A l'Araceli Segarra (Lleida, 1970) se la coneix sobretot com a alpinista, però en realitat és una dona
polifacètica, sense ínfules, quan comparteix el que ella vol de les
seves experiències. De les que ha gaudit
i dels que li han deixat solcs profunds. L'any 1996 va ser la primera dona de l'Estat espanyol a coronar
el cim de l'Everest, tot rodant un documental amb càmeres IMAX, després de formar part del rescat de la tragèdia més gran de la
historia del cim més alt del món, on van morir tretze persones.
En el llibre que acaba de publicar, Ni tan alt ni tan difícil, els lectors hi descobrim una dona sàvia. L'Araceli no té res a veure amb la superficialitat. Ha elaborat el text a foc lent. Parteix de l'expedició al sostre de la terra i de la seva faceta d'alpinista i relata les experiències personals en aquest camp. Ventila les grans emocions amb la profunditat d'una frase. Hi reflexiona sobre la realitat privada i del grup i explica com va encarar els moments difícils i com els va superar a través del pensament positiu. Hi fa una combinació equilibrada d'acció i reflexió, en un format d'entrenament personal. És un llibre dens de contingut, que demana una lectura distesa, sense presses. No crec que cap lector que no sigui alpinista es llanci a practicar esports de muntanya després de llegir aquest llibre, però hi aprendrà aspectes de la gestió de recursos personals, amb exemples vius, cosa que el fa recomanable per a tot tipus de lector adult.
Podria escriure en majúscules, a l'altura dels seus mèrits,
i posar música de fons. Podria fer-ho, però no ho fa.
La seva narració és més sincera, més íntima, més
"normal". I, a més, de tant en tant s'atura per treure
petites/grans conclusions que valen més que
deu llibres d'autoajuda plegats.
ANDREU BUENAFUENTE. Pròleg a Ni tan alt ni tan difícil