SÈRIE 'BIG BOYS'

Big Boys. Direcció: Jack Rooke i Jim Archer
Regne Unit, 2022

Autobiografia amb to de comèdia creada per Jack Rooke. Es tracta d’una història d’amistat entre dos nois suposadament oposats. Guió sense divagar, sobre el pas de la vida al redòs familiar a la vida independent. Un dels protagonistes (Dylan Llewellyn), un noi de 19 anys homosexual que s’enfronta a la vida universitària —de disbauxa i drogues— després d'estar tancat un any a casa recuperant-se del dol per la mort del seu pare. Coincideix a l'habitació amb Danny (Jonathan Pointing) de 25 anys i tòpicament masculí. Neix una estreta amistat que valoren tant l'un com l'altre.  Situacions que pretenen ser humorístiques, però que posen de manifest que els acudits es basen, sobretot, en la llengua i la cultura que comparteixen emissor i receptor. Tres temporades, dotze episodis de 25 min. 7/10

SULFAT DE FERRO AL JARDÍ

Sulfat de ferro. © Paüls

Fa vint-i-dos anys que al rebost del Refugi de la Vinyeta hi ha mitja coixinera de sulfat de ferro (grumolls sòlids cristal·lí verdós) i un ratllador per convertir-lo en sal. Cada primavera el meu pare n'espargia al nostre jardí de llicorella, a un pam de la planta —cep, taronger, ametller, perera, avellaner— i  al vespre s'havia de regar amb abundància perquè fes l'efecte. 

No hi ha cap indicació d'ús i em dolc de no haver après quina funció hi feia al nostre terreny pedregós i pobre de nutrients. Me n'informo i veig que, a més d'augmentar la capacitat de retenció d'aigua, és jungicida, fertilitzant (reforça, endureix i saneja tota mena de plantes) i desinfectant. També es pot aplicar diluït amb l'aigua de reg en una proporció de tres grams per litre.

I, a més, és el causant d'un altre efecte que agraeixo: fa fugir gats i gossos. El sulfat de ferro és una joia.

'UN MENÚ TANCAT', A LA VILLARROEL

Un menú tancat. Autor: Jordi Casanovas

Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona

Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Un tàndem esclatant que es posa a la pell de tres amics de tota la vida que es troben habitualment per sopar a la cuina del restaurant de dues estrelles Michelin d'un dels amics. Aquesta vegada l'amic cuiner els prepara un menú especial i va burxant els altres dos amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar. Amb el format de comèdia gastronòmica de regust agredolç, cada amic va desgranant els greuges que hi ha darrere de l'amistat que ha perdurat al llarg dels anys. No preveien que els plats del menú els portarien records de persones i d'instants de la biografia compartida. S'adonen que cap dels tres sap res de les profunditats dels altres.  Els homes també ploren, però tenen aversió a mostrar-se als altres. Ho diu el cuiner, que li agradaria saber plorar (i perquè una llàgrima també es pot deconstruir.) Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LA ROSA DE PITIMINÍ

Roses de pitiminí. Dibuix: © Cori Bach

A les floristeries, sobretot per sant Jordi, es troben moltes varietats de rosers pitiminí de flor de diversos colors. Són plantes preferiblement d'exterior, entre sol i semiobra on fan una floració abundant, tant en torreta com directament a terra (Vegeu, al final d'aquest apunt, la foto del roser en què s'inspira el dibuix.) També poden viure en un interior airejat, però en aquest cas les flors seran de colors pàl·lids. La terra de la torreta s'ha d'estar sempre humida, procurant que no quedi aigua sobrera al plat, cosa que podria podrir les llavors o formar-s'hi el fong oïdium. 

És una planta exigent pel que fa a l'adob. Es pot afegir a l'aigua de reg un fertilitzant líquid. L'afecten l'oïdi i el mildiu. Per protegir les fulles es poden prendre mesures preventives aplicant periòdicament un fungicida. Si el roser ha perdut el bon aspecte, després de la floració, cap al novembre,  fer-hi una poda radical. Al nostre jardí de licorella no duren més d'una temporada, segurament, a causa de la temperatura ambiental que a l'hivern baixa més de 15°C i a l'estiu supera els 21°C. 

El delicat dibuix que encapçala aquest apunt és de la mestra i artista plàstica Cori Bach, inspirat en aquest esponerós roser de pitiminí de la fotografia. Plantat directament a terra fa molts anys, és un arbust sa i molt productiu, amb poncelles que s'obren en una rosa de pètals embullats i duradors, de molt bona olor.

 

Ara per ara no sé amb seguretat el nom d'aquesta varietat de roser. Algunes de les varietats més populars que es comercialitzen són: Cafè ole (flors de color taronja, molt perfumades); Candle Light (flors de color rosa); Chilly Clementine (flors de diversos colors); Orange Meillandina (flors de color taronja); Perla de Montserrat (flors de color rosa.)

