Les galetes torretes del Forneret fan festa.
Les hem maridades amb cava Portell
de la Cooperativa de Sarral.

Cliqueu la imatge de l'auca per saber-ne més.

'WARE. DIBUIXAR ÉS PENSAR', al CCCB

#ChrisWareCCCB

Chris Ware, nom artístic de Franklin Christenson Ware (Omaha, Nebraska, 1967), és un dels narradors visuals més influents del segle XXI per la seva capacitat de renovar les formes.  La seva obra ha sortit dels mitjans impresos per arribar als circuits habituals de l'art, com ara l'exposició Ware. Dibuixar és pensar, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Hi presenta una selecció àmplia de la seva obra original de novel·les gràfiques, animacions, objectes i peces escultòriques. Les creacions d'aquest historietista enfoquen temes existencials amb profunditat explorant la memòria personal i col·lectiva. Els analistes del gènere l'han qualificat com a "poeta de la solitud contemporània, cronista del present fracturat de la societat nord-americana, arquitecte de la musicalitat gràfica, orfebre del temps narratiu."  Hem pogut comprovar que els treballs de Chris Ware estimulen la mirada i la reflexió encara que no l'hàgim llegit mai abans. Sortim de l'exposició amb una llista de títols seus imprescindibles. 

Exposició oberta fins al 9 de novembre de 2025 

SÈRIE 'MISS AUSTEN'

Miss Austen. Direcció: Aisling Walsh
Estats Units, 2025

La sèrie Miss Austen intenta respondre l'enigma de la desaparició de bona part de la correspondència de l'escriptora Jane Austen (Steventon, Hampshire, 1775 – Winchester, Hampshire, 1817). Les  cartes de Jane (interpretada per Patsy Ferran) van ser cremades per la seva germana Cassandra, (Synnøve Karlsen, de jove;  Keeley Hawes, d'adulta) segons especula Gill Hornby en el llibre del mateix títol en què es basa la sèrie.  El 1830, Cassandra acut en ajut de la seva amiga Isabella que està a punt de perdre la llar arran de la mort del seu pare. Però l'estada de Cassandra a la residència d'Isabella té un objetiu ocult: recuperar les cartes privades que Jane va enviar a la mare d'Isabella. Les cartes li recorden moments viscuts de jove al costat de seva germana i, alhora, li descobreixen aspectes que desconeixia, malgrat que les dues estaven molt unides.
Producció de la BBC. Movistar +. 4 capítols de 45 min.  9/10

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ, 50 ANYS

La Fundació Joan Miró de Barcelona commemora durant tot un any els 50 anys de la inauguració. Ho celebra amb una exposició que revisita mig segle d'activitat.  

La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró s'ha inaugurat amb una jornada de portes obertes a l'edifici projectat per l'arquitecte Josep Lluís Sert. A més de la visita a la col·lecció permanent ampliada amb peces d'altres museus i de particulars, hem gaudit d'una gran festa popular als terrats i als jardins. 

Les pintures i les escultures de Joan Miró vistes de prop no ens deixen indiferents per moltes vegades que les hàgim vistes. Cada ratlla, cada punt, cada massa de color situada en un espai, cada figura imaginada és el fruit de la reflexió profunda de l'artista. Impacten i emocionen. 

Avui, visitants de totes les edats d'aquí i d'arreu del món hem omplert les sales i els actes programats per celebrar el cinquantenari. La poesia tot just ha començat.

 

Documental: El secret de Miró (Fundació Joan Miró)

JOIES AMB FUSTES DEL MÓN, DE FRANCESC CORPAS

Anell i penjoll, amb fustes del món.
Autor: Francesc Corpas Gaudó

 

 

Francesc Corpas Gaudó (Santa Coloma de Cervelló, 1954), artista. Fotògraf d'art, joier, mestre ebenista...  Artesà que juga amb materials naturals i els converteix en joies d'art. No sé si pinta, però no em sorprendria que un dia ens mostrés algun llenç sortit del seu taller de Torrelles de Llobregat. Com totes les altres peces d'art seves ens el donarà a conèixer amb senzillesa i amb les galtes vermelles com fan els grans creadors que no es creuen que ho siguin.

Tinc el privilegi de gaudir de diverses obres d'art seves. Unes ens fan companyia (vegeu l'escultura Art amb fragància de vi de la col·lecció 'Dames'), d'altres són per al record (reportatges gràfics) i, ara, m'arriben dues peces d'art per lluir: un penjoll i un anell fets de fustes del món. 

Soc entusiasta de la finesa que aconsegueix extreure amb la combinació de fustes. Vegeu-ne la composició de les peces que encapçalen aquest apunt:

Anell: Llimoner, caoba, eben i zenc 

Penjoll: Perer amb una petita maragda encastada.

El dibuix de l'arbre de la vida que presideix el penjoll simbolitza la connexió entre tots els éssers vius, la saviesa, el creixement personal i la immortalitat. Segurament que els àngels existeixen i han acompanyat la mà —i el cap i el cor— de l'autor en l'exercici de precisió treballant aquestes peces menudes amb la serreta que té dècimes de gruix.

