AUCA DE SANT JORDI

Escultura de sant Jordi a la façana de Casa Amatller
Passeig de Gràcia, 41 - Barcelona

Al segle XIX, el moviment cultural de la Reinaixença va recollir i popularitzar la llegenda de Sant Jordi, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'un episodi romàntic i fantasiós, agraït de transmetre als infants, però sempre m'ha xocat que l'heroi aparegués tan tard. El drac ja s'havia cruspit unes quantes noies del poble ras, i ara, a falta d'altre material tendre, estava a punt d'empassar-se la princesa. El rei i la reina es depentinen, manen fer ventar les campanes, vinga... correm-hi tots. El virtuós cavaller s'enfronta al drac i el mata. El bé contra el mal. Tot en ordre. I no. No hi estic d'acord. En aquell poble no hi quedava cap altra mossa. La sang del drac és la sang de totes les criatures que el monstre s'havia menjat. La rosa vermella neix d'aquesta sang. ¿A qui havia d'oferir la rosa el cavaller, si no hi havia cap donzella viva? A la princesa. I conte contat...

A Catalunya la versió més popular explica que a Montblanc (Conca de Barberà) per amansir un drac que causava estralls al bestiar decideixen donar-li una persona per menjar, elegida entre tot el poble. Com qualsevol ciutanada, el nom de la filla del rei és al bombo. I també el del rei i el de la reina, suposo. Fins aquí sembla una versió políticament correcta. Aquesta és la versió que recullen els àlbums actuals adreçats als infants. Però, ai, surt elegida la princesa. I ja hi som! ¿Hauria actuat el cavaller, si l'elegit hagués estat qualsevol altre del veïnat?, ens preguntaríem si fóssim malpensats.
Em sembla que hauríem d'anar tendint a mantenir la versió antiga, perquè permetria un comentari de tipus social no reverencial (sigui quina sigui la monarquia!) molt interessant pel creixement de la canalla.

Vegeu L'auca de Sant Jordi 

Autor: Joan Vilamala

SÈRIE 'NORATS'

Norats. Direcció: Boni Bestard i Ferran Bex.

Disponible a ib3.org/norats

 

La sèrie Norats produïda per la IB3, Televisió de les Illes Balears, es basa en fets reals sobre el terror del bàndol colpista a l'illa de Mallorca i la capacitat de resistència antifeixista de la ciutadania. Els protagonistes, Honorat Trias (Rodo Gener) i el seu fill Jaume (Toni Gelabert), perseguits pels falangistes, s’amaguen a les muntanyes de la serra de Tramuntana quan esclata la Guerra civil. El que creuen que serà el seu refugi durant uns dies passa a ser de tretze anys. Mentre pare i fill sobreviuen empresonats entre espadats i boscos de l'illa, familiars i amics refan les seves vides. Inspirada en el llibre Els Norats (1936-1949), de l’historiador i escriptor Mateu Morro Marcé. Una obra que ja forma part dels arxius històrics que tracten la recuperació de la memòria històrica i, més enllà d’aquest marc sociohistòric, també és un relat de supervivència.

A més de Rodo Gener i Toni Gelabert que broden els papers principals, la sèrie compta amb la participació d'uns intèrprets excepcionals: Àlvar Triay, Toni Pons, Neus Cortés, Guillem Galmés i Miquel Àngel Torrens.

Quatre capítols de 45 min. 10/10

AGRELLA (OXALIS CORNICULATA L.)

Agrella. Al jardí de llicorella. Fotos: © Paüls

NOMS: Agrella, Pa de cucut, Al·leluia, Lújula. Castellà: Acederilla, Acetosa, Aleluya, Pan de cuco, Farfala, Vinagrera. Gallego: Azedinha. Èuscara: Mingotsa. Portuguès: Erva-azeda-de-folha-pequena, Tres-coracoes. Francès : Oxalis cornicule, Oxalide corniculée. Anglès: Yellow sorrel, Creeping oxalis, Creeping wood-sorrel. Alemany: Gehörnter Sauerklee, Horn-Sauerklee. Italià: Acetosella dei campi. Carpingna, Ossalide gialla. Neerlandès: Gehoornde Klaverzuring. Grec: Μοσχόφυλλο. Ξυνοτρίφυλλο το κερατοφόρο. Font: Menuda natura, de Manuel Casanova.

 Per saber-ne més:  

Oxalis corniculata L.