'LA CRIATURA DEL DR. FRANKENSTEIN', A LA SALA ATRIUM

La Criatura del Dr. Frankenstein

Autor i director: José Sanchis Sinisterra

Sala Atrium. Barcelona

La Criatura del Dr. Frankenstein és un monòleg inèdit del dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940), que també el dirigeix. L'actor barceloní Ferran Audí es posa a la pell de la Criatura i en fa una creació austera i digna. El protagonista s'adreça als membres d'una acadèmia  i justifica els motius pels quals creu que es mereix ser admès com a ésser humà, sense estigmes.  L'estil expositiu de la conferència reivindicativa fa pensar en el simi de Kafka que l'autor txec va immortalitzar a Informe per a una acadèmia.  Aquí, la Criatura té sentiments i es mostra ressentida amb el seu creador, el Dr. Frankenstein, perquè no l'ha dotat de parella. Passa revista als crims comesos i assegura que la soledat no li ha representat mai cap problema, tot i que el que diu fa entendre ben bé el contrari. 

Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!» i, segurament, La Criatura del Dr. Frankenstein no serà una de les seves obres més celebrades, però mereix ser al catàleg de la millor producció de l'autor que ara aplegarà en deu volums. Enhorabona. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA BRAMA DEL CÉRVOL', AL TEATRE LLIURE

La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)

Dramatúrgia: Joan Yago. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica

Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver

A la tardor (des de mitjans de setembre a finals d'octubre), a la vall Fosca  del Pallars Jussà s'escolten els brams dels cérvols. És l'època de l'aparellament i els mascles competeixen amb els seus brams per conquerir les femelles. La companyia La Calòrica ha creat una història situada en aquest "marc incomparable" de les muntanyes de Boumort i en presenta un espectacle metateatral on conflueixen creeences i ideologies contemporànies. Convocats per l'associació cultural de la vall, es troben en un hostal un grup de professionals del teatre: ¿Un teatre polític pot aconseguir un món millor? Coincideixen amb una parella que no rutlla fina i dos especuladors immobiliaris.  I al bosc, amb dues joves barcelonines  entusiastes de les festes 'rave' il·legals. Amb tot aquest personal hi ha material per confegir un bon thriller. Els antecedents ja els sabem, només cal desenvolupar-lo. Un cadàver. O dos. I s'hi posen. S'hi posa la Calorica més genuïna. Bravo, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, a més dels convidats Oriol Casals i Mel Salvatierra. Amb tanta disbauxa el cérvol no ha trobat el moment de bramar, però si més no, algú l'ha vist. La resposta a la pregunta de si el teatre polític serveix per a res queda pendent.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LETICIA FEDUCHI, A LA SALA PARÉS

Leticia Feduchi.  Oli sobre taula
Sala Parés, espai 1 (carrer Petritxol, Barcelona)

La galeria d'art Sala Parés presenta una magnífica exposició de la pintora madrilenya Leticia Feduchi que, des del seu estudi al barri de Gràcia de Barcelona, recrea les textures i el colors que constitueixen les coses: objectes quotidians, tiges vegetals, fruita en bols senzills, drapejats..., en suports de dimensions considerables. Un conjunt de representacions lluminoses de la realitat que naveguen silencioses, directament sobre la imprimació, sense espai ni temps. Sense context.  Ressalten els dibuixos mig esbossats, pintats només en part "per tal de potenciar la corporeïtzació del motiu", diu l'autora. Exquisida.

Oberta fins al 26 de juny de 2025

NOU PASSEIG AL MOLL DE BARCELONA

Nou passeig al front marítim de Barcelona.
Fotos: © ASA

Baixant per la Rambla, al final a la dreta, al front marítim s'acaba d'obrir a la ciutadania un nou gran passeig a primera línia de mar. Es tracta del moll situat a la façana marítima oposada al Maremàgnum. Un espai de més de tretze mil metres quadrats que voreja el moll, amb jardineres, zones d'ombra i bancs. Des d'aquí s'embarcaven els catalans cap a Amèrica i fins al 2023 hi havia la terminal de creuers i els ferris de Baleària (ara al moll Adossat.) 

Nou passeig al moll. Des del World Trade Center
Fotos: © ASA

L'hem estrenat (dissabte 17 de maig, cap a les dotze del migdia) en un recorregut gairebé en solitari, com es pot veure a les fotos. «Els barcelonins i els forasters no trigaran a fer-se'l seu i a omplir-lo de vida.» Més aviat ho hagués dit. Avui (diumenge, 18, a la mateixa hora) no hi cabia ni una agulla. Els passejants hem hagut d'esquivar els que es torraven al sol estesos sobre tovalloles. No n'hem fet fotos. Hi tornarem.