Autora: Tina Vallès
Editorial: Proa (col·lecció: A tot vent), 2013
Tenia pendent de lectura El parèntesi més llarg de Tina Vallès (Barcelona, 1976) des de la primavera de l'any passat. Va obtenir el premi Mercè Rodoreda 2012, i ha estat una sorpresa per la singularitat de la veu narradora de cadascun dels dissets contes de què consta el recull. Aquest fet marca l'estil. D'entrada, Vallès domina la llengua amb seguretat i pot fer un ús juganer amb aquesta eina principal. Pel que fa al contingut, no caldria buscar-hi referents, perquè Vallès demostra abocar-hi prou entitat, però posada a trobar-n'hi, hi veig rastres ben païts de lectures múltiples. Tant és que les hagi interioritzat de primera mà o que li hagin arribat en destil·lacions diverses. El cas és que són relats realistes i, en aquest sentit, s'acosten a Rodoreda, al millor Monzó, a Moliner, a Solsona i a Pàmies i s'allunyen de Calders, Kafka, Maupassant. I de tots tenen un recorregut que t'atrapa i una resolució que et deixa amb la boca oberta. El jo narratiu s'evadeix de la rutina quotidiana imaginant una realitat paral·lela. En aquesta realitat de ficció dins de la ficció la veu narradora hi projecta les pors, les fragilitats i també la ironia i el sentit de l'humor aplicats a la pròpia veu. El parèntesi del títol és la metàfora del temps suspès que queda emparat entre els dos signes. El recull de contes El parèntesi més llarg ha estat un dels plaers d'aquest estiu. És d'aquells llibres amb l'autora del qual Holden Caulfield d'El vigilant del camp de sègol voldria parlar. Ara el poso a la relació de lectures per repetir.
El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis
de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que
el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et
vingui bé. No passa gaire sovint, però.
J. D. SALINGER. El vigilant del camp de sègol.