LES PRIMERES ORENETES

Cries d'oreneta cuablanca a Duesaigües
Fotos: © Montse Francisco

Les orenetes cuablanca (Delichon urbicum) tenen blanc el pit i el carpó, no pas la cua, com podríem suposar pel nom. Ja han arribat a Duesaigües i ara estan enfeinades a adobar els nius de l'any passat, amb boletes de fang. Als ràfecs de moltes cases, sobretot les que es troben a recer del vent i de la pluja, es comença a notar un tràfec constant d'exemplars fidels de fa anys. Aviat hi haurà a cada niu 3 o 4 ous que incubaran tant el mascle com la femella, entre 14-16 dies, fins que eclosionin plegats. Entre 20-30 dies la parella progenitora alimentarà les cries al mateix niu, fins que els petits volin.

Les poblacions d'oreneta cuablanca són un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones del poble, que tot i queixar-se pels excrements, consideren que porten sort a la casa on nien. També són bons indicadors de la qualitat de l'aire ja que la contaminació atmosfèrica afecta el tipus i la quantitat d'insectes que hi viuen. Els beneficis que aporten, com a caçadors d'insectes caçats al vol, —cada oreneta en consumeix uns 310.000 en un any!— han desembocat en la protecció legal de l'espècie, a nivell internacional.

 

Per saber-ne més: Vegeu el Projecte orenetes, una inicitavia de l'Institut Català d'Ornitologia.  A l'enllaç s'hi troba la distribució mundial de l'espècie i el cens, poble per poble de Catalunya. També s'hi troben una sèrie de curiositats, com per exemple, que el poble on hi ha més nius és Olot, amb 1157; que els nius instal·lats als pisos més alts, són a Sant Adrià del Besòs i a Palafrugell, a la planta 9; que el niu que es troba a més altitud és a Alp, a 1264 m.

L'aire és ofrena
de romaní i d'ametlles,
fum i orenetes.
(Haiku de 'Plens de ditades' )

'EL PEIX DAURAT', A L'ESPAI LLIURE

El peix daurat,  d'Anna Agulló Prieto.  

Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Anna Agulló Prieto és l'autora del monòleg El peix daurat que dirigeix i interpreta ella mateixa. El va estrenar a la Sala Atrium el 2023 i ara l'hem pogut veure revistat a l'acollidor Espai Lliure del Teatre Lliure. L'autora ventila els seus fantasmes i el dolor que l'ha perseguida. L'ingrés al sanatori de Sant Boi. i la tendresa amb què mira els malalts crònics i pensa que ella podia trobar-s'hi. Es dol que estant en possissió d'una carrera universitària  hagi hagut de fer de repartidora de Glovo per sobreviure. I l'amor. L'amor que ho hou tot i que tant la l'eleva a dalt de tot com la fa aterrar violentament. Sense filtre aparent, Agulló Prieto s'explica com si es trobés d'avant d'un auditori d'amics íntims. Agombolen les seves paraules, la música original de la compositora Clara Peya, incisiva i dialogant, l'audiovisual de Francesc Isern, amb manuscrits i dibuixos de dietari del personatge i els primers plans, l'escenografia de tuls i el tapís del quadrilàter de Mercè Lucchetti, que envolten la sala, la il·luminació matisada de Jaume Ventura i l'ambientació sonora de la mà de Damien Bazin. Agulló Prieto tanca el seu recital amb la peça «Golden Fish». Bravo! 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

PRIMERA ORQUÍDIA: CURRAIÀ BLANC

Curraià blanc © ASA

El curraià blanc  (Cephalanthera longifolia) és una de les primeres orquídies que floreix a la primavera. La seva pesencia és un indicador d'un ecosistema saludable i ben conservat. Tija erecta d'uns trenta centímetres,  fulles afilades, inflorescència d'una vintena de flors acampanades d'un centímetre de mida, sovint no del tot obertes. El curraià no necessita ser pol·linitzat. La reproducció està garantida pels rizomes, que són magatzems de proteïnes i midons. A mesura que els rizomes s'extenen pel sòl, sorgeixen noves arrels. El curraià de la foto l'hem trobat als boscos d'Escornalbou, en un sotabosc a peu de camí.  

Per saber-ne més: Curraià blanc

SÈRIE 'INFIDEL'

Infidel. Guió: Sara Johnsen. Basat en Ingmar Bergman

Directora de fotografia: Monika Lenczewska

Direcció: Tomas Alfredson. Suècia 2024

Sèrie nòrdica que repassa les aventures i desventures d'un director de cinema (Gustav Lindh, de jove i Jesper Christensen, de vell) i una actriu (Frida Gustavsson, de jove i Lena Endre, de vella) durant més de 40 anys. Una història d'amor, passió i traïció que es mou entre el passat i el present, entre el desig i el remordiment. Basada en un guió d'Ingmar Bergman, que Liv Ullmann —companya de Bergman, entre 1965-1970, i rostre emblemàtic del seu cinema— va adaptar a Trolösa en versió cinematogràfica. 

