'VERNISSATGE', AL MALDÀ

Vernissatge. Autor: Václav Havel. Traducció: Monika Zgustová.
Direcció: Marilia Samper. El Maldà, Barcelona

Vernissatge, una peça breu del dramaturg txec Václav Havel, interpretada per Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart. Una parella —comunista benestant, al text original— rep la visita concertada d'un amic que es presenta amb un pom de flors que xoca d'entrada perquè no saben on col·locar-lo. Li han preparat un vernissatge en ocasió del redisseny del pis on viuen. Per la descripció que en fan al nouvingut ens adonem que els objectes nous que pengen a les parets i moblen la sala no tenen història, ni sentit pràctic. En l'amic busquen l'aprovació que arriba amb entusiasme escàs. Per torna, aboquen sobre el personatge una mirada egocèntrica, convençuts que tothom ha de ser perfecte com ells creuen que són.  Aviat la farsa fa aigües i posa de manifest la frustració de la parella amfitriona. Un text del 1975, vigent, que resisteix bé el pas del temps. Un clàssic contemporani. 9/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

ROSER AUQUÉ I CABRÉ, IN MEMORIAM

Recordaré la Roser Auqué i Cabré pel seu somriure a l'hora d'encarar les dificultats.  Tota la resta de llegat és important, però em quedo amb la mirada de dret, mig burleta, que feia marxar escuat qualsevol dimoni. Reusenca de naixença, barcelonina d'adopció i duesaigüenca d'ascendència, era  enginyera tècnica industrial i màster en Enginyeria i Gestió de les Energies Renovables, graduada a l'Escola d'Arts aplicades i oficis artístics de Barcelona 'La Llotja'.

A Duesaigües la vaig tractar, més enllà de les salutacions veïnals, arran dels seus primers treballs de pintura, que em van sorprendre pel delicat hiperrealisme gairebé fotogràfic. Vegeu l'apunt  Les aquarel·les tàctils de la Roser Auqué.  Més endavant, va deixar-se anar i, sense abandonar el realisme, va treballar la composició, va dibuixar i aprofundir noves tècniques sobre suports diversos i va ampliar la temàtica, al mateix temps que anava definint l'estil en cada nova peça (Vegeu l'apunt sobre l'exposició Moments de festa).

Vaig tenir la sort que llegís Un riu que creix de nit (publicada per l'Ajuntament de Duesaigües, 2014, i en edició digital),  novel·la d'aventures per a lectors més grans de deu anys,
i en fes un mural per a la presentació a l'Ateneu.
El dibuix de la Roser va passar a ser punt del llibre. Vegeu-ne el fragment que il·lustrava:

—Si l'obliguem a seguir-nos pot mossegar-nos. 
Decideixen deixar-lo en aquella banda, i tornar-lo a buscar l'endemà al matí, tan bon punt despunti l'alba. El gos no fa cap gest amb intenció de seguir-los quan passen a grans gambades per sobre de les pedres. 

L'aigua del rierol creix impetuosa per moments. 
—Que estrany! Si no ha plogut...

LENA PAÜLS. Un riu que creix de nit, cap. 6


Gràcies, Roser, per tot el que hem après de tu.

CONCERT TEATRALITZAT 'LA BOHÈMIA', A LA SECA

La bohèmia.  Dramatúrgia i direcció: Agustí Humet
Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona

Amb el concert teatralitzat La bohèmia hem viatjat a l'ambient de principis del segle XX, al mític Montmartre parisenc, amb artistes que malvivien del seu art i que ens han deixat unes cançons d'una  bellesa i sensibilitat extraordinàries. El conjunt és un espectacle de cançons franceses d'entreguerres traduïdes al català que sorgeix  d'un taller que va conduir Agustí Humet. «La vida es torna Rosa», «Padam, Padam», «Sota el cel de París», «La mala reputació», «El foraster», «La noia del metro», «La cançó dels vells amants», «Milord», «La bohèmia» Textos, músiques i interpretacions que coneixem de la mà de Léo Ferré, Edith Piaf, Georges Brassens, Georges Moustaki, Jacques Brel i Charles Aznavour, entre d'altres.

Bravo pels intèrprets Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela —que també fa de músic juntament amb l'acordionista Joan Muntada—. Admirables interpretacions musicals, que llueixen per elles mateixes, encaixonades en una escenografia poc suggerent. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LUCRECIA, UNA BRUIXA A BARCELONA

Una bruixa a Barcelona. Dramatúrgia: Edu Pericas
 i Lucrecia. Teatre Victòria, Barcelona

 Per a espectadors més grans de 3 anys.

Intèrprets: Lucrecia, Jofre Borràs, Tamara Ndong i Judith Endje.  Sí, Lucrecia és l'estrella, però comparteix protagonisme a l'escenari amb el drac del parc Güell —que manipula i dóna vida Jofre Borràs—, i dues joves actrius que interpreten Lucrecia de preadolescent i la germana. Excel·lents tots tres. Lucrecia ens explica amb una gràcia innata una suposada història personal. Entre cançó i cançó —enganxadisses totes, no necessàriament per a infants— diu que quan va arribar a Barcelona li van créixer trenetes de colors i va descobrir que tenia poders màgics. Però la gelosia cap a la seva nova germaneta va fer que es convertís en una bruixa dolenta que feia maldats als monuments de Barcelona. El Gat de Botero, de la Rambla del Raval, en versió vermella l'ajuda a reparar el paisatge urbà que havia malmès. Petons de xocolata per a la Cuba que la cantant i actriu porta al cor. Petons màgics de xocolata per a l'auditori. La calidesa feta espectacle. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»  

