EL PESSEBRE DEL MOLL, A L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

El Naixement dins d'un vagó de tren.
Associació de Pessebristes de Barcelona, 2024

L'Associació de Pessebristes de Barcelona ha presentat durant molts anys un pessebre temàtic diferent cada any al pati del Museu Frederic Marés. Una visita que hem gaudit, pel magnífic treball artesanal que cada any sorprèn amb nova ambientació i mil detalls. Enguany, el pesssebre de l'Associació s'ha instal·lat al Pati de Carruatges de l'Ajuntament de Barcelona. 

Figura Joan Salvat-Papasseit

El pessebre de 2024 és un gran diorama realista que té com a marc la façana marítima del moll de  Barcelona, en commemoració del centenari del poeta Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894 - 1924)), que hi va treballar i s'hi refereix al poema 'Nocturn per acordió'. 

Figures de treballadors del port a l'entorn d'un "foc d'estelles"

S'inspira en el tragí dels diferents oficis que convivien al Moll de la Fusta als anys vint del segle passat.  El Naixement es troba —tan discret, que pot passar-nos per alt, si ens trobem encaixonats dins de l'allau de visitants— en un vagó d'un tren de càrrega. A l'entorn hi ha gitanes, mossos d’esquadra i treballadors portuaris... Al fons, darrere d'una reixa, la comitiva dels Reis mags.

Les figures són de fusta i roba pintada, ideades pel pessebrista barceloní Manolo Trullàs i realitzades en un taller del nord d'Itàlia.  Un pessebre d'excepcional bellesa que l'ajuntament ha envoltat d'instal·lacions florals.  L'entrada és lliure, però cal anar-hi amb una bona càrrega de paciència perquè s'hi formen cues quilomètriques.

Nocturn per a acordió, Joan Salvat Papasseit

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
                    que és
                        guardar fusta al moll:
Però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
I dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
Sota els flandes
I els melis,
Sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
Sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
            què és
                    guardar fusta al moll:
Però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
Que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

            què és                         guardar fustes al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

Per saber-ne més:

SÈRIE 'HOTEL ADLON.UNA SAGA FAMILIAR'

Hotel Adlon. Una saga familiar.

Direcció: Uli Edel. Guió: Uli Edel i Rodica Döhnert

Alemanya, 2013

La història de l'hotel més famós d'Alemanya, situat davant de la Porta de Brandenburg de Berlín. S'hi entrecreuen biografies en diversos moments clau de les dues guerres mundials. A més d'aquesta sèrie, el majestuós hotel Adlon ha inspirat nombroses obres literàries i cinc pel·lícules. En aquest cas, es basa en les diverses generacions de la família Adlon propietària de l'hotel, que van des de les dificultats de finançament de la construcció, la inauguració el 1907 que el converteix en centre de la fastuositat de l'època, que a la sèrie només conforma el context i l'ambient, però no incideix en el nucli de la història familiar. Enfoca principalment les relacions personals marcades per l'amor i, sobretot, després de la Primera Guerra Mundial, pel nazisme puixant al qual uns s'adapten i d'altres en fugen, si poden. L'hotel va ser destruït el 1945 per un incendi, va ser enderrocat el 1984 i es va reinaugurar el 1997.  

3 episodis de 1:30 h Movisar + 9/10 

 

Hotel Adlon, 1945

Kempinski Adlon Hotel Berlin
Saló actual amb l'emblemàtica Font dels elefants

***

Vegeu una síntesi de la història de l'Hotel Adlon 

 

'DE MONTMARTRE A MONTPARNASSE', AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso. L’espera (Margot). 1901. Oli sobre cartró. MPB 4.271
'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914'
Museu Picasso, Barcelona

El Museu Picasso reuneix en una exposició de gran format obres d'una seixantena d'artistes catalans de tres generacions, que van viure i crear a París, des de l'eufòria de l’Exposició Universal de 1889 fins a l’esclat de la Gran Guerra el 1914, que ho va fer malbé tot. 

Els artistes catalans que van marxar a París estaven disposats a fer tot el que calgués per viure del seu art. Buscaven la llibertat i la modernitat que la ciutat els oferia. Quan els artistes joves hi arribaven, ja hi trobaven instal·lats l'anterior generació d'artistes, músics i escriptors catalans com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell i Pau Casals. 

El recorregut està organitzat en àmbits com L’arribada a París, l'enlluernament d'una vida nova, i Geografies de les arts, sobre els llocs sovintejats pels artistes. La ciutat espectacle es dedica als espectacles de circ i varietats que van captivar els artistes, i també pintures d'interiors de bordells. A l'àmbit Parisiennes hi ha representada una dona burgesa moderna que Ramon Casas va pintar primer i després molts altres artistes. A La Bohèmia hi ha retrats molt coneguts que expliquen com malvivia la generació de creadors que esdevindria la representant màxima de la cultura dels anys posteriors.

Exposició oberta fins al 29 de març de 2025

EVELÍ TORENT, AL MNAC

© Eveli Torent. Madame X (1904)

Col·lecció particular

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) recupera l'obra del pintor modernista Evelí Torent (Badalona, 1876- Barcelona, 1940), amb una mostra panoràmica de 200 obres la majoria inèdites, sobretot de treballs sobre paper, majoritàriament provinents de col·leccions privades. 

La trajectòria de Torent va desenvolupar-se a París entre el 1901 i el 1914, tot i que no es va desvincular del tot de Barcelona. Durant aquells anys va fer nombroses gitanes, que eren molt apreciades en el mercat  d'art francès. El 1910 Torent emprèn un viatge a l’Argentina, durant el qual va fer un retrat del músic Enric Morera, propietat del Museu de la Música, que és una de les seves obres mestres. I el 1914 es va traslladar a Nova York, on va romandre fins al 1921. A partir de 1922 fins a l'esclat de la Guerra civil, el pintor i la seva esposa, Consuelo Hernán, van organitzar performances artístiques a la seva residència d'Eivissa, on rebien visitants d'arreu. Torent, que era maçó, va morir el 1940, pocs mesos després de sortir de la Model, empresonat víctima de la llei per a la repressió de la maçoneria i el comunisme.
Fins ara l'obra d'Evelí Torent no ha tingut cap mena de difusió. Només alguns estudis recordaven Torent com un dels noms de la segona generació d’artistes modernistes i dels que van fer una exposició individual a Els Quatre Gats. També ha estat mencionat com un dels artistes amics de joventut de Pablo Picasso. Ara, la mostra del Museu Nacional d'Art de Catalunya situa l'obra de Torent en un lloc preeminent al costat de les obres dels grans artistes de la seva generació.

Exposició oberta fins al 16 de febrer de 2025

PEL·LÍCULA 'LA MUJER DEL PRESIDENTE'

La Mujer del Presidente [Bernadette]
Direcció: Léa Domenach. França, 2024

El títol original d'aquest biopic polític és Bernadette, però fora de França, segurament, el nom podia presentar confusions. La protagonista és l'exprimera dama de Franca, Bernadette Chirac (interpretada per Catherine Deneuve, un incentiu de la pel·lícula), una dona influent en l'èxit polític del seu marit Jacques, i que va passar de l'anonimat a ser una persona respectada i admirada pels francesos. Quan Bernadette va arribar a l'Elisi, havia remogut cel i terra a l'ombra per fer president el marit i suposava que en rebria el reconeixement. Però el marit i la filla l'aparten i la releguen a segon pla públic. No només perquè era una dona d'aspecte antiquat, sinó perquè deia les veritats sense filtre. Es rebel·la i es converteix en una figura mediàtica i reclama el seu lloc a la història. Filmin. 8/10

NADALA SENSE TÍTOL

 © Fina Veciana. S/T. 2024
Tècnica mixta sobre paper. 42 x 30 cm (+marc de cartó)

Mentiríem si diguéssim que tenim llibres pendents de lectura que expliquen guerres tan llunyanes que no ens en toca ni el ressò. A l'escalfor de casa, reunits en un banquet d'entremès, galets, gall dindi i postres dolces, a l'hora del brindis, un infant recitarà un poema que parla de l'alegria de les persones de bona voluntat. Somriures, aplaudiments i l'abraçada dels avis. La parella de l'altre pis del replà té ordre de desnonament. Tornaran de dinar en un menjador solidari i el plor del seu nadó retronarà al buc de l'escala. Serà el fons musical de la nostra nadala sobre un infant —nuet, nuet— nascut en una establia. Cantarem a ple pulmó per ofegar el plor del veí, però sabem que conté l'esperança de canviar el rumb del món. I que la pau no serà només fum, fum, fum...

'EL MISANTROP', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

El misantrop. A partir de Molière. Dramat: Sergi Pompermayer

Versificació: Pablo Macho Otero. Direcció: David Selvas

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Els textos clàssics són adaptables a moltes èpoques i contextos. La història del misantrop que va escriure Molière fa més de 350 anys, en aquesta versió del dramaturg Sergi Pompermayer, dirigida per David Selvas és el nom d'una discogràfica d'avui. L'Alceste (magnífic Pol López) continua sent el protagonista, un home de pensament lliure, sincer i recte en un món d'hipòcrites i de malvolences regides per les xarxes socials. Ho deixa tot per anar a viure en plena natura. Céliméne (Mireia Aixalà, l'excel·lència en versemblança) no el segueix. Amb la mirada d'avui, no pot continuar aparellada amb qui ha desconfiat del seu amor. L'obra s'ha reescrit de cap i de nou en llengua col·loquial i argot juvenil, versificada en alexandrins que els intèrprets diuen amb naturalitat.  Pablo Macho Otero, bravo!

Andreu Sotorra relaciona les versions que el teatre català ha obert en els darrers quaranta anys: «El 1982, el Teatre Lliure de Gràcia va recuperar la traducció de Joan Oliver "Pere Quart" amb direcció de Fabià Puigserver; el 1989, Josep Maria Flotats, instal·lat ja al Teatre Poliorama, hi va tornar, però amb una versió de Xavier Bru de Sala, cosa que, com era costum i esport nacional a l'època, va rebre el boicot de certs sectors que li retreien que no hagués aprofitat la que existia de Pere Quart i que, a més, hagués pagat la de Xavier Bru de Sala, aleshores amb càrrec institucional; l'any 2005, en els inicis del que seria La Perla 29 al Teatre La Biblioteca, Oriol Broggi va repetir amb un nou “misantrop”; i encara el 2011, el Teatre Nacional de Catalunya la va fer grossa amb una nova traducció de Sergi Belbel —entrat el nou segle ningú ja no trobava a faltar la traducció de Pere Quart—, dirigida en aquest cas pel francès George Lavaudant —ja havia passat també l'època de retreure als directors dels teatres públics catalans que posessin el plat a taula als directors de fora.»

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ "AGNÈS VARDA", AL CCCB

Exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar

Centre de Cultura Contemporània, Barcelona

Agnès Varda (Brussel·les, 1928 - París, 2019) va ser fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague. Va ser una de les poques dones directores de la seva generació. L’exposició recorre la vida, l’obra i les històries fascinants d’una creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític i social. Temàtiques que va abordar: el feminisme, l'activisme, l'ecologisme o la marginalitat. Va filmar més de quaranta pel·lícules, entre llargmetratges i curtmetratges i entre la ficció i el documental, i va treballar tant en el cinema analògic com en el digital. De gran, va crear instal·lacions artístiques per a museus. A l’exposició es reuneixen per primer cop a Catalunya quatre de les instal·lacions de Varda, a més d’una selecció de curtmetratges imprescindibles de la seva filmografia, que es poden visionar en sales de projecció dins l’espai expositiu.

L'exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar és una adaptació ampliada de la mostra «Viva Varda!», concebuda i produïda per la Cinémathèque française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris i la contribució de Rosalie Varda i Mathieu Demy.

Oberta fins al 8 de desembre 2024