«Quan creus que tot està pensat, surt un artista com aquest que fa una cosa tan bonica com donar nom a l'arbre d'on surten les seves obres. I així individualitzar aquesta cosa tan genèrica que diem fusta.» Carme Andrade

Desitjo que per molts anys puguem gaudir de les creacions de Francesc Corpas amb fustes del món i altres materials orgànics. O amb tot allò que li inspiri (poesia) en cada moment.   

Per saber-ne més:

Francesc Corpas Gaudó, tocat per l'art

Reportatge fotogràfic a #MESTIMO, un regal excepcional

Reportatge gràcic de la performance Bombes de llavors.

Fotografia #dia17  Un anorac per a la Martina

'HANNIBAL', AL TEATRE NACIONAL

Hannibal. Autoria i direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. 

Sala Gran, TNC

La companyia del KVS de Brussel·les ofereix al Teatre Nacional de Catalunya Hannibal un espectacle multidisciplinari inspirat en l'òpera del segle XVII, Dido i Enees, de Henry Purcell. L'absurditat i la inutilitat de totes les guerres explicada per mitjà de música electrònica, música ètnica, cançons, coreografies, pintura en directe, projeccions... La trama connecta les guerres de tots els temps amb les tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC. També enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca (interpretat per Moha Amazian, actor vigatà, d'origen marroquí), que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica. Va travessar els Pirineus i els Alps —amb homes, cavalls i elefants— fins arribar a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores. Espectacle d'una vintena d'intèrprets que parlen en flamenc, francès, anglès i amazic (amb sobretitulat en català.) Un treball impactant en tots els sentits. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»  

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'EN L'AIRE COMMOGUT...', AL CCCB

Maqueta de 'Núvol i cadira', d'Antoni Tàpias
Oberta fins al 28 de setembre de 2025

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (agraïm aquest espai lluminós i ben refrigerat!) presenta una exposició refrescant En l'aire commogut..., una selecció personal del filòsof i historiador Georges Didi-Huberman. Parteix d'un vers del poema «Romance de la luna, luna», del Romancero gitano, de Federico García Lorca. El fil conductor fa referència al concepte del duende, és a dir,  a l’atmosfera emotiva que es genera entre l’observador i l’obra d’art observada: arrel, misteri i veritat.

La luna vino a la fragua
Con su polisón de nardos

El niño la mira, mira
El niño la está mirando

En el aire conmovido
Mueve la luna sus brazos

L'exposició explora de quina manera s’ha representat l’emoció en l’art. Una experiència poètica i crítica a través d’un recorregut de tres-centes obres de creadors clau de la cultura europea: Brecht,  Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Lorca, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Tàpias... Fotografies, pintures, escultures, pel·lícules, gravats, llibres, esbossos, poemes i músiques que mostren com les emocions es transmeten col·lectivament, des de la mirada imaginativa dels infants, passant per les emocions en el pensament, la cara, el gest, l’espai i el temps. La mostra es tanca amb una reflexió sobre la dimensió ètica i política de l’emoció.

En l’aire commogut… és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. 

PEL·LÍCULA 'THE OLD OAK'

El vell roure [The old oak]. Guió: Paul Laverty.
Direcció: Ken Loach. Regne Unit, 2023 

Des que van tancar les mines als anys vuitanta, The Old Oak és l'únic pub que queda en un poble depauperat del nord-est d'Anglaterra. La població ha anat minvant i ara hi ha moltes cases barates disponibles i els serveis socials hi instal·len famílies sirianes que fugen del seu país en guerra.

La migració obligatòria d'aquests ciutadans sirians dona peu a Ken Loach a una lliçó d'humanitat  a càrrec del protagonista T.J. Ballantyne (interpretat per Dave Turner), propietari d'un bar que cau de vell. Acull com pot  els refugiats i reivindica sense fer gaire soroll la solidaritat com a única esperança de sentir-se bé. Però el sentit de classe obrera de la gent senzilla que queda al poble s'ha deteriorat i quan arriben aquests forasters necessitats de tot, els aboquen els pitjors sentiments. La història que s'explica és tan real i lúcida que remet directament a les històries viscudes o conegudes de cada espectador. El desenllaç és precedible, però ens emociona i ens connecta a la nostra capacitat d'acció. 9/10

PEL·LÍCULA 'THE LOST KING'

The Lost Kig [El rei perdut]. Director: Stephen Frears 

Regne Unit, 2022

El cineasta Stephen Frears (Leicester, Anglaterra, 1941) explica la història de la descoberta el 2012 de la tomba del rei Ricard III sota d'un aparcament municipal de la seva ciutat nadiua. El rei  va morir el 1485, als 32 anys a la batalla Bosworth Field, prop de Leicester.  Oblidat durant segles, el que havia arribat de la vida del darrer rei de la Casa de York era a través de la tragèdia Ricard III (escrita vers l'any 1593), de William Shakespeare, que presenta el rei com a dèspota assedegat de poder.  