El guió reelaborat de Bergman en una sèrie de sis capítols permet matisos i es pot palpar el magnetisme que apropa els dos amants, lentament.  En aquest sentit s'agraeix el punt de vista d'Isabelle, la filla adolescent de l'actriu. L'amor que neix entre la seva mare i l'amic del seu pare i la gelosia que sent ella creixen al mateix ritme. Veiem l'evolució de la inevitable passió que obligarà els protagonistes a deixar de banda totes les conviccions morals. I, sobretot, de quina manera es va conjurant el desastre i el dolor que causa el seu pas en els altres.  Filmin. 9/10

'TEMPS DE DOLÇOS. CASA PADRENY, DES DE 1815'

Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815
Autores: Glòria Vicheto i Carme Puyol (història)
Teresa Llorach (il·lustracions) i Lena Paüls (poemes)
Pròleg: Xavier Grasset
Edita: Confiteria Padreny, Reus, abril 2025

Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 es publica coincidint amb els 210 anys d'aquest establiment emblemàtic de Reus, el més antic de Catalunya. El llibre fa un recorregut per la història de Casa Padreny a través de set generacions de pastissers. S'hi mostren dinou «dolços inspiradors» il·lustrats amb dibuixos, informacions i un poema. Subscric les paraules de Glòria Vicheto, ànima de la Confiteria Padreny i coautora del llibre: «Aquest cop hem cuinat una cosa diferent. No porta farina ni sucre, però sí molta il·lusió, records i estimació pel que fem. Una història feta a foc lent, amb la nostra essència, el nostre passat i el futur que seguim somiant.»

 

Signatura de llibres, a la presentació al Centre de Lectura, 8-IV-2025

La historiadora Carme Puyol, l'aquarel·lista Teresa Llorach i jo mateixa (Lena Paüls) acabàvem de publicar, editat per la Cambra de la Propietat Urbana de Reus, el llibre Lluís Domènech i Muntaner a Reus. Tres mirades, en el procés l'edició del qual vam establir un ritme de treball seguit i eficient consistent a donar-nos mútuament suport en totes les fases de creació. Quan el projecte de Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 encara era un prolegomen ja sabíem com el duríem a terme. 

 

Carme Puyol ha coordinat el projecte editorial, s'ha encarregat de la recerca i síntesi històrica de l'establiment amb el rigor que la caracteritza i n'ha redactat els textos referencials de dinou dolços, conjuntament amb Glòria Vicheto, sibarita del bon gust,  que hi ha aportat, a més, consells de consumició, maridatge de vins i recomanació de fons musical. L'artista aquarel·lista Teresa Llorach ha il·lustrat amb uns dibuixos esplèndids tant els dolços a punt de servir, com algunes fases de l'elaboració artesana. Per la meva banda, m'he responsabilitzat de posar la cirereta al pastís: una tanka  inspirada en cadascun dels dolços.

Vídeo: Lena Paüls comenta tankes a la presentació del llibre.
Cliqueu la imatge

***

Vídeos de la presentació del llibre 

Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815

Centre de Lectura. Reus, 8-IV-2025

Article de Cristina Serret. «Diari Més», 8-IV-2025

***

Les autores Glòria Vicheto, Lena Paüls, Carme Puyol i Teresa Llorach,  
i Antònia Farré (rapsode) A la confiteria Padreny de Reus. Foto: © ASA

 

 

Crònica de la inauguració de l'exposició 'Temps de dolços', de Teresa Llorach. Amb dibuixos del llibre. Antònia Farré hi interpreta unes tankes.

 

 

 

***

 

Acte de presentació del llibre.
Aspecte de la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura, 8-IV-2025

 

***

 

Les autores de Temps de dolços a la foto d'autors locals.
Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, Sant Jordi 2025.

 

***

Signatura de llibres a la Fira Epíleg, Reus, 7-VI-2025.
Montsant Fonts (llibretera), Antònia Farré (escriptora)
i les coautores de Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815:
Teresa Llorach (il·lustradora) i Carme Puyol (historiadora)

***

 

Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815
Confiteria Padreny, Reus. 2.ª edició juliol 2025