Girafes, els avis

A la Sala Beckett no hi cap ningú més, aquest vespre de diumenge. S'hi representa Girafes, l'obra amb què el dramaturg Pau Miró tanca la trilogia, després de Búfals (els fills) i Lleons (els pares). La dedica als avis. Situa l'acció als anys cinquanta, en un piset del Raval barceloní. Hi retrata la misèria d'una família de classe treballadora, amb un rellogat que treballa de transformista. Hi ha el ressò de la guerra, encara. A la ràdio, el consultori de la senyora Helena Francis dóna consells degradants a les dones, afavorint l'educació sentimental anorreadora que tant agradava al règim. Mentre la dona ballava amb el rellotgat a l'espai que simula el terrat, m'ha semblat que veia Sophia Loren i Marcello Mastroiani a La jornada particular, d'Ettore Scola. Especialment agraïda és la invenció d'un club clandestí, "La polvera", on l'actor Albert Ausellé broda els esquetxos. Els espectadors sortim del teatre parlant del guió realista que ens recorda d'on venim, de com érem no fa pas gaire i de les actuacions versemblants que el mateix autor ha dirigit.

Circ Cric, a la pista

L'ànima del Circ Cric és la voluntat vital de dues persones: Jaume Mateu (el pallasso Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (la pallassa blanca senyoreta Titat). Amb la direcció escènica del Blai, la tècnica pel Roc i l'assistència de la Luara, fills de la parella, avui han celebrat 35 anys de Circ Cric a la carpa que han instal·lat a la plaça Margarida Xirgu, davant de l'Espai Lliure. L'espectacle es titula Els racons de la memòria. Hi hem vist, altra vegada en directe, com el Jaume es converteix —amb maquillatge i nas vermell— en Tortell Poltrona; hem vist els seus números històrics: el micròfon, la puça, la bomba, el clavell, les cadires (no tantes com fa vint anys, però déu-n'hi-do.) Hi hem vist el joc dialèctic ara dolç, ara malhumorat entre la Titat i el pallasso desastre. Els qui n'hem seguit l'evolució els retrobem ara més savis i més ben acompanyats. Vénen de passar l'estiu a la carpa de Sant Esteve de Palautordera i d'actuar al Congo (en un lloc fronterer amb Rwanda) amb Pallassos Sense Fronteres. Tornen amb la seva orquestra i amb un conjunt rodó d'artistes. Destaco els exercicis de la bàscula coreana i el trepidant número final de la passada de la mort al trapezi volant. Aquesta tarda, a la festa d'aniversari, només hi havia amics, premsa i col·legues de professió amb tota la fillada menuda. Com a comiat, les grades de la carpa ens tornàvem pista i cantàvem i ballàvem, iaiaiaià, ià, iaia...

La Rateta Presumida

Avui matinal de dissabte d'estrena al Guasch Teatre. Els espectadors són pares i mares joves i criatures a partir d'un any fins a deu, a tot estirar. Tots han arribat disposats a picar de mans i a implicar-se des del primer moment en el conte que els explicaran. A l'escenari hi ha tres prismes regulars rectes on hi ha pintada la façana d'una casa."És la casa de la Rateta Presumida", m'anuncia un espectador de davant meu que encara porta calces impermeables. A la meva esquerra una espectadora es queixa perquè un pare que té davant "m'ho tapa tot." El pare al·ludit ho sent, replega la canalla i corren tres butaques enllà. Solucionat. S'apaguen els llums. L'espectacle és digne. Els dos actors i les dues actrius actuen amb energia; canten i ballen força bé. La versió que presenten no té res d'ensucrada. Els pretendents volen casar-se amb la Rateta per aprofitar-se'n. En aquest cas, el Gall, el Ruc, el Porc no amaguen les males intencions i són foragitats amb aplaudiments. Ara bé, l'entrada triomfal a escena del Gat seductor enerva l'auditori. Els petits avisen a crits la Rateta que no s'hi emboliqui, que ells saben del cert que el Gat no és aigua clara. A la primera mossegada, no s'estan d'amonestar-la "Ho veus?" "Ja t'ho havia dit!", "Tonta!" "Gat, no", "Els gats sempre es mengen les ratetes", etc. Ara, l'espectacle és a la platea.

Verdaguer, alternatiu

"Digui una data, sisplau. Sí, vostè, vostè mateixa", demana l'actor Rubén Ametllé, gairebé com a presentació a la funció d'El cel (un oratori per a Jacint Verdaguer). I, a continuació, llegeix el poema del dietari Roser de tot l'any corresponent a la data que li ha dit l'espectadora. L'espectacle arriba a l'Espai Lliure amb un guió signat pel poeta Narcís Comadira i amb la direcció de Xavier Albertí. Vol ser, em sembla, una aproximació a l'home adolorit per l'abandó dels que el van protegir. Verdaguer es troba al llit de mort, a Vil·la Joana de Vallvidrera. Allí repassa, en una mena de desgavell oníric, vida i versos. No hi ha, doncs, un recorregut biogràfic lineal; però, en tot cas, sí que hi ha un motiu que recorre l'obra, que és el conflicte que suposa per a Verdaguer la renúncia carnal i la llosa de la religió. Comadira i Albertí donen a l'espectacle el to esqueixat típic dels exercicis d'improvisació actoral. Però, quan els actors diuen entre dents qualsevol poema de Verdaguer, el talent de la llengua s'imposa en aquest espai minúscul a tocar dels espectadors i es bada davant dels nostres sentits com una "magnòlia immensa", poderosa.