La pel·lícula The Lost King se centra en Philippa Langley, ricardiana i historiadora aficionada que va impulsar el projecte de recerca i exhumació de les restes del rei, malgrat les objeccions i les burles d'historiadors i acadèmics.  Els historiadors suposaven que quan l'església va ser enfonsada com a part del tancament dels monestirs pels Tudors, les restes de Ricard III havien estat llençades al riu.

Però Philippa Langley no va cedir a les pressions de deixar-ho estar, va recollir informació i treballava en un guió sobre el monarca quan va visitar el 2004 el lloc on havia estat l'església. En una de les places de pàrquing hi havia retolada la lletra R i va tenir una premonició. Es va posar en contacte amb els arqueòlegs de la Universitat de Leicester  els va animar a investigar el lloc. Va aconseguir gran part del finançament del projecte a través del crowdfunding. El 2013 les proves d'ADN van confirmar que eren del monarca. Vídeo de l'enterrament del rei Ricard III, a la catedral de Leicester, el 2014.

 

EL CACTUS ORQUÍDIA

Cactus orquídia (Epiphyllum)
Il·lustració: © Cori Bach 

El cactus orquídia o plomes de santa Teresa és una planta molt rústica que agraeix un conreu semblant a les orquídies —a l'interior, amb llum intensa; a l'exterior, en semiombra— i vaporitzacions sobre les tiges carnoses en temps càlid. Per estimular-ne el desenvolupament, es poden alternar els períodes de sequedat i l'adob incorporat a l'aigua de reg. Les pales segmentades d'aquest cactus formen enormes flors —blanques, vermelles—que no duren gaires dies. Es pot transplantar després de la floració i plantar-ne esqueixos a l'estiu. Creix molt lentament, però ofereix tot l'any les pales sanes i lluents i les flors que fa a la primavera són un regal.

PEL·LÍCULA 'LA LLAVOR DE LA FIGUERA SAGRADA'

La llavor de la figuera sagrada, de Mohammad Rasoulof
Alemanya, França, Iran, 2024

Iran, tardor de 2022. En un clima de corrupció política, Teheran es veu sacsejada per les revoltes als carrers i les escoles al crit de «Dona, vida i llibertat» Un jutge d'instrucció perd la pistola que el govern li havia lliurat per a mantenir la seva seguretat. En culpa la seva dona i les seves dues filles adolescents. Les sotmet en una atmosfera angoixant i de tracte ferotge. Cinema realista de denúncia. Filmincat. 9/10

Pel·lícula nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula Internacional.  

Sobre la simbologia del títol La llavor de la figuera sagrada: 

El cicle de la vida de la figuera de les pagodes (Ficus religiosa) és un arbre molt important en la religió budista. És un símbol de prosperitat, felicitat i llarga vida. Les seves llavors cauen sobre altres arbres, dins les femtes dels ocells. Les arrels aèries brollen i creixen fins a terra. Després les branques abracen l'arbre hoste i l'estrangulen. Finalment, la figuera sagrada se sosté sola. 

 

 

SÈRIE 'NO ROBARÀS'

Sèrie No robaràs. Direcció: Dylan River
Austràlia, 2024

En una comunitat del desert central australià, Robyn, una jove delinqüent aborigen, s'escapa d'un centre de detenció de menors. Per necessitat forma tàndem amb Gidge, un jove maldestre, fill d'un predicador. Junts roben el taxi d'una meretriu i fugen de la seva comunicat cap un viatge sense fre. Un recorregut esbojarrat de persecucions amb situacions perilloses explicades amb realisme. A banda dels dos adolescents protagonistes hi ha uns secundaris de luxe i una munió de personatges que es van trobant pel camí. Tots resulten molt atractius per la humanitat ben definida, de característiques conseqüents amb el marc físic inhòspit on viuen estancats. 8 episodis de 25 min.  8/10

'MESURES EXTRAORDINÀRIES', AL TEATRE BORRÀS

Mesures extraordinàries  

Autoria i direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso 

Teatre Borràs, Barcelona

El Teatre Borràs presenta Mesures extraordinàries, una comèdia costumista decantada cap a l'humor negre.  Parteix d'un fet real: el cost d'un enterrament i la cerimònia de comiat sobrepassa tota lògica. Ha mort sobtadament l'avi d'una família senzilla barcelonina. El fill (brodat per Francesc Ferrer) no troba finançament per l'enterrament i ho amaga a la matriarca (Mercè Arànega, poques intervencions, però brillants), que desitja un comiat digne acompanyada de familiars de fora que ja estan en camí. La neta (a la nostra sessió, interpretada per Mia Sala-Patau, efectiva i versemblant) proposa donar el cos de l'avi a la ciència. El joc dramàtic d'entrades i sortides de l'àvia que ignora la situació va desvestint el fill, progressivament i literal. Ho fa al mateix ritme que la trama es va tornant surrealista amb l'intent de trobar una solució per tal d'estalviar-se la caixa i l'enterrament al nínxol familiar. I, efectivament,  ho aconsegueixen amb "mesures extraordinàries". Els espectadors sabem per experiència què es el que es debat en aquesta història tendra que ens manté amb el somriure als llavis. Per no plorar. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY