 |
| Josep Sedó Oliach, al Museu de l'Avi, 2012 © Montse Francisco |
Ens ha deixat Josep Sedó, pagès duesaigüenc que ha superat els 90 anys estimant aquesta terra. La terra l'estirava, era la seva passió. La fotografia que encapçala aquest apunt és de fa dos anys. Anava mudat perquè estava a punt d'intervenir en un vídeo del Museu de l'avi on quaranta-sis ciutadans del poble explicaven un o diversos estris relacionats que coneixien bé. A Josep Sedó se li va encomanar que expliqués què s'enduia al tros per fer la cassola del dinar. A damunt del taulell hi tenia: un senalló d'espart, un càntir, una carmanyola, una cassola de fang i els trespeus, un plat de terrissa, una cullera de fusta, una ouera individual d'alumini, un saler fet de canya, un matrimoni (setrilleres d'oli i vinagre)...
 |
| Josep Sedó, 2011 |
Va explicar amb tot detall el sofregit, quan hi tirava l'aigua, les patates i
l'arròs i al final ho va rematar amb un ou esclafat. Aquest detall últim no
quadrava gaire, però va ser una llicència que ens va fer molta gràcia
perquè el Josep devia pensar que no havia parlat de l'ouera i que alguna cosa n'havia de dir. Una estona
abans, mentre preparàvem la gravació ens havia explicat que els pagesos s'emportaven l'ou dur per menjar-lo a mig matí o a mitja tarda per matar el cuc.
 |
| Ruc de cal Sedó, 2010 |
El 2011 encara anava a buscar lletsons per al seu ruquet blanc —el darrer del poble—, un animal que va tenir fins i tot quan ja no anava als trossos i que ell muntava enfilat en una cadira, sota la mirada esglaiada de les seves filles i néts.
La terra estira, és una passió. Gràcies Josep, per fer l'aforisme tan evident.