'NORA', A LA SALA ATRIUM

Nora. Basada en Casa de nines, d'Henrik Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona

La Sala Atrium de Barcelona programarà la veu de tres dones protagonistes de la dramatúrgia universal: Norma (Casa de nines, Ibsen), Júlia (La senyoreta Júlia, d'Strindberg) i Nina (La Gavina, Txèkhov). La primera d'aquesta programació que titulen 'Trilogia de la imperfecció' s'acaba d'estrenar: Nora, adaptada a l'actualitat. La Nora viu, avui tant com al segle XIX, en una gàbia d'or. Té un secret que en aquest moment de l'obra és a punt de descobrir-se: ha contret un crèdit per salvar el seu home d'una greu malaltia i ara un xantatgista (una dona, en aquesta versió) la posa entre l'espasa i la paret. L'home ho sabrà i reaccionarà denigrant Nora. L'he llegit i l'he vist diverses vegades, Casa de Nines, i sempre m'emociona el temperament de la protagonista. Aquesta posada en escena treu molt de rendiment a l'espai reduït de l'Atrium a base d'una càmeres que enfoquen en temps real espais que l'espectador no veu, com ara el lavabo o el rebedor de la casa. I Nora continua interpel·lant la Nora que hi ha en cadascuna de les espectadores, amb aquest text esplèndid, construït amb materials sensibles per als quals no passa el temps. 8/10

     

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra «Clip de Teatre»

'RHÜMIA', AL TEATRE LLIURE

Rhümia. Dramatúrgia: Rhum & Cia.  Direcció: M. Torras Mayneris. 
Teatre Lliure Gràcia, Barcelona

Avui les grades del Teatre Lliure de Gràcia són plenes d'infants, tot i que l'espectacle de pallassos Rhümia és per a adults. Segons quins esquetxos passen per la roba estesa de puntetes.  La resta, són acudits visuals blancs amb els quals tothom xala. Els actors i músics de Rhum & Cia són una troupe de pallasos musicals, tendres i poètics, com l'estimat i recordat Monti, pallasso a qui reten homenatge a cada sessió. Infants i adults hem deixat que aquesta colla ens seduís i ens fe volar en cada número. I hem volat, i tant. 9/10

  Llegiu-ne la crítia d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'GERONIMO STILTON', DIRIGIT PER LLUÍS DANÉS

Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia, d'Elisabetta Dami. 
Guió i llibret: Enric Llort. Compositor: Xavi Lloses. 
 Direcció: Lluís Danés.  Teatre Condal, Barcelona.

Per a espectadors més grans de 5 anys.

Segona versió de gran format a les cartelleres catalanes de les aventures de l'heroi literari de moda,  Geronimo Stilton, el ratolí  periodista i detectiu, amb el mateix guionista: Enric Llort. L'èxit de la primera, de la mà d'Àngel Llàcer i música de Manu Guix, fa preveure que aquesta posada en escena poètica de Lluís Danés també tindrà bona acollida. Geronimo és un personage honest, tant, que pot esdevenir un antiheroi, com succeeix en aquesta nova missió fora de Ratalona. D'entrada els espectadors sabem que el ratolí pendrà mal perquè la Reina de les Fades, l'amiga que, suposadament, li ha demanat ajuda ha estat suplantada per la germana, més dolenta que la tinya. Ens fa patir que no s'adoni del tracte que rep quan li mana aconseguir cadascun dels set objectes màgics. I els espectadors petits prou que l'avisen: «Mentidera, mentidera!», (una veïna plantada darrere meu ha deixat la veu a la meva orella) però hi cau una vegada i una altra perquè encara que el maltracti, un compromís és un compromís i s'ha de complir. La factura és excel·lent, però tot i així hem vist dimitir els més petits de cinc anys i més d'un progenitor. ¿Per què l'espectacle resulta un pèl feixuc? Potser vint cançons són massa —i de llargària considerable—, cosa que afecta l'agilitat del desenvolupament i la durada de l'espectacle (2 hores). 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'MOUSTACHE', AL TEATRE APOLO

Moustache. The London Music Hall Theatre és un espectacle que diríem que surt de les grans factories de Nova York o de Londres.  I no. Ha sorgit íntegrament d'aquí, de la coreògrafa i directora catalana Coco Comín, que aquest cop el presenta en espanyol (suposem per facilitar-ne la gira per on puguin compartir-la econòmicament). Tres dècades d'espectacles (1910-1930) d'un suposat local londinenc obert als homes de la classe obrera que duguessin bigoti.

 

El fil conductor dels números que assaja o posa en escena la companyia és la frustació del protagonista, el Pequeño Max, un còmic, ballarí i estrella del local que ha arribat a ser admirat per reis per les seves interpretacions, però no vol de cap manera ser-ne el bufó i que l'encasellin. Creu que pot interpretar Ricard III de Shakespeare, un text que s'ha après de cor, però no n'hi fa cas ningú. Uns números magníficament interpretats, composicions musicals originals, un vestuari esplèndid, una escenografia de les que fan caure la bava, música en directe i l'ànima en cada peça d'acabats artesanals, fan d'aquest espectacle una joia rara. Hi juga a favor l'energia i la complicitat entre tota la companyia. En sortim ballant claqué.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»