Reload. The Gospel Viu Choir. Idea i direcció: Moisès Sala. Teatre Condal,
Barcelona
Al Teatre Condal assistim a Reload, un concert de gospel de gran format, amb veus solistes d'extraordinària bellesa. Componen el cor català «The Gospel Viu Choir» un centenar de cantants que sota la direcció artística i musical de Moisès Sala, l'ànima del grup, han actuat en els millors escenaris del país. El cor es va fundar a Palafolls fa deu anys amb cantants de diferents comarques. Músics en directe i el ballarí de hip hop Samuel Faye il·lustren algunes peces. L'energia i sensibilitat amb què el director hipnotitza el cor i el públic fa que uns i altres ens hi impliquem a fons i la sessió acabi essent una experiència inoblidable. Bravo!, per la versió de l'Al·leluia que regalen de bis. Al·leluia la iniciativa 'Gospel sense fronteres'. Amb ànima d'infant. Yeah! Yeah! Yeah! Yeah! Yeah! Yeah! Yeah! 10/10
Després de quatre generacions, la família Delcor, propietaris de merceria La Selecta (Rambla de Catalunya, 109, de Barcelona) abaixen persianes. Com en un fons de museu patrimonial, als calaixos de La Selecta s'hi trobava de tot. Des que obrien hi havia cua de clientela fidel i de passavolants que sabien que allà hi trobarien el que no trobaven ja enlloc (per fer compres petites, diuen el propietaris). És estrany que no continuï funcionant, precisament ara que les generacions de dones joves, les escoles, els centres cívics s'han abocat a fer treballs manuals.
És una altra de les botigues emblemàtiques que desapareix i al seu lloc aviat hi deurà haver un comerç sense personalitat, una franquícia repetida fins a la sacietat de qualsevol firma de roba. La imatge comercial de Barcelona, ha canviat radicalment en els darrers deu anys. Les franquícies que trobem a tot el món, envaeixen les principals vies comercials i als carrers secundaris, abunden —una al costat de l'altra—tendes regentades per paquistanesos. Trista uniformització.
Enchanté! Idea: Companyia Divinas i Martí Torras. Direcció musical: Irene Ruiz. Sala Muntaner, Barcelona
A la Sala Muntaner, l'escenari de l'espectacle Enchanté! se separa de la platea amb un filferro empuat. Ens recorda les tanques que ara mateix es troben els refugiats que escapen de la barbàrie, supervivents a Grècia, a Macedònia. L'acció se situa a la Segona Guerra Mundial. L'Enchanté, és un cabaret parisenc regentat per tres artistes que han fugit del seu Berlín nadiu, escapant del nazisme. El 1940, viuen la invació de París per les tropes de Hitler. Les Divinas (les germanes Móra i Irene Ruiz) interpreten cançons dels anys vint i trenta del segle passat que ens remeten a icones potents com Joséphine Baker, Charles
Trenet o Marlene Dietrich. Un espectacle estrenat fa cinc anys, que torna a Barcelona ben consolidat per les polifacètiques Divinas, cantants, actrius, ballarines, performers... El número més celebrat continua essent la paròdia del nazisme en clau escatològica. Amb la comicitat, no obstant, distreuen l'amargor amb què viuen la circumstància del seu temps. 8/10
Sota la ciutat. Autor i director: Llàtzer Garcia. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona.
Una parella jove (modulades interpretacions de Muguet Franc i Oriol Casals) es culpen mútuament de l'estancament resignat en què han convertit la seva vida. Les opcions que es plantegen són separar-se o intentar d'aconseguir el somni que tenien quan es van conèixer. Fugen de la seva ciutat a la capital, on malviuen. Coneixen una artista plàstica multidisciplinar (Laura López, precisa) que els presenta la seva germana (Marta Aran, efectiva) i la parella (Albert Pérez, versemblant), un veterà director de teatre oblidat pel gremi. Després de coneixences hipòcrites i d'experiències intenses i frustrants, la parella protagonista admet la mediocritat. Són uns perdedors, però no tant, perquè s'adonen que es tenen l'un a l'altre. Reflexions agredolces sobre el món cultural que bandeja o enalteix indiscriminadament els creadors. 8/10
Enguany es commemora el 150è aniversari del naixement del pintor barceloní universal Ramon Casas. Amb motiu d'aquesta efemèride, s'organitzen activitats arreu del país que van des de mostres retrospectives, rutes i tallers, fins a estudis de l'obra. De fet, l'eix principal són set exposicions, la primera de les quals l’
és «Ramon Casas. La vida moderna», al Museu del Modernisme (C/ Balmes, 48, Barcelona). Casas copsa en les pintures i els dibuixos dels personatges que retrata l'esperit modern. La seva galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la
cultura i la política reflecteix la seva implicació en la
societat del seu temps. M'entusiasma l'obra de Ramon Casas i veure les obres originals és un plaer estètic que aquest Any Ramon Casas posarà a més a l'abast que mai.
