Maig: almívars i confitures

(Parada de melaire a la Fira de Sant Ponç,
al carrer de l'Hospital de Barcelona.

Foto: © Paüls, 2010)

MAIG

Que els gossos descalcin parterres florits,
pot ser ben bé el naixement d'un odi.
Els voltants de casa s'omplen per un dia
d'almívars i confitures de préssecs, prunes, ametllons,
barrils de mel de romaní, d'espígol, de milflors;
se superposen en toies la farigola, l'esparnellac,
la marialluïsa i la flor de saüc.
Feixos de regalèssia esperen que els menuts descobreixin
alguna relació amb aquesta arrel i les barres negres
que venen a les tendetes de llepolies del barri.
Pel mig del carrer, veig la imatge de fusta d'un sant,
sobre un baiard amb rodes acomboiat per dues dones,
darrere un capellà, sotana i penó descolorits,
seguits de mitja dotzena de velles artròsiques.
La processó avança imperceptiblement, allargassada.
Un taxista toca el clàxon desesperat.
De sobte, cauen gotes i hi ha una dispersió general,
entre la resignació d'herbolaris, confiters i melaires,
que es disposen a protegir les parades amb plàstics.
Recullo de terra una ferradura rovellada
i em resguardo del plugim sota el balcó d'un xamfrà;
d'aquí a no res, les fulles tendres dels lledoners
faran la rateta als motoristes aturats als semàfors
i les olors covades per uns instants
reclamaran altre cop l'atenció del mosquer.
I, jo, mora ¿què hi faig, en aquesta cruïlla?

 © LENA PAÜLS

 Del poemari Temps de penyora. 

Premi Englantina Argent, als Jocs Florals de Barcelona, 2003. 

Puntaires i melaires

La rambla del Raval s'ha omplert de puntaires, aquest matí de Sant Ponç .

Davant de les parets centenàries de l'antic Hospital de la Santa Creu, una parada amb fruites confitades, caramels sense sucre, regalèsia, mel...


Els nous barcelonins que viuen al carrer de l'Hospital també han sortit a badar i a comprar a les parades de la fira de Sant Ponç.

Fotos: © Paüls, 2010

Primaris

© Duna Fotografia

Teatre Tantarantana, vespre de diumenge. Estem envoltats de mestres de secundària que, com nosaltres, han vingut a veure l'obra Primaris, una creació col·lectiva de la companyia La soga, a partir d'una idea del dramaturg i director Carles Mallol. El tema: violència a les aules de secundària. La pregunta: ¿qui en té la culpa? De moment, no sabem d'on arrenca la venjança dels alumnes d'aquest institut de ficció. Tota la classe fa campana i una de les alumnes ha posat una trampa per agredir la directora, que arriba baldada i sanguejant a la sala de professors. L'obra comença amb l'explicació del tema complement directe i preposició a, a càrrec del professor de català. A partir d'aquí anem coneixent les relacions que enxarxen els professors i el pare de l'alumna que capinateja l'atemptat contra el grup de mestres. En cap cas veiem els alumnes, però n'arriben a l'escenari l'horror del conflicte que ningú té suficient autoritat per resoldre. Unes interpretacions brillants fan que els personatges de Primaris siguin complexos, creïbles.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Penèlope

Foto: © Joan Sánchez

A la Sala Muntaner hi actua la pallassa Pepa Plana. Tant és quina obra hi representi. Hi anem per ella. Estimada Pepa-Penèlope. La pallassa Pepa Plana aquests dies fa de Penèlope. El seu Ulisses-Ramon se n'ha anat de casa. I ella refà amb fils, cinta mètrica i molta imaginació el mite homèric. Espera el guerrer que torni de les mil aventures i, mentrestant, enyora una carta d'amor (Estimada, estimada... ) i es busca distraccions a cop de màquina de cosir. Als fils que enquadren l'escena hi reconstrueix la guerra de Troia, la nau d'Ulisses, el cavall de Troia i la fogositat de Calipso que encaterina el seu Ulisses-Ramon. Pepa Plana compta amb un guió poc normatiu, sotmès a la seva expressivitat mímica, a la repetició d'accions, a les interjeccions a les quals ella dóna tota mena de sentits. Uns tocs de màgia poètics i efectius —assessorament de Mag Lari—, situats en el moment oportú, agombolen la pallassa en un recorregut delicat i sensual. La pallassa Pepa Plana per a adults, en estat pur.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Meravelles de l'Orient

No sabíem que aquest dissabte, el Teatre Regina, ens oferiria una sorpresa tan emocionant. Ens la proporciona la companyia Pa Sucat, de Valls, que va guanyar amb l'espectacle que hem vingut a veure, Meravelles d'Orient, el Concurs de Joglars de la Llegenda de Sant Jordi de Montblanc. És un magnífic espectacle de titellaires i de titelles. Teatre dins el teatre, amb moltes picades d'ullet al públic amb les pífies que fan els comediants ambulants. Els tres actors interpreten tres joglars medievals (un de musulmà, un soldat que ha participat a les Croades i un pastor mut) amb una caracterització tan versemblant que fins i tot diríem que en sentim la ferum i en veiem els polls. Sembla que la companyia es va documentar en els retrats costumistes de Brueghel el Vell, pintor flamenc del segle XVI.