CIRC RESSUSCITAT

El Teatre Victòria obre temporada amb un espectacle de circ: "Circo de los Horrores." Circ per a adults, que entusiasma també els adolescents. La tesi de l'espectacle és basa en la constatació que el circ és mort i aquí el ressusciten. La nit d'estrena (1-X-2009), tot de personatges extrets del cinema i de la literatura fantàstica poblen el hall i la platea. Hi ha la nòvia cadàver, el penjat (interceptant des de l'amfiteatre el passadís), el geperut Quasimodo, la nena de l'exorcista xisclant, un boig amb camisa de força dins d'una gàbia, una mòmia, un faune... "Tots som morts", diu el vampir mestre de cerimònies, el magnífic clown Suso de Silva. Els números de circ clàssics beuen d'aquesta estètica, tant pel vestuari, per l'escenografia, la banda sonora, com per la teatralitat. Però només és l'embolcall per presentar uns números de factura excel.lent: una contorsionista, un llençador de ganivets i la seva parella, (en un mena de coreografia de registre sadomasoquista), uns acròbates, una funàmbula malabarista, una doma de cavall, unes trapezistes a les cintes. Els números de pallassos protagonistats per Suso i el públic "voluntari" donen unitat al conjunt. El contrapunt d'innocència malèvola el dóna una nena de set anys, la filla de Suso. Juga a pilota amb el cap tallat de la seva mare, fa d'escapista i diu el text amb convenciment. Un espectacle contundent, que val més veure a partir de la fila set.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Urtain, mite de la boxa

El dia que vam assistir (5.IX.2009) a la representació d'Urtain, al Teatre Romea no funcionava la refrigeració. Per tant, al fum que envaïa el ring que hi havia enmig de la platea s'hi havia d'afegir una calda xafogosa. Tot plegat, envoltava d'un ambient encara més real la crònica històrica, el combat turmentat que protagonitzava un esplèndid Roberto Álamo a escena. ¿Qui era Urtain? Un boxejador. Un poca-pena que a finals dels anys seixanta i a principis del setanta va triomfar en el món de la boxa i va protagonitzar diversos anuncis ("Soberano es cosa de hombres", per exemple.) El franquisme el va utilitzar com a símbol del mascle ibèric que podia sortir de la pobresa a cops de puny. Remarco l'interessant treball d'hemeroteca del dramaturg Juan Cavestany, ja que no disposava de cap biografia sobre aquest mite. La trancisió política havia deixat de banda Urtain. Es va anar minant per l'alcohol, l'oblit i la falta de recursos. Es va suïcidar a les envistes dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Nixon & Frost, la fi de la innocència

Les interpretacions que fan Lluís Marco i Joan Carreras a Nixon & Frost és d'aquelles que marquen currículum. La peça teatral que protagonitzen al Teatre Lliure és la revisió de les quatre entrevistes televisives en què un president desbancat (Richard Nixon) i un agosarat i jove periodista en el zenit de la seva carrera (David Frost) van mesurar les seves forces. Frost va aconseguir que Nixon confessés i demanés perdó públicament per la seva participació en l'ocultament de proves de l'anomenat cas Watergate. El 1974 Nixon havia estat acusat d'obstrucció a la justícia. No havia admès cap culpa. Havia dimitit del seu càrrec de president dels EUA abans de la cloenda del procés. Gerald Fort, que era del partit republicà com Nixon, l'havia indultat. Les famoses entrevistes es van produir tres anys després d'haver renunciat al càrrec. Nixon & Frost és un espectacle de gran format, elegant i sobri. A banda dels primers actors, em van agradar en especial les dissertacions d'indignació continguda que fa l'actor Andreu Benito i la presència escènica de l'actriu Chantal Aimée.

Vianant anònim en crisi

Som a la plaça de la Universitat direcció ronda Sant Antoni. Anem darrere d'un home de mitjana edat, ben vestit, que duu un portafolis de pell de color negre a la mà dreta. S'atura davant d'una cabina telefònica. Però no agafa l'auricular. Amb la mà esquerra furga en el dipòsit del canvi i, després, s'ajup a la gatzoneta. Passa la mà esquerra plana per sota l'espai que hi ha entre l'estructura de la cabina i el terra. Deu haver perdut alguna cosa, ens diem. La mà li ha quedat negra de brutícia i la manté al llarg del cos, procurant que no li toqui el pantaló. S'acosta a una altra cabina i fa el mateix. Sembla que hi ha trobat una moneda. Se la mira i, amb dos dits bruts, la introdueix al portafolis per l'obertura de la manxa, com si es tractés una guardiola. De mica en mica s'omple la pica.