 |
| Vegeu extracte de la contracoberta a Arola Editors, clicant la coberta |
 | |
| Victòria Rodrigo a la presentació del llibre a la Setmana de Llibre en Català Foto: ©Yolanda Ruiz |
D'entrada he de confessar que he llegit el llibre en un viatge en tren de Reus a Barcelona, en una hora i mitja, sense pressa. És un assaig, sí, però tant la redacció expositiva com la distribució de materials —lletra petita que amplia el relat principal, i que auguro que llegireu també amb avidesa— fa que sigui un text de divulgació cultural i de contingut cívic sense que, segurament, l'autora s'ho hagi proposat.
Tot just començar a llegir la presentació, el lector llec en el tema, com jo, hi quedarà atrapat i s'inquietarà de sobte per un tema que no preveia que entrés en el seu cúmul d'interessos. Es preguntarà, ¿com és que no sabia res d'aquests tresors que hi ha més o menys amagats a onze biblioteques públiques de Catalunya?
En primer lloc, Victòria Rodrigo ens serveix la definició de 'patrimoni bibliogràfic', una definició establerta per llei. I ens fa imaginar catedrals bibliogràfiques, totxos il·luminats bellament, tresors desats sota pany i clau. I aquí comença el treball d'investigació pròpiament dit de l'autora que respon a una tríada de preguntes als responsables de les onze biblioteques escollides, que vindrien a ser si fa no fa: ¿quina tipologia de llibres tenim a la cambra fosca de cada biblioteca (¿qui som?) ¿com hi han arribat? (¿d'on venim?) i ¿com difon cadascuna d'aquestes biblioteques aquest patrimoni? (¿on anem?). El panorama és divers i apassionant. En conjunt, diríem que cadascuna té els tresors que té (en conformen l'ADN, diu Rodrigo) i fa el que pot per mostrar-los enmig del tràfec diari de la biblioteca. I pot poc.
Intueixo que urgeix una estratègia comuna que sobrepassi la voluntat de la direcció de cada biblioteca. El llibre de Rodrigo pot contribuir a desvetllar qui en tingui responsabilitats. A veure.