Els joglars munten un teatrí de nyigui-nyogui i allí fan mans i mànigues per representar la història de la dama jove i bella que viu en un castell cobejada per cavallers malvats. En passa mil i una, fins i tot té un drac en una cova de les seves terres (esgarrifeu-vos amb les bafarades de foc que llença darrere de les cortines de sac del teatrí!) Per sort arriba un cavaller virtuós, anomenat Jordi, i l'allibera de tot mal. El relat es complementa amb el so d'un tambor i les cançons acompanyades de cornamusa i flauta de pastor. L'interès, doncs, se centra en el com més que no pas en el què. Un espectacle rodó, per a gaudi de tots els públics, a partir de 5 anys.

Llegiu una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Rínxols d'or i els 3 óssos

Migdia de dissabte. Anem al Guasch Teatre, a veure l'adaptació que Joan Guaski ha fet del conte Rínxols d'or, el relat moralitzant que tracta de l'evolució d'una nena asocial i egoista que se'n va de casa, es perd al bosc i fa cap a la cabana d'una família d'óssos. La posada en escena conté la fòrmula Guasch: guió acurat, cançons, dansa i participació de l'auditori. Aquesta vegada, però, la companyia hi ha afegit el regal material que la protagonista fa a sis persones del públic. Al meu entendre, el moment àlgid de la funció. La cosa va així:
Rínxols d'or camina afamada pel bosc. Troba sota un arbre un cistell amb croissants de xocolata que s'han deixat uns óssos. Se'n menja un i en llença mitja dotzena a la platea. Terrabastall entre el públic per descobrir qui han estat els afortunats. A l'escenari, els óssos troben el cistell sense els croissants. S'enrabien. ¿Investigaran qui se'ls ha menjat? La platea frisa. Uns perquè ja s'han cruspit els croissants que la Rínxols ha repartit. Els qui no han aconseguit cap croissant es deleixen, venjatius, per saber com resoldran l'assumpte els que se'ls han crupit. Per als adults no implicats en cap dels bàndols —com ara jo—, és el moment més trepidant de l'obra. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL DÉU DE LES COSES PETITES

Façana que conserva la retolació modernista 
d'una antiga farmàcia, al carrer Sant Pau de Barcelona. 
Foto: © Paüls, 2010

El recanvi de comerços que s'ha fet, en els darrers anys, en totes les ciutats de Catalunya es pot veure en aquesta fotografia. La façana encara conserva en bon estat els mosaics dels rètols de la farmàcia i del laboratori que hi havia. L'espai s'ha reconvertit en una de les múltiples botiguetes de telefonia mòbil que hi ha a qualsevol carrer —una a tocar de l'altra—, regida per una família de nous immigrants. La imatge dels rètols és una imatge marginada, el vestigi d'una estètica, o d'una civilització.

Potser és veritat que les coses poden canviar en un sol dia. Que unes poques dotzenes d'hores poden afectar la trajectòria de vides senceres. I que quan això passa, aquestes poques dotzenes d'hores, com les restes salvades d'una casa incendiada... el rellotge cremat, la fotografia carbonitzada, els mobles socarrats... s'han de fer ressuscitar de les ruïnes i se les ha d'examinar. Conservar. Explicar.

ARUNDHATI ROY. El déu de les coses petites.

A Joan Nolla Abelló, in memoriam

Avui enterren a Duesaigües Joan Nolla Abelló, de 86 anys. És el Joan N. de cal Trillana, informador d'una sèrie d'articles d'aquest blog. Tenia dotze anys quan va començar la guerra civil. Abans que conegués refugis, que patís gana i que corregués prop d'un polvorí que tenia a tocar de casa, havia jugat a la cluca, a patacons, a cavall fort, al fanalet per la Vinyeta del Senall (on ara tenim casa nostra i el jardí de llicorella.) En aquella edat ja anava a recollir redoltes i a esporgar verdugues. De gran, va emigrar per qüestions econòmiques, deia, a Veneçuela. I va tornar a casa. El conec de fa anys (també la seva esposa Maria Isabel), però, fins fa uns mesos, no ens havíem comunicat gaire més enllà de la cortesia comuna. Disfressava amb sorrudesa una amargor profunda, el Joan. Però jo l'he vist espurnejar de felicitat, parlant de les obres teatrals del seu fill Enric. He vist com li passaven tots els mals quan m'explicava formes de vida que avui només els pocs que queden de la seva generació coneixen i pocs poden explicar-les com ell, que desgranava els records amb concisió i fiabilitat documental, sense floritures.

Dec al Joan la majoria de les informacions dels articles sobre Duesaigües i sobre les feines del camp (vegeu Museu de l'avi: les eines del camp). La primera vegada que hi vaig parlar, llargament, va ser a la botiga de la Nati, sobre la campana de Duesaigües. ¿Quantes campanes havien despenjat els republicans per fondre-les i fer-ne municions de guerra? Amb una precisió esfereïdora, em va respondre preguntes com aquesta i em va obrir camins de recerca que jo desconeixia. Per exemple, sobre l'existència dels molins fariners (vegeu Museu de l'avi: l'era de batre) o sobre una plantació absolutament increïble en terrenys de secà: el vímet (vegeu  Museu de l'avi: el vímet).
Havíem quedat que m'explicaria el que sabia sobre l'eminent geògraf Pau Vila, que ell havia conegut a Caracas i que havia signat al costat de Pompeu Fabra el certificat de professora de català de la senyora Balbina, de qui també en podia dir alguna cosa. Em dolc del temps que he perdut sense fer-li preguntes, em dolc de les que han quedat per respondre.