La draga sense escates del conte, tal com s'havia previst,
ha comparegut al Centre Cívic Migjorn de Reus
per la celebració d'aquest Sant Jordi.
Centre Cívic Migjorn, 20-4. Conte La draga sense escates, parlant de respecte i tolerància
Amb l'auditori ple a vessar, he compartit la lectura amb lectors de diferents edats, representants d'entitats del barri i de diferents activitats del Centre Cívic Migjorn. A més, hi han intervingut una nena del poble on va comparèixer per primer cop la draga sense escates i cinc petits espontanis del públic per plantar llavors de l'arbre dels fanalets. Grans i petits que han vingut al centre cívic s'han implicat en el conte i han col·laborat a fer-lo emotiu. Moltes gràcies a tothom qui ho ha fet possible.
Vegeu-ne la crònica gràfica:
Lliurament d'espàrrecs màgics entre el públic.
Diu la draga: «Em menjaré un nen o una nena cada dia, fins que no en quedi cap. ¿M'heu entès bé?»
El poble i la draga estableixen un pacte de no agressió.
Per decisió de l'assemblea: la draga menjarà espàrrecs a totes hores.
Va sortir del bany de l'estany amb unes escates grans com plats.
Una festa amb coets. Sssst!, pum!, oooh!
Petits i grans han passat una bona estona amb les peripècies de la draga.
Plantada de llavors de l'arbre dels fanalets (un arbre que va socarrimar la draga quan va arribar al poble traient foc pels queixals)
Roses amb tiges de filferro empuat, corprenedora obra del pintor Pérez Oliván que agafa el títol d'un llibre de Manuel de
Pedrolo (Si són roses floriran, 1971). Són filferrats com els que troben al seu pas famílies senceres enllotades que fugen sense esma de les bombes i la destrucció del seu món. I em
vénen al cap els versos que tinc com a divisa en aquest blog:
La font d'argent té fang, punxes la rosa
W. Shakespeare, Sonets, XXXV
Casa Batlló. Sant Jordi 2016
Avui trobarem moltes parades de roses solidàries, entre les quals la de la Casa Batlló, mudada per a la celebració. S'hi vendran roses per la causa #ningudormintalcarrer, que gestiona la Fundació Arrels. Comprem-ne, tant és que no facin olor.
Les roses dolçament perfumades que tinc presents són les del jardí dels meus pares, roses de tots colors d'uns rosers de metre i mig plantats al caminal damunt del reg. De les que m'han regalat, en recordo la primera, vermella esclatant, tallada curta, engabiada dins d'una capsa de plàstic transparent. Me la van regalar avui fa cinquanta anys. Me la va regalar qui avui fa 42 anys que comparteixo (oficialment) vida i delers. Me n'han regalat moltes altres que m'han emocionat, en totes hi he trobat el tacte sedós, però en cap altra, el perfum condensat que vaig sentir en obrir aquella capseta.
Rosa 'draga sense escates'
Si algú estima una flor de la qual
n'existeix un exemplar en milions
i milions d'estrelles, amb això en
té prou per ser feliç quan se les mira. ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. El Petit Príncep
Ara les roses que es comercialitzen no fan olor i, si en fan, el trobem suspecte d'haver-hi estat afegit. La celebració pre Sant Jordi m'ha portat un roser amb una rosa blanca i diverses poncelles. Té punxes, esclar. Ho remarco perquè, enguany, el mercat de la flor tallada presenta com a novetat la rosa Explorer, sense punxes. De poc fiar. M'estimo més les roses els pètals de les quals es poden menjar perquè vol dir que són ecològiques, no han estat adobades ni tractades després de ser tallades.
Per un dia farem veure que no rellisquem amb el fang de la font ni ens punxen les tiges de les roses. Comencem la celebració amb la 'Cançó de la Rosa' del musical El Petit Príncep. Gràcies, Manu Guix, Marc Artigau i Àngel Llàcer. Gràcies, Elena Gadel. Que tinguem un bon Sant Jordi!
Durant una hora fem un recorregut per cent setanta-cinc anys de pintura universal. La proesa ha tingut lloc visitant l'exposició Impressionistes i moderns. Obres mestres de la Phillips Collection, al CaixaForum. La col·lecció que va inciar a Washington el crític d'art Duncan Phillips (1886-1966) celebra enguany el 95è aniversari i en motiu de l'efemètide ha organitzat una exposició que es podrà veure —a més de Barcelona— a Roma i a Madrid. Phillips confiava en l'instint per detectar el talent i les grans
promeses. Va ser el primer a adquirir obres de pintors desconeguts
aleshores com Pierre Bonnard o Georges Braque.
Interior amb cortina egípcia, de Matisse
Entre les 60 obres de 44 artistes, olis esplèndids com l’Autoretrat de Paul Cézanne, unes Ballarines a
la barra d’Edgar Degas, L’habitació blava de Pablo Picasso, el retrat de Modigliani a Elena Povolozky, el colorista Interior amb cortina egípcia, d'Henri Matisse.
Exposició oberta fins al 19 de juny. De franc per als clients de la Caixa
